La llibertat que caracteritza el jazz va facilitar que evolucionés en estils i tendències molt variades. Tot i que els classifiquem cronològicament i per ciutats, actualment tots els estils possibles del jazz conviuen perfectament. Hi ha grups tan variats com estils existeixen.

    • Hot jazz: estil dominant del 1900-1930, originari de Nova Orleans o dixieland, interpretat per grups petits, també anomenats dixie-band, generalment formats per trompeta, clarinet, trombó, banjo, tuba i percussió. Sobre una melodia principal (trompeta) s’articulen 2 melodies més que les van adornant i amb certa dosi d’improvisació. A partir dels anys 20 va donar lloc a solistes de renom: Louis Armstrong (tr), Benny Goodman (cl),etc.. 

    • Swing: Jazz ballable dominant des dels anys 30 i mitjans dels 40. Interpretat per big bands. Les interpretacions eren més elaborades i amb molts més arranjaments que el hot jazz, amb solos puntuals. Count Basie (p), Duke Ellington (p), Ella Fitzerald (v), etc.. 

    • Be bop: Estil sorgit als mateixos anys 40 com a reacció dels músics afroamericans a la rutina de les bandes de swing, que no donaven joc a la improvisació. Grups petits (combos), tempos ràpids, fraseig irregular, improvisacions virtuoses i gens ballable, ja que perd la regularitatrítmica típica del swing de la dècada dels 30.  Charlie Parker (sax), Dizzy Gillespie (tr), Miles Davis (tr)...

    • Cool Jazz: A partir de la dècada dels 50 sorgeix un nou tipus de jazz més calmat, equilibrat i contingut que el bebop. Incorpora influències de la música culta europea i s’allunya de les arrels afroamericanes. A més, neix el jazz modal, una nova manera d’entendre l’harmonia del jazz, que va culminar amb disc  Kind Of Blue (Blue Note, 1959), de Miles Davis. Poc a poc es van obrint a influències de l’exterior.John Coltrane (sax), Miles Davis (tr), Herbie Hancock (p),  Bill Evans (p), Chick  Corea (p), Joe Hen derson (s)...

    • Fusion: a partir dels 60 i fins l’actualitat el jazz viu còmodament amb músiques populars d’altres indrets: Bossanova (Brasil), Latin-jazz (Cuba, Puerto Rico), Flamenco-jazz (Espanya).  També s’incorporen llenguatges nord-americans, com el funk, el rythm & blues, rock, hip-hop,etc...Miles Davis (tr), Herbie Hancock (p), Chick Corea (p), John McLaughin (g), Pat Metheny (g), Michael Brecker (g)...

    • TENDÈNCIES MÉS ACTUALS:

        ◦ REVISIONISME:  Un conjunt de músics mostren més respecte al Jazz clàssic, de vella escola (Winton Marsalis)

    ◦ CONTEMPORANI: Les formacions de jazz porten fins a l’últim extrem la sofisticació compositiva sense perdre les arrels del llenguatge jazzístic. Abarca els primers contactes amb el Hip Hop de la mà de Miles Davis fins als intèrprets i compositors actuals més contractats als festivals (The Roy Hargrove Quintet, Joshua Redman Quartet, Joshua Redman Elastic Band, Marcus Miller, The Bad Plus). És una nova època de fusió. 

Les estructures formals del jazz són ben simples i s’executen de manera cíclica:

EL TEMA BASE I LA IMPROVISACIÓ: A part de la creativitat que implica saber improvisar, cal que cada instrumentista sàpiga el tema base (també conegut com a corus. De manera que si veiem i escoltem qualsevol grup de jazz (per exemple un quartet saxo+piano+contrabaix+bateria) acostuma a seguir l’ordre següent:

Cada estil té les seves preferències. La causa d’això és que fins pràcticament els anys 30 i a tocar dels 40, el jazz era concebut com a música de ball (per això van sorgir tantes orquestres). Les interpretacions no es prestaven gaire a la improvisació (molt curtes). És el jazz clàssic.

Cada estil té les seves preferències. La causa d’això és que fins pràcticament els anys 30 i a tocar dels 40, el jazz era concebut com a música de ball (per això van sorgir tantes orquestres). Les interpretacions no es prestaven gaire a la improvisació (molt curtes). És el jazz clàssic.

    • Des del punt de vista del ritme:

Introdueix el canvi d’accent de la pulsació del compàs binari/quaternari al 2n i 4t, gràcies a la introducció del swing i el walking. El podem identificar gràcies al plat alt de la bateria (ride) en swing i en el contrabaix (walking) amb sensació de "caminar".

    • Des del punt de vista de la melodia:

1) Introdueix la síncopa, el contratemps i l’anticipació per desenvolupar la melodia.

Són notes que no coincideixen amb la pulsació.

1. Què és una síncopa?  És un fals accent produït per una nota que es troba fora de pulsació que allarga la seva durada a un temps que tampoc coincideix amb pulsació. S'assenyala amb el signe >.

2. Què és una anticipació? Fals accent produït per la prolongació d'una nota que es troba fora de pulsació i queda lligat a la primera nota del compàs següent, donant la sensació que s'anticipa la nota del següent. S'assenyala amb el signe +.

3. Què és una nota a contratemps. Nota precedida de silenci. El silenci coincideix amb pulsació i la nota no. Solen estar a principi de frase. S'assenyala amb el signe *.

2) Introdueix un particular sistema d’escales basant-se en 3 notes, anomenades blue notes, gràcies al blues.

LA IMPROVISACIÓ. ASPECTE CLAU EN EL JAZZ.

El JAZZ introdueix la improvisació com a element cabdal de les interpretacions. Què és això d’improvisar??

Com la paraula indica, improvisar vol dir anar creant motius, frases i elements melòdics sobre una estructura harmònica determinada. En jazz es parteix dels acords del TEMA BASE i es van desenvolupant frases noves espontàniament sobre els acords de l'acompanyament. L'element clau és el domini de les ESCALES i de L'HARMONIA. Són els "SOLOS" del JAZZ.

Hi ha moltes tècniques i molt variades per improvisar. El mateix video que hem utilitzat per explicar l'ordre d'interpretar un tema de jazz hi ha SOLOS de gran habilitat d'improvisació. Per això als músics de jazz se'ls coneix també com a grans improvisadors. És el que fa diferent el jazz d'altres llenguatges musicals.

La lletra ens diu la nota sobre la qual es forma l'acord: 

La lletra ens diu la nota sobre la qual es forma l'acord: 

En algunes edicions escrites de partitures de jazz, com el Real Book, la nomenclatura dels acords es canvien per alguns guinets i triangles per designar els acords m i el M7, respectivament.

Des del punt de vista de la textura:

Des del punt de vista de la textura, regna la monodia acompanyada, donant tanta importància als solistes com als acompanyants. Des del punt de vista de la instrumentació: vocalistes  i instrumentistes solistes i acompanyants comparteixen protagonisme.

El  jazz és un estil nascut dels afro-americans de principi del segle XX,  especialment a Nova Orleans (EUA), malgrat que molts dels seus  instruments procedeixen de les orquestres simfòniques europees. Això té origen en els mercats il·legals que es formaven als suburbis de Nova  Orleans, on s’hi venien vells instruments que els europeus que venien  als EUA no volien i els posaven a la venda en aquests mercats.

Per aquesta raó, no és estrany que els primers grups de jazz (anomenats Dixie Band),  estiguin formats per clarinets, saxòfons, trompetes i trombons, una  bateria que en prou feines tenia un plat i un bombo i la funció de baix  encara la feia una trompa o tuba. També cantaven.

A partir dels anys 20 a Chicago i dels anys 30 a Nova York, es van consolidar les big band,  que son verdaderes orquestres de jazz, amb vent-fusta, vent-metall,  bateria i contrabaix, amb veus, si cal. Tenen un director que exerceix  com a tal des del piano, fent també l’acompanyament dels acords.

A  partir dels anys 40, el jazz passa de les grans sales de ball de  Chicago i  NY a petits clubs de tot el món, també a Europa començant per  França. Això obligà a reduir el nombre d’instrumentistes de les grans  orquestres per convertir-se en combos, petites formacions com duets, trios, quartets i quintets, els quals:

    B. Secció rítmica: Bateria (swing) i contrabaix (línia de baix anomenada walking).

    C. Secció d’acompanyament: Piano (també pot haver guitarra elèctrica o acústica o també el vibràfon)

    D. Secció solista: Trompeta, saxòfon o veu.