Àngel de pedra

El temps, que torna savis els àngels i les pedres

—perquè ell ens és manyac, no ens roba aquells enginys

guanyats tan lentament—, em va afuant la talla,

el gest d'àliga, i l'ull. Va perfilant l'esfinx.

M'ha pres també el peu dret, m'ha rovellat les ales

i ha fet massa prudent aquesta roca amb seny.

Sóc un àngel fermat, riota dels volàtils

que em van passant a frec amb un gest de desdeny.

Ben palplantat i a gust, no envejo els altres àngels,

guaitant en solitud oblido tot afany.

Un horitzó vol feina, i a mi encara em corprenen

les galtes d'alguns núvols, l'udol petit d'un plany.

A mig camí del cel, és fàcil d'envolar-se:

del cos, tot fred, tot nafra, ben aviat t'esmunys.

Nedant ànima endins, un vell color retrobes,

com un anís begut: el blau morat dels llunys.

(Publicat dins el Programa de l'Acte Acadèmic d'inauguració del curs 1998-99 de la Universitat de Girona)