ARS ANTIGA: EL CANT GREGORIÀ
ARS ANTIGA
El cant gregorià i la música trobadoresca.
El cant gregorià és una forma musical que va ser considerada la pròpia i única de l'església cristiana durant molt temps. En honor al seu primer recopilador (el Papa Gregori I), avui dia la coneixem com a cant gregorià.
A quina època pertany?
Època: L' Edat Mitjana
Segle V-XVI
L'Edat Mitjana comprèn l'època que va des de la caiguda de l'Imperi Romà (any 476 dC) fins a principis del segle XV. Des del segle VIII fins al XII Europa es troba unida pel cristianisme.
Trobem una societat molt jerarquitzada. Hi havia dos poders universals, el religiós, representat pel Papa, i el civil representat per l'emperador. En segon lloc és trobava la noblesa (sistema feudal, aparegut al segle X). Vivien en castells molt ben emmurallats i es dedicaven a fer la guerra. El sistema feudal i les Croades el desenvolupament de la música profana (no religiosa). En aquest mateix nivell hi havia els abats i els bisbes que vivien a les grans abadies i a les seus episcopals. Eren grans centres culturals de l'època, on es copiaven els llibres i les partitures. En tercer i últim lloc es trobava el poble, que era pobre i sense cap possibilitat d'accedir a la cultura, dedicat a la pagesia i a servir els seus senyors. Fins al segle XII, l' ars antiga (basada en la monodia) predominava en la manera de fer música. A partir del segle XIII i amb la formació de les primeres ciutats hi ha un desenvolupament de l'agricultura i del comerç. Apareix un nou estament social, els burgesos, que es dediquen a l'artesania i el comerç. Gràcies a aquests canvis sorgeix un nou estil arquitectònic: el gòtic. Aquesta societat que projecta les noves catedrals i els nous edificis de les ciutats desenvolupa també un nou estil musical, la polifonia, que desembocarà en l'ars nova.
La música religiosa en l' ars antiga: El cant gregorià
El Papa Gregori I, per tal de tornar a donar un sentit d'unitat al cristianisme, va treballar per recopilar els cants propis dels primers cristians deixant de banda les possibles innovacions que cada lloc havia anat afegint. Aquest tipus de música va ser el propi i únic de l'església cristiana durant molt temps.
En honor al seu primer recopilador, avui dia el coneixem com a cant gregorià.
BASE fragment audio Hodie Christus Natus Est.mp3En el seu temps aquesta música religiosa:
- S'anomenava cant pla (cantus firmus) pel dibuix de la seva única línia melòdica (cant monòdic).
- El ritme de la música venia donat pel propi ritme de les síl·labes llatines (no existia el compàs).
- Era cantat en llatí, sempre per homes i sense acompanyament instrumental (a capella).
Himne dedicat a Sant Joan Baptista. Notació quadrada per tetragrama.
La notació gregoriana no té pentagrama, sinó tetragrama. El pentagrama neix més tard, el s.XIII amb Guido d’Arezzo i no s’utilitza fins pràcticament l’ars nova (segle XIV). Tampoc hi havia notes rodones sinó quadrets o rombes.
La notació rodona no es consolida fins al Renaixement. Per cert, fixa’t en el text de la partitura anterior, especialment la primera síl·laba de cada vers. Et sona de res?
Els cants podien ser antifonals (un cor canta alternant-se amb un altre) o responsorials (un o més solistes canten acompanyats per un gran cor o pels fidels). Segons la relació entre les notes i les síl·labes les melodia gregorianes es classifiquen en:
• Sil·làbiques: cada síl·laba es canta amb una nota diferent.
• Melismàtiques: cada síl·laba es canta amb una sèrie de notes (melisma).
• Salmòdiques: diverses síl·labes es canten sobre la mateixa nota (recitat).
Aquesta primera música litúrgica, considerada la primera forma musical, era monòdica. No utilitzava les escales, sinó que feia servir els modes eclesiàstics. A part del cant gregorià hi havia música religiosa d'origen popular, molts d'ells teatralitzats, com és el cas del Misteri d'Elx i el Cant de la Sibil·la.
La música profana en l'ars antiga: Joglars i trobadors
La música profana, d'estructura poètica i mai escrita en notació musical (només se'n conserven transcripcions posteriors) manté característiques semblants al gregorià:
◦ Una única línia melòdica (textura monòdica)
◦ Ritme lliure
◦ Utilització del mode eclesiàstic
En canvi, té com trets diferencials:
1. Està escrit en llengua vulgar.
2. Estructura estròfica, per això se l'anomena cançó (chanson).
3. El tema és generalment l'amor cortès.
Però qui feia música profana?
A. Els joglars eren rodamons que anaven d'un lloc a l'altre divertint el públic. Eren mig poetes mig saltimbanquis, i barrejaven en les seves actuacions malabars, mímica, la narració de típiques gestes èpiques i la música. Van sers els transmissors de la música popular no litúrgica. Els joglars al ser d'una classe social inferior recitaven cançons i poemes del trobadors.
B. S'anomenaven goliards (seguidors del bisbe Golies, que va crear l'ofici) als clergues que després d'abandonar la vida religiosa es dedicaven a entretenir a la gent cantant en llatí i en llengua vulgar. Cantaven des de les més refinades poesies a les més grolleres (Carmina Burana és un bon exemple).
Cartell commemoratiu
C. Els trobadors:
Eren poetes-músics normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i cançons de temes diversos i els posaven música.
Els centres més importants eren Itàlia, Alemanya i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de França). Els trobadors catalans segueixen els provençals fins al punt que, en aquells temps, el provençal era la llengua galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els poemes.
El primer poeta-compositor que va escriure en llengua vulgar, és a dir que no ho va fer en llatí, va ser Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc. Coneixem el nom d'uns tres-cents cinquanta trobadors, vint-i-quatre dels quals són catalans. Cal destacar:
- Guillem de Berguedà (segle XII)
- Guillem de Cabestany (segle XII-XIII)
- Cerverí de Girona (segle XIII), conegut també amb el nom de Guillem de Cervera.
Els modes eclesiàstics
Com s'ha dit abans, tant el cant gregorià com la música trobadoresca, considerada la primera forma musical, era monòdica. No utilitzava les escales, sinó que feia servir els modes eclesiàstics. En realitat, s'assemblaria molt a allò que ara coneixem com una escala, però l'escala té elements que durant l'edat mitjana no s'han inventat (fins gairebé el Barroc). Cada mode representava un sentiment diferent. Cada melodia de cant pla es caracteritza per la seva nota final (la nota amb què acaba=f) i el seu àmbit (distància entre nota més greu i més aguda.
