sexologo-mataro

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa_psicologo@yahoo.es

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena

- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.

- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona

- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona

- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada

- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005

- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007

- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)

PUBLICACIONS:

Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs.

"El paper del Psicòleg a les Psicoteràpies"

Psychologies

"Amor i Sexe: Inseparables?"

Revista del Col.legi Oficial de Psicòlegs:

"La Sexualitat en Pacients amb Anorexia i Bulimia"

La Portada del Valles:

"Se hereda la depresió?"

Contrapunt:

"El tractament Psicològic. Un enfoc actual"

La Vanguardia.Suplemet:

"Sexe a P-3"

Contrapunt:

"Estils de vida que poden ajudar a la Depresió"

Publicaciones en Psicoactiva. Revista especialitzada:

2002 Articulo: EYACULACION PRECOZ. (autor: xavier conesa). la eyaculacion precoz: el problema sexologico mas frecuente y el que tiene mejor solucion.

2002 Articulo: CRISI? QUINA CRISI!. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en l'entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostre estil ...

2003 Articulo: EL MALESTAR PSICOLÒGIC. (autor: xavier conesa). les primeres dades que tenim de la xarxa de metges de capçalera indiquen que a l'11 % dels pacients que ens consulten se'ls diagnostica un problema psicològic. aquestes dades queden per comprovar, ja que un pacient pot tenir diver...

2003 Articulo: FUNCIONAMIENTO DE UN CENTRO PSICOLÓGICO EN LA PRÁCTICA COTIDIANA. (autor: judith fernández sánchez). descripción del funcionamiento del centro psicológico conesa-serrat

2004 Articulo: REFLEXIONES SOBRE UN TRASTORNO PARANOIDE VS. TOC. (autor: xavier conesa). hace algún tiempo que estoy tratando a un muchacho que presenta un cuadro que considero que está en ese punto de inflexión entre el trastorno paranoide y el trastorno obsesivo grave...¿donde ubicarlo?

2004 Articulo: L'ESTRÈS I L'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). els professionals d'atenció primària constaten dia a dia en una part important dels pacients un component psíquic associat als seus símptomes, i en molts diagnostiquem un transtorn psicològic com a problema de base.

2005 Articulo: TRACTAMENT DEL TRASTORN D'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). la multiplicitat de símptomes que presenten aquests trastorns condueixen els pacients a recòrrer infructuosament als consultoris de diverses especialitats, sense obtenir, en molts casos, un diagnòstic correcte, i per tant, un trac...

2005 Articulo: COMPRENDRE L'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). dins l´ansietat o atac de pànic hi ha dues forces que s'uneixen i es sumen.

2006 Articulo: CRISIS D'ANSIETAT. (autor: xavier conesa). en els nostres temps i en el nostre entorn occidental es donen una sèrie de malalties o trastorns que no existien temps enrera i que no es troben en altres indrets. per tant, podem dir que es tracta de trastorns vinculats al nostr...

2006 Articulo: MÉTODO CONESA-SERRAT PARA EL TRATAMIENTO DE LA DEPRESIÓN. (autor: xavier conesa). la complejidad del trastorno depresivo requiere de un abordaje multifactorial. generalmente requerirá de una psicoterapia y del antidepresivo adecuado. a todo ello habrá que añadir unos cambios de vida. no existe por tanto la p...

2007 Articulo: DEPRESSIÓ MENOR: DISTIMIA (DEPRESSIÓ NEURÒTICA). (autor: xavier conesa). criteris per al diagnòstic de distimia (dsm-iv).

2007 Articulo: COM ES DIAGNOSTICA UNA DEPRESSIÓ GREU. (autor: xavier conesa). criteris per diagnosticar una depressió major o malencònica (dsm-iv).

2008 Articulo: INFORMACIÓ NECESSARIA PEL PACIENT DEPRESSIU. (autor: xavier conesa). la depressió és una malaltia, no un defecte de personalitat o una debilitat. la millora és la norma, no l'excepció. els tractaments són efectius, hi ha moltes opcions de tractament, i és possible establir un tractament efectiu per...

2008 Articulo: QUAN APAREIX LA DEPRESSIÓ. (autor: xavier conesa). en atenció primària, entre el 6% i 8 % dels pacients pateixen trastorns depressius majors, i el risc de depressió és clarament més alt a les dones.

2008 Articulo: COM ENS HEM DE COMPORTAR DAVANT D'UNA PERSONA QUE PATEIX DEPRESSIÓ?. (autor: xavier conesa). no hi ha res més dolorós que veure com el marit, la dona, el pare, la mare, el fill o la filla es mostren cada cop més apàtics, deixen de participar en els esdeveniments familiars, no es preocupen del seu aspecte personal, es pass...

2009 Articulo: ESTRÉS, DEPRESSIÓ I EXERCICI FÍSIC. (autor: xavier conesa). l'estrès. de manera general, els estudis indiquen que l'exercici ajuda l'individu a afrontar millor l'estrès, gràcies a una adequada predisposició biològica que ajudaria a afrontar-ne els resultats psicològics i psicosocials. el t...

2009 Articulo: ADOLESCENTS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). en arribar a l'adolescència, els nens d'ahir, ja convertits en el noi o la noia d'avui, prendran consciència de la seva homosexualitat i hauran d'assumir-la i acceptar-la.

2009 Articulo: NENS, SENTIMENTS I HOMOSEXUALITAT. (autor: xavier conesa). sent encara l'homosexualitat un tema tabú i, per tant, poc explicat, els primers que s'adonen de l'orientació homosexual d'un infant són els seus companys d'escola.

2010 Articulo: TRACTAMENT DEL LLENGUATGE EN ELS NENS. (autor: xavier conesa). retards del llenguatge es donen en nens petits que fan un desenvolupament més tardà de les habilitats lingüístiques. a partir del joc cal anar recollint les seves expressions comunicatives al mateix temps que es van donant models ...

2010 Articulo: LA HIPERACTIVITAT. (autor: xavier conesa). la hiperactivitat infantil o, tal com es coneix des del punt de vista tècnic, el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (tdah) és una de les alteracions comportamentals de major impacte en el desenvolupament educatiu i ...

2003 Articulo: QUAN LES NOIES NO MENGEN. (autor: xavier conesa). els factors de risc en els trastorns alimentaris en l'anorèxia i la bulímia nervioses són molts, sobretot en la pubertat del sexe femení, però el central és la restricció alimentària.

2003 Articulo: QUAN MENJAR ÉS UN PROBLEMA. (autor: xavier conesa). la bulímia és la ingesta excessiva d'aliments que després s'intenten compensar amb conductes anòmales com ara vòmits, abús de laxants i diurètics, o dietes restrictives intermitents la qual cosa s'acaba convertint en un costum que...

2004 Articulo: QUÈ HA DE FER LA FAMÍLIA DAVANT UN MALALT DE BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). és totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d'un trastorn alimentari. no obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials, poden pre...

2005 Articulo: MENJAR MOLT I A TOTES HORES: TRACTAMENT. (autor: xavier conesa). no hi ha una única línia d'actuació o tractament possible en els trastorns d'alimentació, i en concret en la búlimia nerviosa. se'n pot aplicar més d'un i fer-ho conjuntament per augmentar l'efectivitat del tractament.

2006 Articulo: PER QUÈ APAREIX LA BULÍMIA?. (autor: xavier conesa). factors que afavoreixen l'aparició de la bulímia.

2006 Articulo: LOGOPEDIA: ALTERACIONS DEL LLENGUATGE. (autor: xavier conesa). detecció i diagnòstic.

2006 Articulo: QUÈ SABEM SOBRE L'ALCOHOL?. (autor: xavier conesa). diversos consells sobre l'alcohol

2007 Articulo: DROGUES INFORMACIÓ GENERAL. (autor: xavier conesa). què és la droga?. és una substància que tant pot ser natural com química i que quan es consumeix modifica el funcionament del nostre cos i de la nostra ment, alterant l'estat d'ànim, la percepció i el coneixement. sovint crea dep...

2008 Articulo: QUÈ ÉS UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?. (autor: xavier conesa). el tractament psicològic (psicoteràpia) té com a objectiu el canvi de pensaments, sentiments i conductes que a l'individu li fan patir d'una manera o d'una altra.

2008 Articulo: VISIÓ GENERAL DELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. (autor: xavier conesa). les solucions semblen difícils de trobar, però l'evidència és que resulta imprescindible cuidar, en la mesura que sigui possible, la dinámica diària de vida que tenim i respectar el fet que hem de destinar un temps mínim a activit...

Tribuna Vallesana

"L'atenció psicològica a la comarca del Valles"

La Portada del Valles:

"Com reconèixer i tractar l'alcoholisme"

Continguts del Master de Sexologia de l'Institut Superior d'Estudis Sexològics (ISES)

En condició de Director de l'Entitat i com a Docent.

Reconeguts pel Departament de Salut de la Generalitat:

1. Disfuncions Sexuals Masculines. La Falta de Erecció.

2. Disfuncions Sexuals Femenines. La manca de desig sexual.

3. Estudi del Vaginisme

4. La Complexitat Sexual. Les Parafílies

5. Generalització dels Trastorns Sexuals

6. Estudi del Orgasme i els seus Disfuncions

7. Avaluació de les Disfuncions Sexuals a General

8. El Diagnòstic en Sexualitat

9. Disfuncions Sexuals Masculines. La Ejaculació Precoç

10. L'Entrevista Psico-Sexual

11. El Enquadrament Terapèutic. L'actitud del Terapeuta

12. Farmacologia i Sexologia

13. Sessió de Devolució. Entrevista aclaridora

FASES DE LA RECERCA EN PSICOTERÀPIA La investigació de psicoteràpia permet l'avaluació científica de la pràctica tica existent i el descobriment de nous camps d'aplicació. Les primeres fases de la investigació en psicoteràpia van estar marcades per la justificació científica i la legitimació social. Aquestes qüestions can- van canviar amb l'ampliació de les indicacions possibles, amb la creixent diferenciació de procediments de tractament i amb la progressiva inclusió sió de la psicoteràpia en el sistema de salut. El primer acostament "si la psicoteràpia serveix per a tot "ha estat reemplaçat per les qüestions "Com funciona la psicoteràpia" i "què funciona amb qui". La descripció d'aquest model de fases de la investigació en psicoteràpia ajuda a ava- luar millor una varietat de temes presents en les discussions en curs. Paraules clau: Investigació en Psicoteràpia, Fases, Metodologia de in- recerca. Psychotherapy research AIMS at the scientific evaluation of existing practice and at the discovery of new fields of application. The early phases of Psychotherapy research were marked by scientific justification and societal legitimation. These questions changed with extension of possible indications, with growing differentiation of treatment procedures and with the progressive implementation of Psychotherapy within the health system. The early approach «does Psychotherapy work at all» ha rebut una replaced by the questions «how does Psychotherapy work» and «what works for whom ». Describing this phase model of Psychotherapy research helps to better evaluate a variety of issues present in ongoing discussions. Key Words: Psychotherapy Research, Fases, Research methodology. La investigació en psicoteràpia en qualsevol època de dur a terme múltiples funcions i tasques: permetre l'avaluació científica de la pràctica hi ha- et i el descobriment de nous camps d'aplicació. Fases de la investigació en Psicoteràpia 1 Horst Kächele 2 Intersubjectiu - JUNY 2002 - N º 1, Vo. 4, Pags. 5-12 ? Quipu - ISSN 1575-6483

HORST KÄCHELE Pag 6 Figura 1 Els primers períodes de la investigació en psicoteràpia van estar mar- dos per la justificació científica i la legitimació social. Aquestes qüestions canvia- rom amb l'ampliació de les indicacions de tractament, amb la creixent diferents ment de procediments de tractament i amb la progressiva incorporació de la psicoteràpia en el sistema de salut. La primera aproximació "si la psicoteràpia serveix per a tot "ha estat reemplaçada per les qüestions" què funciona amb qui " (Roth i Fonagy, 1997) i "què és el que fa que aquest tipus de psicoteràpia funcioni". A més s'ha tornat obvi que els descobriments de la investigació sistemes tica sobre resultats està dirigida a diferents audiències, per exemple els psicoterapeutes que duen a terme el tractament en qüestió, així com a altres profes- nals de la salut, sovint en disciplines relacionades i en competència amb la psicoteràpia. Els descobriments de la investigació estan dirigits a aquells als que beneficien directament (p. ex Els pacients i els seus familiars), així com a aquelles aquells que paguen els costos (p. ex companyies d'assegurances) o que són responsables de les polítiques adequades de salut (p. ex polítics, sindicats). Els diversos grups poden tenir expectatives totalment diferents (Strupp i Hadley, 1977). Per tant la investigació sobre resultats ha de brindar una varietat d'informació per satisfer les necessitats dels diferents grups interessats. Els descobriments de moltes investigacions donen suport consistentment la conclusió que tots els tractaments psicoterapèutics s'han convertit en part integral del sistema mèdic. Aquest èxit obre una perspectiva per a nous temes. Ens hem d'ocupar amb més atenció dels aspectes de validesa de la investigació experimental de procés-resultat demostrant l'eficàcia i dels estudis de camp sobre el tractament, tal com són aplicats en la rutina ha- lectual, demostrant l'efectivitat. És en aquesta distinció on esperem fer alguna contribució. En primer lloc exposaré un model de fases de tipus d'investigació en psicoteràpia, sense seguir un ordre necessàriament temporal: n Fase I: estudi descriptiu (investigació del procés). n Fase II: estudi anàleg experimental (investigació procés-resultat).

FASES DE LA RECERCA EN PSICOTERÀPIA n Fase III: assaig clínic (investigació de l'eficàcia). n Fase IV: estudi de camp (investigació d'efectivitat). n Fase V: estudi de tractaments orientats a pacients (investigació de l'eficiència). Fase I: estudis descriptius del procés terapèutic. Ens trobem aquí amb una evident paradoxa, ja que, malgrat la aclapa- dora i certament impressionant evidència a favor de les més freqüents formes de psicoteràpia, ens hem de confrontar amb moltes veus crítiques queixant que molts estudis sobre resultats no han contribuït a una millor com- sió dels mecanismes terapèutics (Grawe, 1988). En aquest context una gran part del material del procés terapèutic és redescobert i l'anàlisi detallada de casos únics adquireix una altra vegada un estatus prominent (Dahl et al., 1988: Greenberg, 1991; Greenberg i Pinsof, 1986). Això suposa un creixent acostament als microprocessos del tractament, sent necessaris nous procediments de valoració i una millor articulació dels successos moment a moment que poden tenir una significativa influència en el resultat del tractament (Kächele, 1992). Fase II: estudi anàleg experimental. L'origen de l'estudi anàleg experimental prové dels clàssics estudis de Greenspon (1955) a l'àrea del condicionament operant. Hans Strupp, presumiblement, va ser el primer investigador psicodinàmic que va utilitzar una aproximació mació anàloga experimental en els seus estudis sobre la tècnica del terapeuta (1960). La ment experimental dels conductistes s'ha produït una immensa quantitat de aquests estudis (Kiesler, 1971), però hi ha hagut molt pocs investigadors psicoana- llistes que hagin seguit el model ideat per Strupp. Els estudis en l'ús de la associació lliure són una lloable excepció (veure Heckmann et al., 1987). Fase III: prova clínica (investigació sobre eficàcia). Aquest tipus d'investigació ha rebut la màxima atenció en els països anglo-americans, realitzant milers d'estudis dels anomenats assaigs clínics aleatoris controlats (RCT: Randomized Controlled Trial). No ha estat tan utilitzat en països germanoparlants. Grawe et al. (1994) va identificar el 1985 més de 3500 d'aquests estudis. Utilitzant una varietat de criteris sensibles, s'arriba- van a acabar 897 estudis amb pacients reals adults. L'assaig clínic consisteix et en una comparació entre dos o més grups de pacients en psicoteràpia o en condicions de control que són assignats aleatòriament a una d'aquestes situa- cions. La mesura de resultats es porta a terme utilitzant múltiples perspectives i mètodes de mesura. Recentment Ken Howard 3 ha brindat una succinta apreciació sobre les característiques nuclears dels RCT que emfatitza l'aspecte de la validesa interna. Howard recomana:

HORST KÄCHELE Pag 8 - Reunir avaluacions de múltiples variables potencialment contaminants (Enquadrament, tractament, terapeuta i variables del pacient). - Romandre centrats en la qüestió de la recerca (en la recerca clínica aquesta qüestió sol estar centrada en el pacient quin és el millor tractament per a aquest (tipus de) pacient?). Probablement l'estudi d'aquest tipus més conegut sigui el Programa de Recerca en Col · laboració per al Tractament de la Depressió del National Institute for Mental Health, (NIMH Treatment of Depressió Collaborative Research Program) (TDCRP), descrit amb gran detall per Elkin (1994) en la quarta edició del Handbook of Psychotherapy and Behaviour Change (Bergin i Garfield, 1994) que avalua dos tipus de psicoteràpia: teràpia cognitivoconductual (CBT) i teràpia interpersonal (IPT) per al trastorn de la depressió, comparades amb un tracta- to estàndard amb imipramina. No obstant, ha aixecat moltes discussions sobre la validesa dels resultats (vegeu Kächele, 1996). Tindré en compte el que s'ha dit per Jacobson, un reconegut investigador de la psicoteràpia, que ha afilat el debat resituant la utilitat de la XCT per prendre decisions en la pràctica clínica (Jacobson, 1995, en Kächele, 1996): Primer, em sembla clar que els assaigs clínics han facilitat en general ral proves òptimes sobre l'eficàcia de la CBT i altres psicoteràpies, i sense dubte s'ha sobreestimat el valor d'aquests tractaments que han estat duts a terme pels clínics típics que no havien estat rigorosament entrenats, controlats o supervisats durant el curs de l'assaig. La nostra investigació i la d'altres formula preguntes sobre la exportabilitat de la CBT com a tractament de la depressió en ambients reals, ja que la competència d'aquest tractament cau en picat fins i tot amb terapeutes experimentats que van ser ben entrenats fins a un cert nivell de com- tència, llevat que la supervisió romangui sent prou in- intensiva durant tot l'assaig. Qualsevol tractament que requereixi una supervisió tan intensa, fins i tot amb terapeutes amb àmplia experiència i ben entrenats, no es pot generalitzar correctament als contextos clínics professionals corrents on hi ha poc entrenament i certa- ment cap supervisió. Segon, els resultats en els assajos clínics passen posteriorment per procediments de filtratge de la selecció dels subjectes, dissenyats per homogeneïtzar la mostra, el que deprecia la seva representativitat a la pràctica clínica. Com apuntar Ellen Frank i Tracie Shea durant la reunió, aquesta pràctica de selecció de subjectes curta ambdós camins. Per una part, un dels aspectes més utilitzats per l'exclusió en les investigacions sobre depressió és que el subjecte no estigui suficientment et deprimit, així que els subjectes tractats en les proves clíniques estan amb tota probabiblidad més deprimits que els típics que van buscant do teràpia dels professionals. D'altra banda, l'exclusió de pacients de tipus bipolar I i bipolar II, dels pacients amb un diagnòstic dual, incloent episodis actuals d'abús de substàncies, d'atacs de pànic, trastorns amb el menjar, i altres d'aquest tipus, limiten la generalitzabilitat. Però d'aquests dos processos oposats (seleccionar depressius majors i alhora descartar qualsevol complexitat

FASES DE LA RECERCA EN PSICOTERÀPIA en el diagnòstic) s'obté una mostra de pacients que en alguns aspectes són més fàcils de tractar, però en altres són més difícils. Tercer, fins i tot comptant amb la tan seleccionada mostra de pacients per a aquests assajos, l'eficàcia de la CBT, així com d'altres tractaments psicosocials i farmacològics són excessivament modestos com- nats amb el punt clínic de transcendència. Fins i tot roman obert el debat de si els tractaments psicosocials, inclosa la CBT, superen els placebos. Aquests comentaris van ser reiterats i reforçats per un altre anomenat mem- bre de la comunitat científica d'USA, Martin Seligman. Parlant sobre els resultats tats d'un estudi sobre la satisfacció dels consumidors (The Consumer Report). Va concloure: "L'estudi sobre eficàcia és el pitjor mètode per validar empíricament la psicoteràpia que hi ha actualment, perquè omet massa elements ments crucials ". (Seligman, 1995, S.966). Sumant-se a les crítiques, Kächele et al. (1999) han comparat la quantitat de tractament realitzat en aquests RCT analitzant els estudis informats per Grawe et al. (1994): n Teràpies cognitivoconductuals. 429 estudis impliquen 112 sessions. 434 estudis impliquen 79 setmanes. n Teràpies humanistes. 70 estudis impliquen 166 sessions. 76 estudis impliquen 116 setmanes n Teràpies psicodinàmiques. 82 estudis impliquen 276 sessions. 80 estudis impliquen 307 setmanes Aquestes dades posen de nou en qüestió la validesa externa dels estudis RCT assumint que la psicoteràpia, tal com es practica en condicions normals es desvia enormement de la descrita aquí. Fase IV: estudi de camp (investigació sobre efectivitat). Buscant dades que descriguin com és la rutina a la pràctica dels tracta- ments habituals en termes de la seva durada (nombre de sessions o mesos tractament), Kächele et al. (1997) van poder identificar tres mostres: n Mostra A: 1800 tractaments orientats psicodinámicamente, portats a terme en el servei de pacients externs del departament de psicoteràpia ràpia de la Universitat d'Ulm.

HORST KÄCHELE Pag 10 n Mostra B: 302 psicoteràpies centrades en el pacient en tota Alemanya. n Mostra C: 496 teràpies conductuals del servei de pacients externs del departament de psicologia clínica de la Universitat del Ruhr a Bochum. Mitjana Mitjana Variació Mostra A 22 6-1200 Mostra B 692 s391 61 8-275 Mostra C 307 s1212 24 4-95 El rang de variació d'aquests tractaments és considerable, i molt més entre les psicoteràpies psicoanalítiques. Les representacions gràfiques d'aquests troballes il · lustren que la quantitat de temps replica els resultats de la relació dosi-efecte d'Howard et al. (1987). Molts tractaments són acabats mas- siado aviat, un nombre més petit porta un temps considerable. Les investigacions d'aquest fenomen tenen implicacions de llarg abast per a la clínica, perquè corregeixen les il · lusions dels clínics (Vessey et al., 1993), de que estan tractant una mostra representativa de pacients. Estudis epidemiològics de la incidència i la prevalença de les malalties neuròtiques o psicosomàtiques, de disfuncions corporals o trastorns emocionals, ofereixen una estimació de la necessitat d'aquests serveis, la investigació de les pràctiques terapèutiques facilita una estimació dels recursos disponibles per satisfer aquestes necessitats, i els estudis dels patrons d'utilització d'aquests serveis identifica els capacitats característiques oferts pel sistema de provisió de serveis (Howard et al., 1992). La investigació de camp detallada, descrivint el que passa a tracta- ment en moltes de les seves dimensions naturals, amb múltiples casos, combinada amb sofisticats recursos d'avaluació de resultats recolzen la troballa de tractament ments específics per a grups de pacients amb trastorns particulars. Durant molts anys va ser rara la recerca naturalista substancial amb grups específics tics de pacients i les institucions van haver de fer càrrec d'un ampli es- espectre de pacients, dels quals només algunes vegades van permetre la formació de grups homogenis respecte a una malaltia. Va dur algun temps en psico- teràpia adonar-se que aquesta situació no era molt diferent de la de la medicina somàtica, on el desenvolupament d'estudis multicèntrics permetia progressar perquè la desitjada homogeneïtat permetia arribar a millors conclusions. L'Estudi multi-cèntric en el tractament psicodinàmic dels trastorns de l'alimentació que ha estat iniciat pel Center for Psychotherapy Research a Stuttgart el 1992 inclou un ampli rang de modalitats per a pacients ingres- sats en tota Alemanya, també estableix la logística per portar l'estudi a un nombre considerable de països europeus. L'estudi multi-cèntric alemany està

FASES DE LA RECERCA EN PSICOTERÀPIA patrocinat en gran part per institucions no-universitàries i ofereix també pro- grames d'intercanvi clínic, així que creiem que aquest tipus de compromís in- investigador bé pogués convertir en un nou prototip en la recerca en psicoteràpia (Kächele et al., 1992). Els resultats que està començant a aparèixer d'una àmplia mostra de 1200 pacients amb anorèxia i bulímia, demostren que malgrat la diversitat de modalitats de tractament l'estimació d'èxit del tractament no depèn de l'extensió i durada del tractament en pacients ingressats (Kächele & project TR-EAT 1999; 2001). Fase V: investigació de trastorns focalitzats en el pacient. Tot i que la qüestió de la indicació diferencial és el que més interessa al clínic (Kächele i Kordy, 1997), aquest enfocament encara no ha respost a la qüestió crucial: funciona aquest tractament particular per a aquest pacient?. La principal limitació dels assaigs clínics és que només poden confirmar l'eficàcia de tractaments que ja han estat portats a terme. No són generatius. A més, en ells no ens dirigim al client individual, com hauria de fer un disseny de subjectes més qualitatiu o personal. En aquest punt de la discussió sobre la investigació clínica hem de preguntar: com s'estudia l'impacte potencial cial del tractament en un client particular? Sabem ara que la validesa predictiva del judici dels clínics sobre resultats posteriors no és molt impressionant. Fins i tot donant un procediment estàndard d'entrevista per a la predicció de resultats tats, els terapeutes donen resultats són molt pobres. Actualment s'estan desenvolupant nous acostaments. El primer entre aquests ha estat el treball de Howard et al. (1996; 1997). És obvi que aquest tipus de investigacions haurien d'arribar a ser els més útils per al terapeuta professional. La indicació i provisió de serveis de psicoteràpia mitjançant una avaluació de la gestió de la qualitat, assistida mitjançant ordinador, serà aviat un dels principals cipals serveis que facilitaran, fins i tot via internet, com el Model Stuttgart- Heidelberg (Kordy et al. 2001) actualment en desenvolupament.

ANUARI0 DE PSICOLOGIA Núm 34 - 1986 (1) EL CREIXEMENT PERSONAL (O autorealització): META DE LES PSICOTERÀPIES HUMANISTES RAMON ROSAL CORTES UNED

Ramón Rosal Cortés UNED Colcgio Universitari0 Abat Oliva Avda Pearson, 9 08034 Barcelona '

El concepte de creixement personal com a meta de la psicoteràpia constitueix, segons hem pogut comprovar, un element teòric important del denominador comú de les teràpies humanistes. Certament, resulta molt problemàtic pretendre presentar elements comuns dins del marc accentuadament pluralista de la Psicologia Humans nista. Ja és sabut que aquesta no constitueix un model psicoterapèutic sinó un conglomerat de models, molts d'ells en procés de gestació. Ni tan sols constitueix encara un paradigma en el sentit kuhnià del terme (Vegeu Kuhn, TS, 1962). A ell0 ja ens hem referit en una altra ocasió (1982, 127). Tampoc, de moment, sembla acceptable qualificar la Psicologia gia Humanista de nou paradigma, fins i tot en el cas que prescindíssim d' que fins a l'actualitat només s'ha emprat aquest terme per referir- a grups que treballen d'acord amb 10s objectius, metodologia i tècniques de la ciència natural, i propusiésemos la feina per grups la metodologia lògia principal fos la fenomenològica, d'origen filosòfic. Fins i tot en aquest cas, encara no donaria el mínim suficient de denominador comú en continguts teòrics, sistemes d'aprenentatge, etc. que de totes maneres reque- re el concepte de paradigma. No podent atribuir 10s termes d'escola, ni tampoc0 el de paradigma - almenys de moment-sembla que 10 mes adequat és considerar10 com un moviment constituït per un conjunt molt variat d'investigadors sobre la personalitat humana, i de mestres de tècniques per al creixement personal, terapèutiques, educatives, i lúdiques, a 10s que els uneix primordialment la seva actitud de insatisfacció i la seva convenciment ment de, almenys, la insuficiència de les aportacions de 10s paradigmes conductistes i psicoanalític. D'altra banda, el moviment de la Psicologia Humanista integra no S610 a psicòlegs, psiquiatres i psicoterapeutes, sinó a filòsofs, físics, biòlegs, artistes, mestres d'espiritualitat, etc. No cal oblidar que 10s orígens del moviment, que van cristal · litzar al Journal of Humanistic Psychology i a l'American Association for Humanistic Psychology mani- festaban ja interdisciplinarietat en el contingut de 10s articles de la revista i en el de les ponències, comunicacions, taules rodones i tallers de 10s corigresos promoguts per la AAHP. El 1961 Maslow definia el Journal amb aquestes paraules: "La revista de Psicologia Humanista ha estat fundada per un conjunt de psicolegs i membres de professions liberals d'altres camps. interessats en aquestes capacitats i potencialitats humanes que no tenen un lloc sistemàtic ni en les teories positivistes o conductistes ni en el psicoanàlisi

66 Ramón Rosal Cortés clasie: per exemple, la creativitat, l'amor. el self, el creixement personal, el organisrno, la satisfacció cion de les necessitats fonamentals, la realització de si misrno, 10s valors superiors, la transcen- cia del jo, l'objectivitat, l'autonomia, la identitat. la responsabiiidad, la salut psíquica i mental. Aquest enfocament pot caracteritzar també per 10s treballs de Goldstein, Fromm, Horney, Rogers, Maslow, Allport, Biihler, Moustakas ..., així com per certs aspectes de 10s escrits de Jung, Adler i 10s psicolegs del jo de tendència psicoanalítica "(cit. a Ancelin-Schutzenberger, 1977). El antidogmatisme que ctesde el principi fomentar 10s iniciadors del moviment, juntament amb el rebuig de tot tipus de reduccionisme en la interpretació de 10s fenòmens psl'quicos, i l'accentuada receptivitat a les els meus diverses fonts de saber sobre l'ésser humà-científic, artístic, religiós, etc. - i de procediments per al canvi de la conducta i el desen- lupament del potencial humà, va donar lloc de fet a un alt grau de creativitat tat que va desencadenar o recolzar nous procediments de psicoteràpia i de creeimiento personal. Schutzenberger afirma: "Seria necessària una obra completa per abordar per separat cadascuna de les diferents variables intreducidas recentment: en cada moment apareix alguna sobretot en 10s Estats Units- a partir del role-play ing, del tacte, de 10s exercicis I jocs de trobada, de la relaxació, del massatge I del "treball" a la piscina, a partir igualment de la deteccion d'10s nusos de tensió corporal i de la seva articulació amb nusos i traumatismes psicològics, de la utilització de la bioenergia, l' crit, de la creativitat, de la meditació transcendental, de la confrontació, amb la posada en evidència cia. correlativament, de 10s desacords (dissonàncies) entre 10 dit, 10 fet, 10 expressat i 10 viscut ". (Ancelin-Schutzenberger, 1977).

La primera obra col · lectiva de Psicologia Humanista, amb participació de trenta-cinc autors, gairebé tots professors d'universitat, alguns ex-presidents de la American Psycological Association, aparèixer en 1967, editada per James FT Bugental. Els autors són en la seva majoria doctors en Psicologia. Altres 10 són en Filosofia, en Medicina, en Ingenieria, o escriptors (com Arthur Koestler). Apareixen estudis sobre la naturalesa i tasca de la psicologia Humanista, la oxperiencia humana, keas d'investigació, mètodes, productes de la investigació, grups de creixement personal, i també sobre la com- meitariedad entre la psicologia i les humanitats. A partir d'aquest contingut pluralista i interdisciplinari del Moviment de la Psicologia Humanista. ¿Cóm0 respondre a la qüestió del denominador comú de les teràpies humanistes? Aquí vam optar per tenir present, en 10 que segueix, principalment-no exclusivament-a un conjunt0 d'autors, a saber: a) Els iniciadors d'alguns models psicoterapèutics més consolida- dos i de 10s que apareix meus bibliografia, entre 10s sorgits en el Moviment- to, a saber: car1 Rogers (Enfocament centrat en la persona), Erich Berne (Anjlisi transaccional), F. Perls (Teràpia Gestalt), A. Lowen, Boadella, Pierrakos (Teràpies corporals) i també JL Moreno (Psicodrama), atès que tot i tractar-se d'un model anterior al Moviment de la Psicologia Humanista, ha experimentat un gran desenvolupament en el si del mateix. També es tenen en compte alguns deixebles destacats d'aquests mestres tres, creadors d'algunes variants metodol6gicas terapèutiques. b) Autors d'enfocament psicol6gico existencial integrats en la Psicologia

El creixement personal (o autorealització): meta de les Psicoteràpies ... 6 7 umanista com Rol10 Mai, Victor Frankl, Ronald Laing. c) Autors que entren en el marc de l'anomenada psicologia trans- personal: Abraham Maslow, R. Assaglioli, etc. d) Neopsicoanalistas de la generació següent a Freud, que influeixen en 10s iniciadors del Moviment: Karen Horney, i Erich Fromm. e) Contemporanis de Freud dissidents: Alfred Adler, Otto Rank, car1 J. Jung. A partir d'aquestes consideracions preliminars, 10s elements rellevants que trobem en el col · lectiu de les psicoteràpies humanistes es refereixen a 3 capítols: a) el constructe "creixement personal" (o autorealització), equivalent et - encara més abarcativo-a l'objectiu de la psicoteràpia i incloent, com a característica rellevant, l'increment de l'actitud creativa, així mateix les manifestacions d'aquest procés de crecirniento en diferents funcions psicològiques; b) actituds del psicoterapeuta fomentades per l'efectivitat de la teràpia, i c) aspectes tècnics meves característics entre 10s presents a la pluralitat tat de procediments terapèutics humanistes. En el present article desenvolupem la qüestió a), amb 10 que presenten tem una bestreta del primer capítol d'un treball més complet sobre 10s elements rellevants comuns de les teràpies humanistes. Respecte a la qüestió b) limitem-nos a indicar que la conclusió a que hem arribat és que poden destacar-se una sèrie d'actituds com característiques del procediment predominant al col · lectiu de 10s psico- terapeutahumanistas, com ajudes facilitadores primordials en el procés terapèutic. Aquestes actituds-que aquí ens limitem a enumerar-són: 1) Considerar l' client com una personalitat singular i irrepetible; 2) confiança en les capacitats psíquiques del procés terapèutic; 3) ser conscient 10s límits de tot model terapèutic; 4) consciència de les pròpies limitacions psíquiques (del terapeuta) i de la necessitat de la cura de si mateix; 5) evitació de l'actitud paternalista; 6) no afavoriment del establiment d'una neurosi de transferència entre terapeuta i client; 7) obertura o receptivitat respecte a qualsevol de les dimensions de la conducta del client, ia les vivències emocionals i cognitiu-intuïtives de la creativitat del terapeuta; 8) comprensió empitica; 9) ressonància, 10) consideració positiva incondicional o calidesa no possessiva, 11) congruència o autenticitat. Respecte a la qüestió c) anticipem també, esquemàticament, que, com a elements tècnics (complementaris de les actituds) facilitadors de aquest procés, cal destacar-respecte a la Psicologia Humanista-10s següents : 1) L'ús peculiar de l'espai i 10s elements materials. 2) L'ús del temps a base d'un centrament en el "aquí i ara". 3) La utilització de la fantasia. 4) La utilització de l'experiència de la trobada interpersonal. 5) L'ús de la dramatització i l'expressió corporal.

68 Rambn Rosal Cortés 6) El treball corporal. 7) L'ús de la regressió. En aquest article no ens ocupem de la descripció i fonamentació de 10 indica b) ic), sinó Únicament del concepte de creixement personal com a meta de la psicot_erapia humanista. FITES DE LA PSICOTERÀPIA HUMANISTA 1. El "Creixement personal" Quin és l'objectiu comú de les psicoteràpies humanistes? Es limita el terapeuta humanista, a proporcionar l'ajuda per a la superació raei6n de 10s problemes concrets que successivament li vagin presentant 10s clients? Ho farà si així 10 desitgen aquests. Però 10 més probable és que la CLAI * ificació d'ells mateixos i 10s canvis experimentats fins aquell moment descobreixin al client la possibilitat d'obtenir, per un treball més profund, una mes plena recuperació i animació del procés de creixement personal (Tarnbién denominat d'autorealització, arribar a ser un mateix, etc.) Que l'obtinguda a través de la teràpia concreta realitzada. El concepte de creixement personal és meves abastant que el de psico- teràpia, encara que freqüentment s'utilitzin com a equivalents. Ens tro- estranys aquí amb un element rellevant de 10s que integren el denominador cornún de les diverses psicoteràpies humanistes, que fa referència no S610 l'objectiu del treball terapèutic sinó també a l'objectiu últim de la vida, es & n l'antropologia o ètica implícita o explicita en 10s psicòlegs humanisme tes. Objectiu que suposa una clara contraposició de la Psicologia Humanista amb aquells models terapèutics que es limiten a l'assoliment d'un estat homeostàtic. Aquests models, de caràcter biologista - com ja va assenyalar Allport (1963) - atribueixen a la personalitat humana només les dues propietats de sistema obert que es troben en tots 10s organismes vivicntes a saber: a) intercanvi de matèria i energia, ib) formació i manteniment d'estats homeostàtics entesos com "esforç d' equilibració de les pressions internes i externes, tendent a obtenir un estat d'equilibri ". Obliden les dues mes pròpies del vivent humans: "Augment de l'ordre en el transcurs0 del temps i interacció amb el medi". "Algunes teories assenyalen encertadament la tendència de la personalitat humana a superar 10s estats fixos I elaborar un ordre interior encara que sigui a costa del desequilibri. Així octubre fan les teerias de les energies canviants (capítol IX) I de l'autonomia funcional (capítol X). Aquestes concepcions reconeixen l'existència d'un continu increment en 10s propòsits de l'home durant la vida i 01:00 efeeto morfogenico sobre el sistema com tot. L'homeòstasi és una concepció Útil per a un estudi a curt termini, però és completament inadequada per explicar el to integrador que hi ha a la orientació a un objectiu "(Allport 1963). El procés de creixement personal contribueix a suprimir una sèrie de tensions supèrflues, diguem "patològiques", però també contribueix a

El creixement personal (o autorealització): meta de les Psicoteràpies ... 6 9 incitar noves tensions considerades saludables i concomitants amb l'activitat licitud creativa. Q o aquest s'entén en Psicologia Humanista per "creixement personal"? Prescindim aquí d'aturar-nos en precisions sobre les coincidències i diferències del significat de 10s diversos termes equivalents utilitzats en la Psicologia Humanista. Qui sembla haver-se aturat més-entre 10s iniciadors o principals autors de la Psicologia Humanista-a la des- ció d'aquest constructe és Abraham Maslow quan es refereix a autoactuali- zació. Encara que de fet són molts altres qui 10 han tractat, entre 10s que destaquem a Rol10 May, Carl Rogers, i Charlotte Buhler (1933, 1972). Segons Yalom (1980), Maslow probablement estigui influït per Karen Horney i el seu concepte d'autorealització. De fet ja el neuròleg Golds- tein (1939 i 1940), que probablement més va influir en Maslow, havia descrit0 el concepte de autoactualització. Anteriorment, entre 10s com- panys de generació de Horney, està Erich Fromm, que en descriure 10 que S'entén per procés d'individuació i per interès en un mateix, descriu un procés molt similar a l'anterior. De 10s contemporanis de Freud, és el concepte de procés d'individuació de Jung 10 més equivalent, sense descartar tar el procés a què es refereix Otto Rank, quan parla de les tres etapes de la vida de la persona que realitza: la del conformista, la del neurotico, -Mac Kinon proposar cridar conflictiu- i la de l'artista creador. Deixem de banda les descripcions que sobre el concepte de creixement personal han presentat Kurt Goldstein, Abraham Maslow, Carl Rogers, Karen Horney, Erich Fromm i Carl G. Jung, limitant-nos a presentar les següents consideracions de forma esquemàtica. 1. La consideració de l'ésser humà com un conjunt0 singular i irrepe- tible de potencialitats que poden anar desenvolupant-se i la realització constitueix una aspiració explícita o implícita de tot ésser humà, hipòtesi sostinguda per gairebé tots 10s psicoterapeutes humanistes o existencials, té una història ja antiga. Quan Aristòtil utilitzava el terme entelèquia -10 Qual. com adverteix Ferrater Mora (1965) no 10 va fer sempre de manera consistent-se referia a l'acabament del procés d'actualització de les potencialitats singulars de l'individu. Compartim aquí l'equivalència que Yalom (1980) assenyala entre autorealització i la entelèquia clàssica. 2. L'antecedent meus destacable d'aquest constructe de la Psicologia Humanista, ja en un marc de psicologia clínica, és el denominat per Jung procés d'individuació o camí d'individuació, entès com procés de l'evolució de si mateix cap a l'assoliment de la totalitat de la persona litat. Això s'aconsegueix quan tots 10s parells de contraris han estat diferents ciats i quan la consciència i l'inconscient (en un sentit divers0 al de Freud) es troben en viva relació recíproca. Jung compte conque a la realizacion plena de la nostra personalitat és 01:00 ideal inabastable, però, com tot ideal, no és pròpiament un objectiu. sinó un indicador del camí. 3. A més de les interpretacions junguianas indicades, podem dir

70 Rambn Rosal Corts que la majoria de 10s autors de la Psicologia Humanista comparteixen les següents altres afirmacions del mateix autor, encara que variïn 10s termes utilitzats: a) Individuación (o creixement personal) es diferencia clarament de individualisme, ja que 10 primer0 no té a veure amb una actitud egòlatra, sinó amb l'assoliment de la pròpia particularitat. "Individuación significa fer-se individu, en tant que per individu entenem la nostra mes intirnk ultima o incomparable particuiaridad "(Jung, 1933). b) Constitueix un procés espontani, natural i autònom. c) Tot subjecte humà té la potencialitat per poder viure consti- tuint l'obra creadora més important. d) Constitueix el paral · lel psiquic del procés de creixement i transformació fornación del cos amb l'edat, sempre que no sigui obstaculitzat o encobert per alguna decisió conscient o inconscient perjudicial, a partir de factors ambientals. e) En el treball psicoterapèutic-i també en altres situacions especials cialcs-pot ser estimulat, intensificat, fet conscient, vivenciat i elatorado, facilitant a les persones el "acabament" del seu ésser. f) Aquest treball terapèutic, que suposa una activació interna de 10s continguts de l'inconscient, relaxa totes les polaritats ia través de la psique desorganitzada aprofundeix fins a arribar al nucli intern o "un 0 mateix "(cf. Jacobi, 1959). 4. Els impulsos bàsics i biològics S610 poden motivar plenament la activitat de persones greument pertorbades. En les altres persones es donen sempre activitats que no poden ser explicades exclusivament a partir de tals mòbils, sinó a partir de la tendència a l'autorealització (o creixement to personal). Seguint Goldstein (1940) i Allport (1963), en la Psicologia Humans nista preval clarament la teoria de les "motivacions variables". 5. Mas que tractar-se de què hagi de produir un exercici i desenvolupament harmoniós de tots 10s potencials del psiquisme humà-cognitius, emocionals, conatives, etc. - interpretem que de 10 que es tracta, en Psicologia Humanista és que tots aquests potencials estiguin disponibles per la lliure decisió de ser o no actualitzades. Aquest caràcter d'elecció d'una part del potencial humà per al seu desenvolupament (sempre que la que no es actualitzi depengui de la pròpia decisió) queda ressaltat en el sector hi ha- cial de la Psicologia Humanista. 6. La psicoteràpia-com ja s'indicava en 10s afirmacions junguians-se s'entén generalment com un procés de recuperacio de les capacitats anul · lades i com un permís per obtenir altres noves perspectives de desenvolupament. 7. Entre 10s aspectes o potencials a recuperar en el procés de autorealització lització s'inclouen aspectes normalment considerats infantils en molts marcs culturals, com són entre altres la capacitat lúdica creativa, el

El creixement personal (o autorealització): meta de les Psicoteràpies ... 7 1 pensament intuïtiu i "màgic", i la facilitat per al contacte físic i plaent (concomitant amb la tendresa), no entès com rnanifestación de sexualitat pregenital immadura. 8. Entre 10s obstacles principals per al creixement personal destaquen: la por al dolor i especialment la por a perdre la vida, la por a la solitud, i factors socioculturals obstaculitzadors de la vida creativa en les seves diverses manifestacions en la percepció, les emocions, les motiva- cions, el pensament, la conducta expressiva, la feina, l'amor, etc. La primacia de 10s factors culturals, com ocasionants del fracàs del creixement ment personal, queda ressaltada no només en Fromm i Horney, sinó també a Maslow, Rogers, Berne, Perls, etc. 9. En el corrent existencial de la Psicologia Humanista s'ha revaloració litzat el concepte de culpa entès com el sentiment derivat de la distorsió perceptiva, incomprensió i desatenció de les nostres necessitats i les dels nostres semblants, és a dir la nostra conducta obstaculitzadora del creixement personal propi i aliè. No es tracta d'un sentiment pro- nient de "introyecciones" parentals o culturals, sinó d'percebre'ns amb capacitat d'escollir. Els seus efectes no són patològics sinó constructives: la consciència de les pròpies limitacions, la sensibilització respecte als nostres semblants, i l'augment de creativitat en el nostre creixement personal (May, 1958). Amb el10 no es descarta el fet, ja molt investigat, de la existència de sentiments patològics de culpabilitat. 10.

L'actitud creadora és un element molt destacat del creixement personal. Per Maslow (1954) és la característica meus universal de totes les persones en avançat grau d'autorealització a què va estar analitzant. És una potencialitat fonamental de la naturalesa humana que es troba en tot individu des del seu naixement. El seu desenvolupament requereix, més que uns trets característics de la personalitat, una vivència més o menys profunda de trobada amb un mateix i amb l'altre. La interpretació freudiana de la creativitat que la redueix a una manifestació del comportament humà no provocada per estats neuròtics o psicòtics o derivacions de les pulsions de l'agressivitat i la sexualitat és rebutjada com a interpretació de la creativitat genuïna i acceptada Únicament en relació amb les manifestacions tacions degradades de la mateixa. 11. Aquesta actitud creadora es manifesta i realitza en la capacitat per viure el moment present-el'' aquí i ara "-. L'evasió cap al passat o el futur apareixen com signes de neurosi per evitar el contacte amb la angoixa que produeix la realitat del moment. Tot el conjunt0 de la Psicoteràpia Humanista s'orienta cap a un facilitar l'implicar-se amb l'actualitat temporal i espacial, com una manera ra d'arrelar a la persona en la realitat, prescindint de clixés adquirits per percebre-la, sentir-la i actuarla, fent conscient de tot el potencial present en cada moment per respondre-hi. Si bé tots 10s models terapèutics de la Psicoteràpia Humanista consideren com un punt crucial del orecimiento personal aquesta capacitat. és probable que de manera explícit sigui la Psicoteràpia Gestalt què ha realitzat aportacions més grans en aquest sentit. Levitsky i Perls sitban entre

sexologo mataró sexòleg

CAPÍTOL 1 Definició de Psicologia social J. Francisco Morales i Miguel Moya L'objectiu general és oferir una definició de la Psicologia social capaç d'emmarcar i comprendre els continguts dels diferents capítols del volum. S'intenta aconseguir aquest objectiu per mitjà de diversos objectius més específics: • En primer lloc, es llisten els continguts fonamentals dels diferents capítols del volum i s'indica el seu inici en el temps. • A continuació, es proposa una definició explícita de Psicologia social, en concret, la d' GW Allport. • Com a exemple el significat i implicacions d'aquesta definició, s'analitza l'estudi de Mullen i col, sobre els etnofaulismos, una línia de recerca actual de la disciplina. • Es concedeix importància especial a la manera com la Psicologia social aborda l'estudi de les relacions entre els diversos processos psicosocials que constitueixen el seu objecte d'estudi. En aquest sentit, s'analitzen dues teories, la de la identitat Social i la de la Justificació del Sistema, a la llum de la definició de GW Allport. • L'estudi de les dues teories anteriors serveix per introduir un concepte important: la naturalesa dels processos estudiats per la psicologia social, de la qual sorgeix la complexitat d'aquests i la necessitat d'interconnexió entre ells. Ja s'havia fet una al · lusió a aquesta complexitat en l'apartat anterior (en analitzar les teories de la Identitat Social i de la Jus- ció del Sistema), però es dedica un apartat sencer a fer-ho de manera més general. • Finalment, es fa una breu al · lusió al binomi enfocament-continguts dins de la Psicologia- gia social, per acabar amb una consideració, igualment breu, del paper de les diferències individuals dins de la disciplina. Objectius

Page 2

Psicologia social 1.1 Introducció Una enumeració ordenada de les qüestions i assumptes centrals de la Psicologia social que s'aborden en aquest manual semblaria, en principi, suficient per avançar una definició de la disciplina. No obstant això, no és així. L'elevat nombre de processos diferents que aborda la Psicologia social i la seva creixent amplitud i complexitat tendeixen a enfosquir el que tenen en comú tots aquests processos perquè se'ls pugui considerar com "psicosocials". Al llarg d'aquest capítol es tractarà de mostrar que només una definició explícita aporta la necessària clarificació conceptual. 1.2 Amplitud dels processos que estudia la Psicologia social Diversos autors, entre els quals destaquen GW Allport (1968), Jones (1985), Graumann (1995) i Páez, València, Morales i Ursúa (1992), assenyalen que 1908 marca el punt de partida de la disciplina. En aquesta data apareix per primera vegada el títol Psicologia social en una publicació, i ho fa per partida doble, en una obra de McDougall i una altra de Ross. Això no vol dir que la disciplina estigués ja constituïda com a tal en aquest moment, però sí que amb la publicació de les dues obres esmentades es va crear el context per a un nou coneixement: el psicosocial. Al llarg del Segle XX la Psicologia social es va consolidar com a disciplina fins adquirir els seus límits actuals. El Quadre 1.1 presenta un llistat dels continguts fonamentals que com- comprèn aquest manual (columna de la dreta) i la publicació o publicacions més conegudes en què es van tractar per primera vegada. quadre 1.1: Alguns dels continguts fonamentals de la Psicologia social i publicacions pioneres. continguts fonamentals inclosos en aquest manual Publicacions pioneres Aspectes biològics de la Psicologia social Darwin (1871; 1872); McDougall (1908) Psicologia social yCultura Kardiner (1939); Whiting i Child (1953) Psicologia social i medi ambient Lewin (1917) Cognició social Bartlett (1932) Categorització Bruner (1957) Creences fonamentals Lund (1925) Estereotips Katz i Braly (1933) Atribució Heider (1944) Emocions des de la perspectiva psicosocial Langfeld (1918); Jennes (1932): Cantril i Hunt (1932) Relacions interpersonals i atracció Newcomb (1956; 1961) Altruisme Aronfreed i Paskal (1965) Continua

Page 3

Definició de Psicologia social continguts fonamentals inclosos en aquest manual Publicacions pioneres Agressió Dollard, Doob, Miller, Mowrer i Sears (1939) Actituds Thurstone (1928); Thurstone i Chave (1929); GW Allport (1935) Persuasió Hovland, Janis i Kelley (1953) Influència FH Allport (1920); Sherif (1936); Lewin (1947) Prejudici Katz i Braly (1935); Clark i Clark (1947) Identitat Miller (1963) Moviments col · lectius Le Bon (1897); McDougall (1920); Cantril (1941) Memòria col · lectiva Halbwachs (1950) Sir Frederic Bartlett (1886-1969) Hadley Cantril (1906-1969) Els continguts del Quadre 1.1 són els propis d'un manual introductori, per la qual cosa seu llistat no esgota tots els processos que estudia la disciplina en l'actualitat, només els més importants. A més, el manual tampoc recull els processos grupals i intergrupals, 1 contingut fonamental de la disciplina que s'estudia en una altra assignatura de la carrera (Psico- gia de grups, consulteu Huici i Morales, 2004 a , 2004 b ). El que sí mostra el Quadre 1.1 és que l'estudi d'alguns processos es remunta pràcticament ment als moments d'enlairament de la disciplina. Així, els moviments col · lectius i l'estudi de la influència comencen a estudiar al voltant de 1920, fins i tot abans d'aquesta data. Durant els anys vint i principis dels trenta es va iniciar l'estudi de les actituds, els estereotips, la persuasió, el ​​prejudici i la cognició social. Els processos restants es van anar integrant en la disciplina de manera gradual. És de destacar la data relativament tardana en què es s'incorporen a la llista processos com les relacions interpersonals, l'altruisme i la identitat. Tot això suggereix que la llista de continguts no pot considerar tancada. Són moltes les raons que fan que nous processos se segueixin incorporant als ja existents. Algunes tenen a veure amb la naturalesa mateixa del procés estudiat.