Mar i Murtra

Aquest jardí no és de veritat.

En sentir el mar un verd valent s’alzina,

bleixa un ombreig d’hortènsies opulentes,

la murtra humil crepita en el ressol.

Mentre els badocs es perden pels passeigs

rumbeja el llor i esclata la berbena,

l’alt cactus veu la lava d’atzavares

com, entre els pins, rossola pels penyals.

El magraner la bellaombra ullprèn,

la flor d’hibisc —pistil tot indecència—

m’ha sufocat la púdica mimosa.

Vetlla el templet, per sort, l’ordre de l’hort.

Aquest jardí no és la veritat:

la veritat sol ser massa salvatge,

el fang d’un déu, pinyol de paradisos

adés perduts, adés artificials.

Mentir a fons, aquí, reinventar

amb els dos blaus, l’alquímia de les plantes,

el somieig i un seny d’ordre teutònic

un nou país dels tarongers en flor.

(Per a la secció "Locus amoenus" de la Revista de Girona, núm. 202, setembre-octubre 2000)