L'ÒPERA
L'òpera, iniciada al voltant de l'any 1600 es convertirà en una de les troballes més rellevants de la Història de la Música. Això es deu al fet que, en efecte, l'òpera permet a la música lligar-se amb l'escena i amb altres arts: ball, literatura, arts pictòriques, etc. Sorgeix a Itàlia, intentant recuperar el teatre grec, i des d'allí s'estén per tot Europa, convertint-se en el gènere musical que més passions i interès desperta.
ÈPOCA I ART PER ENTENDRE L'ÒPERA
EL BARROC
A. L'arribada del Barroc a Itàlia. Del 1600 al 1750.
La paraula barrochio vol dir exagerat, recarregat. S'utilitza per primera vegada per designar l'art dels segles XVII i primera meitat del XVIII. En realitat, a finals del segle XVI el Vaticà encarrega al millors arquitectes del moment, una reforma urbanística de la ciutat de Roma, per garantir l'accés a qualsevol església per dur a terme la oració (ideal dels jesuïtes, ja que l'església més important fou Il Iesu a la mateixa Roma). Tot havia de confluir a la Plaça de Sant Pere al Vaticà.
Plaça de Sant Pere del Vaticà
Tot l'art construït a partir d'aquest moment, arquitectura civil, religiosa, escultura i pintura té característiques barroques: exageració, ornamentació excessiva, afany propagandístic... L'art era pels monarquies absoluts un instrument per demostgrar la grandesa que els atorgava poder real i diví. L'església també es servirà de l'art per demostrar crèdibilitat enfront dels protestants. L'estètica barroca, doncs, prioritza la perfecció sobre el significat de l'obra d'art, utilitzant, clarobscurs, contrastos, formes en moviment, colors vius i excessiva ornamentació amb l'objectiu d'impressionar l'espectador i i aconseguir convèncer a través del seu missatge impactant i grandiós.
Baldaquí de San Pere del Vaticà
B. La música barroca: Estil concertant.
Si l'art del Barroc facilita els contrastos, en música el contrast es manifesta:
• Forts i fluixos.
• Lents i ràpids entre els moviments d'una mateixa obra.
• La separació entre solistes i acompanyants, anomenat principi concertant, en el qual hi ha un o més intruments solistes que fan melodia i la resta de l'orquestra que fa acompanyament (acords i línia de baix, també anomenta baix continu).
Les primeres orquestres, sorgeixen com a col·lectiu encarregat de tocar música per ballar a les cambres (sales) de la cort, a finals del segle XVI i durant tot el Barroc. Els compositors no indicaven a les seves partitures quins instruments havien de tocar cadascuna de les parts. Els grups orquestrals es formaven segons les possibilitats i gustos del moment, per tant, no tenien una formació estable.
• Una secció de corda estable: violins primers, violins segons, que eren els solistes; violoncels i contrabaixos, que feien el baix continu)
• Una secció de vent variable.
• Sense instruments de percussió, excepte Händel en les suites dedicades a la monarquia britànica.
• Un o dos clavecins, que feien l’acompanyament.
Formes musicals del Barroc
Autors del Barroc
TORNEM A L'ÒPERA
L'òpera és una forma musical PROFANA, narrativa, que utilitza la representació escènica. Necessita un escenari, orquestra simfònica, cor i solistes. Es desenvolupa en diverses parts, dins de cada acte:
ESTRUCTURA DE L'ÒPERA (per actes, normalment 3):
L'escenografia, és a dir, els decorats, llums, vestuari, etc. també juguen un paper molt important, ja que no podem oblidar que es tracta d'un "teatre" cantat inspirat en la tragèdia grega. Des de fa uns anys hi ha la tendència d'ambientar les òperes en èpoques
i/o llocs diferents dels originals, per aconseguir així donar un aire fresc i actual a les obres.
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L'ÒPERA
L'ÒPERA DEL BARROC
L'òpera sorgeix en el cercle cultural del Comte Bardi, a Florència. La coneguda com Camerata Fiorentina, que reunia nobles, savis, filòsofs, poetes i músics, en el seu intent de ressuscitar el teatre clàssic grec, serà el punt de partida del gènere operístic. Experiments previs a part, la 1ªgran òpera és Orfeo (1607) de Claudio Monteverdi, de temàtica mitològica, que ja presenta un ric desenvolupament instrumental i vocal (precursor de l'acompanyament de solistes o stile concertato).
Del Barroc hem de destacar les òperes de Vivaldi o les òperes italianes de Händel, en què era freqüent que els papers principals estiguessin interpretats per castrati, posseïdors d'una tècnica vocal que els permetia cantar de manera molt virtuós.
A la fi del Barroc es produirà el triomf d'un tipus d'òpera d'argument còmic anomenada òpera bufa, l'òpera bufa presentava situacions de la vida quotidiana amb un estil musical que l'apropava molt més als gustos del públic popular. En canvi en l’òpera seria, el tema predominant era mitologia.
L'ÒPERA DEL CLASSICISME
L'òpera, nascuda en el Barroc a l'empara de l'aristocràcia, experimentarà durant el Classicisme un canvi tendent a la naturalitat, eliminant els excessos barrocs i apropant els arguments i personatges al nou públic burgès. En l'òpera seria, l'iniciador d'aquesta reforma serà Gluck (Orfeu i Eurídice), que farà l'òpera més humana rebutjant els elements fantàstics i artificials del Barroc. L'òpera bufa es convertirà en el gènere operístic preferit del Classicisme i culminarà amb l'obra de Mozart (Les Noces de Figaro, La flauta Màgica, ....). Els arguments recullen temes de la vida quotidiana donant-los un caràcter còmic i de vegades sentimental.
Christoph Willibald Gluck
(Erasbach, Alt Palatinat, 2 de juliol de 1714 - Viena, 15 de novembre de 1787)
Wolfgang Amadeus Mozart
(Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791)
Aquesta orquestra va ser famosa pel seu crescendo progressiu i la seva ordenació de seccions es basava en aconseguir una sonoritat homogènia, és a dir que cap instrument d’acompanyament soni més fort que un instrument solista. Per aquesta raó les secions tenien un lloc determinat respecte la posició central del director i respecte el públic.
A partir del classicisme i romanticisme, es consolida la orquestra simfònica, sigui per acompanyar cantants a l'òpera com en la resta de formes instrumentals.
A mitjans dels segle XVIII, l’orquestra va començar a tenir una formació estable, tant pel que fa a famílies com en el nombre de músics. Ja no hi havia clavecí, i, a partir del 1753 el piano formarà part o no de la simfònica depenent dels casos. A més, s’afegeix una nova secció que és la de percussió. Aquesta composició es va inspirar en l’orquestra de Mannheim (Alemanya), dirigida pel considerat primer director de signes manuals Johann Stamitz (primer violí a Manheim).
Actualment, l'orquestra simfònica s'utilitza per òperes, música de concert i bandes sonores de pel·lícules.
Composició standard, per 3 famílies i 4 seccions:
L'ÒPERA DEL ROMANTICISME
L' òpera és una forma d'expressió molt del gust romàntic.
El Romanticisme (que ocupa bona part del segle XIX), encara que prefereix en general la major subjectivitat de la música instrumental, no descuida els gèneres vocals, fonamentalment el lied i l'òpera. En l'òpera es tradueix a més, al costat d'altres (la preferència per tot allò fantàstic, per la llibertat formal, per l'individualisme, per l'esperit nacionalista ...), una interessant característica romàntica: el gust extremista per la grandesa i per la senzillesa de les coses de la vida. El gran està representat per la Gran Òpera de Meyerbeer i el petit per gèneres com l'Òpera Còmica i l'opereta d'Offenbach. Al començament del segle XIX es donen canvis menys clars, ja que es continua una tradició operística divuit. A causa d'això el romanticisme entra més lent i es manté la distinció entre òpera seria i bufa.
L'òpera que triomfa a Europa és la italiana, amb grans dificultats tècniques que requereixen un gran virtuosisme dels solistes vocals. La burgesia es converteix en la gran promotora de l'òpera i la converteix en un acte social que s'aprofitava per al lluïment individual dels assistents. Tot i així, a Alemanya sorgeix amb força el drama líric de la mà de Richard Wagner, que marcarà tendència a partir del Romanticisme i del pas al segle XX.
◦ BEL CANTO. Es diu així al cant, en particular de les àries, de les òperes italianes de fins del XVIII i començaments del XIX, on trobem melodies líriques i suaus, que flueixen dolçament, en contraposició a les àries més enèrgiques posteriors, més típicament verdianes. En el bel canto s'usa la força dramàtica de la veu, generalment en tessitures molt agudes, per rivalitzar amb les sonoritats de l'orquestra i el seu origen ja ho trobem en les àries del S. XVII. Bel canto, entès col·loquialment, fa doncs referència a una manera italiana de cantar, càlida, expressiva, amb amplis passatges de coloratura (passatges de gran virtuosisme i ràpides vocalitzacions). Encara que, com hem apuntat, té un origen barroc, freqüentment el seu ús es circumscriu als autors següents:
GIOACHINO ROSSINI (1792- 1868):
Rossini representa el trànsit entre l'òpera del XVIII i la del XIX, i és un dels compositors més admirats durant aquest segle. Si alguna cosa es trasllueix de les seves 32 òperes (totes elles compostes abans dels seus 32 anys) és la seva facilitat per crear melodies. Va destacaren el gènere còmic, amb òperes com El Barber de Sevilla o La Cenerentola. Encara que també va compondre importants òperes serioses, com Guillermo Tell.
Podem destacar aquests trets de la seva música:
- La melodia és intensa, espontània i popular, concebuda per delectar i commoure,molt italiana. Aquesta melodia es recolza en textures senzilles i sòbries de l'orquestra.
- Les àries segueixen el model estereotipat d'una introducció lenta, molt
ornamentada, seguida d'un allegro per als virtuosismes del cantant.
GAETANO DONIZETTI (1797–1848):
Dotat d'un talent semblant per la melodia rotunda i reeixida, la seva obra està arrelada en la vida del poble italià. Donizetti va destacar sobretot en el gènere còmic, amb obres com L'Elisir d'Amore i Don Pasquale.
VICENZO BELLINI (1801–1835):
Bellini està ja molt influït pel Romanticisme en els temes que tracta i encara en el fort apassionament i dramatisme que dóna a les seves obres. Els seus deu òperes pertanyen al gènere seriós, destacant especialment Norma,que se sol posar com a exemple d'òpera en la línia belcantista.
Les qualitats que distingeixen l'estil de Bellini són:
- Melodies intensament expressives, molt àmplies i
sentimentals, com les de Chopin, amic seu.
- Una harmonia refinada.
- Fort apassionament en la seva música
◦ Nacionalisme musical. VERDI.
Giuseppe Verdi ( 1813 – 1901)
Giuseppe Verdi és el gran mestre italià de l'òpera romàntica, i va va arribar a convertir-se no només en el compositor més popular d'Itàlia, sinó el símbol de l'ideal revolucionari de la unitat italiana ("Il Risorgimento"). De fet, les lletres del seu cognom ser les inicials d'un eslògan monàrquic: la gent corejava "Visca Verdi!" (Visca Vittorio Emanuel Re d'Itàlia). Musicalment, Verdi és hereu de l'obra de Donizetti i Bellini. Considera l'òpera com una manera d'explicar el drama humà i, per això reclama en els seus llibrets situacions emocionals forts i violentes. Part de temes d'interès per al poble italià, moltes vegades relacionats amb "Il Risorgimento", i en conseqüència fuig, a diferència de Wagner, d'assumptes de tipus mitològic.
Aquest afany dramàtic es porta a terme fonamentalment a través de la melodia vocal directa i senzilla, en oposició a l'exuberància orquestral i coral de la Gran Òpera francesa. Podem resumir així les qualitats de la seva obra:
• Predomini de la veu humana sobre l'orquestra i, per això, subordinació de
tot a la representació del que és humà.
• Importància del cor, com en gairebé tota l'òpera romàntica.
• Les seves òperes solen tenir una divisió quaternària, és a dir, quatre actes (o 3 introduïts per un pròleg).
• Riquesa colorística en l'ús de l'orquestra.
La seva extensa obra se sol dividir en tres períodes:
- Primer període: Se li denomina patriòtic pel seu compromís amb la llibertat del poble italià dominat llavors per Àustria. Sota la influència de Rossini, Verdi compondre Rigoletto, La Traviata i Il Trovatore.
- Segon període: En aquest període de maduresa Verdi es mostra preocupat per la unitat dramàtica i per la caracterització psicològica dels personatges. Els seus temes són més elaborats i es dirigeixen a un públic més entès. D'aquest període són Simone Bocanegra, La Forza del Destino i Don Carlo.
◦ El VERISME: Com a manera de reaccionar als excessos romàntics, al seu idealisme i fantasia, sorgeix a finals del XIX a Itàlia l'anomenat verisme, terme que es podria traduir com "realisme" o "naturalisme". En efecte, escriptors francesos com Balzac i E. Zola havien conreat una literatura descarnada, que pintava la realitat tal com era, amb una abundant càrrega de crítica social, sense maquillar amb idealitzacions.
L'òpera es fa ressò d'aquest corrent i ens trobem amb llibrets que parlen de gent corrent moguda per emocions primitives, una reacció contra les emocions exaltades de l'òpera de Verdi i contra la irrealitat del drama musical de Wagner.
Amb el verisme es tanca el gran període de la creació romàntica italiana a òpera, i està representat per Giacomo PUCCINI i Pietro MASCAGNI.
MASCAGNI (1863-1945) destaca per Cavalleria Rusticana, que narra una història d'infidelitat i venjança en un poble sicilià, en un sol acte. PUCCINI és l'últim compositor italià important dins del món operístic. És en gran part verista, però no totalment, atès que moltes de les seves obres són d'ambient fantàstic, com la seva obra mestra, Turandot, que és una llegenda mítica ambientada a la Xina. Altres obres importants són: La Bohème, Tosca, Gianni Schicchi i Madame Butterfly. Les característiques de la seva obra són:
a) Els protagonistes són gent humil.
b) L'orquestració és molt rica i complexa.
c) Les seves melodies són el seu punt fort, de gran bellesa i força expressiva.
EL DRAMA MUSICAL WAGNERIÀ:
Richard Wagner (1813-1883):
va ser el compositor més destacat de l'òpera alemanya i una de les figures essencials de la música del XIX. Home culte, orgullós i egocèntric, ha estat, però, un els més grans músics de la història, fonamentalment per tres raons:
- Va culminar l'òpera romàntica alemanya com ho
fes Verdi amb la italiana.
- Va crear una forma nova, el drama musical.
- Va revolucionar les regles de l'harmonia contribuint a la dissolució de la tonalitat i ajudant així a les noves tendències que es desenvoluparien al XX.
A més, els seus escrits van exercir considerable influència en l'art, en general, de la seva època. Wagner creia que la música havia de servir als fins de l'expressió dramàtica, el que el va portar a escriure només música teatral. Concep l'òpera com la "obra d'art total", que s'adreça a tots els sentits de l'espectador:
• La Poesia és l'encarregada de coordinar l'acció general de l'obra i es dirigeix a la intel·ligència.
• La Música es subordina a la Poesia per augmentar la seva força i s'adreça als sentiments.
• Les Arts plàstiques (decorats, vestits, escenografies ...) completen l'acció
de la Poesia i la Música creant un quadre escènic harmònic amb el drama que es representa i dirigint-se als sentits.
Per aquest motiu, Wagner es converteix, a més d'en compositor, en el seu propi llibretista (el que escriu el text de l'òpera) i en dissenyador de els decorats. La representació de les seves òperes sol comportar problemes en els teatres acostumats a altres tipus d'obra, ja que precisen d'uns escenaris molt espectaculars.
Les òperes de Wagner es diferencien de les italianes en els següents trets:
1) Els protagonistes són personatges llegendaris, extrets normalment de la mitologia nòrdica i germànica (l'única excepció és Els Mestres Cantors de Nüremberg, que és també la seva única òpera còmica).
2) La melodia deixa de tenir com a finalitat el lluïment de les veus solistes i busca només la unió amb el text poètic. Utilitza la "melodia infinita", sense un fraseig regular que marqui cadències clares.
3) Wagner fa un tractament harmònic de la música utilitzant molt dissonàncies que fan realment complicat saber en quina tonalitat està en cada moment l'obra.
4) Abandona les formes tancades de l'òpera italiana i francesa (àries, duos,recitatius ...), i d'aquesta manera la part musical no s'atura. La divisió de la òpera es fa seguint el drama argumental i no per parts musicals (música contínua).
5) Encara que ja s'havia utilitzat abans de Wagner, és ell qui consolida el leitmotiv, basat en l'associació d'idees; una música escoltada en un moment especial molt determinat recordarà sempre aquest moment quan es torni a escoltar. Els principals personatges, objectes i ideals de les obres de Wagner tenen associat un element musical molt breu fàcilment reconeixible pel públic cada vegada que s'escolta. Però el leitmotiv no és una mera cita musical sinó que pot transformar-se, barrejar-se amb altres, variar.
6) L'orquestra deixa de tenir el paper d'acompanyament instrumental i adquireix un paper protagonista, amb grans efectes colorístics i dinàmics.
Els períodes de la seva obra són:
1r) A aquest període pertanyen les seves primeres obres com Rienzi. A partir de L'Holandès Errant comença a fer servir les llegendes germàniques.
2n) Amb Tannhauser, que tracta de llegendes de l'edat mitjana i el tema del amor.
3r) Aquí destaca Tristany i Isolda i el cicle denominat L'Anell dels Nibelungs, que consta de quatre obres: L'Or del Rhin, La Walkiria, Sigfrid i El capvespre dels déus.