La soledat
Aprendre a viure sols
L'absència d'un ésser estimat
La soledat social
Un estat transitori . Res més
Com vèncer la soledat no desitjada : passos útils
Que és llavors la solitud ?
Tractament
introducció
L'enfocament cognitiu - conductual
La logoteràpia
Teràpia proposta
Trobada
conclusion
La soledat
La soledat permet saber qui és cadascú, només després pot tenir una veritable relació , ja que es pot interpretar la solitud de dues maneres : estar sol o sentir-se sol .
Només en l'últims anys la solitud ha estat considerada com un problema clínic , que requereix d'una teràpia específica .
El tema ha cobrat enorme importància , ja que té una alta incidència , tant en la població en general com en persones que presenten algun grau de desajust .
La soledat també es considera com un dels possibles factors que causen altres desordres . Entre ells depressió , suïcidi i greus problemes mèdics , com les malalties cardiovasculars .
Aquest problema havia estat sistemàticament negat com un trastorn que requereix d'una atenció seriosa , potser perquè els que ho pateixen no sempre admeten que pot ser l'arrel d'altres mals . O no volen reconèixer-se com " sols" , a causa que experimenten vergonya dels seus sentiments o de la seva inadequació per superar l'aïllament .
Mai està sol, mes que en realitat quan , així s'està .
Estar sol és un fet comú per a tots . No sempre estem acompanyats . Aquesta experiència de solitud es pot gaudir molt i sol ser molt constructiva .
Quan aquesta sol, no es pot fer res i sentir-se bé , descansar , gaudir de la natura , prendre sol , caminar , meditar o simplement fer el que a cadascú li agrada sense interferències d'altres persones .
Sentir sols és diferent , perquè un es pot sentir sol també en companyia .
El sentiment de solitud està relacionat amb l'aïllament, la noció de no formar part d'alguna cosa, la idea de no estar inclòs en cap projecte i entendre que a ningú li importa prou com per pertànyer al seu món .
El sentiment de no pertinença ens porta a la depressió , quan a més ens sentim culpables de la nostra pròpia soledat .
És una il · lusió creure estar acompanyat perquè en realitat la majoria està sola .
No molts saben el que és una veritable relació i creen vincles que no ho són .
Només una persona madura pot tenir una relació veritable , perquè s'ha alliberat de les dependències .
La maduresa és la capacitat de viure la vida sense crosses ocasionals , és aprendre a fer-se càrrec dels propis problemes , reflexionant abans d'actuar i fent-se responsable de les conseqüències de les accions , sense projectar els errors en els altres .
La relació no implica tenir algú per eventualment recolzar-se, sinó al contrari significa interessar-se per l'altre i comprendre tractant d'oblidar-se un mateix.
La dependència crea vincles dependents amb persones omnipotents , intentant recrear la simbiosi mare - fill , i aquest tipus de relació patològica , que té caràcter sadomasoquista , està destinada al fracàs .
Recentment quan ens alliberem de les dependències i ens oblidem de nosaltres mateixos aprenem a viure , a no tenir por ia ser lliures , accedint a la possibilitat d'una veritable relació .
Si no hi ha desenvolupament personal tampoc pot haver-hi una relació duradora , perquè l'estancament produeix avorriment .
La intenció val més que el fet en si mateix , perquè no es tracta de resultats sinó d'orientar cap al camí de la pròpia senda .
Només quan estem sols podem posar-nos en contacte amb nosaltres mateixos . Aquesta oportunitat ens permet veure'ns i avaluar si realment som com volem ser i si estem fent el que volem fer , i si aquesta imatge no estigués d'acord amb les nostres expectatives , és el moment de preguntar , que és el que estem fent ara per aconseguir-ho.
Transitar el mateix camí és el més important i el principal propòsit de la nostra vida i tot l'univers conspirés per aconseguir-ho.
Estudis revelen que la solitud pot escurçar significativament la vida . I impacta en la salut . Els majors de 60 anys que viuen o se senten sols tenen dues vegades més risc de morir que els que estan acompanyats, la soledat pot escurçar la vida significativament.
En la investigació , que es va seguir a persones majors de 60 anys , es va trobar que els que vivien o se sentien sols van tenir gairebé dues vegades més risc de morir que els acompanyats .
Analitzant la solitud que sent un pacient pot ajudar els metges a identificar aquells que tenen més risc de morir . La investigació es va centrar específicament en la solitud que sentien o experimentaven els participants i l'impacte que aquesta tenia en la seva vida .
Els resultats , al final dels sis anys d'estudi , van mostrar que els que se sentien o vivien sols van tenir 59% més risc d'haver tingut un deteriorament en la salut i 45 % més risc d'haver mort . Acompanyat , però només
Però el que mes va sorprendre va ser l'alt nombre de persones que , tot i viure acompanyades , se sentien soles .
Les dades van mostrar que 43% dels participants se sentien sols i no obstant això , només 18 % hi vivien sols.
La solitud en un pacient major té un impacte molt més greu del que es pensa . Sovint la gent pensa que la solitud és un producte de les relacions socials d'una persona , de quantes persones estan al teu voltant '
Però , de fet , per mesurar la solitud en aquest estudi es van veure tres components diferents de sentiments subjectius : si la persona se sent exclosa , si se sent aïllada o si se sent acompanyada ' .
L'estudi, no va analitzar les causes que condueixen al deteriorament físic o al major risc de mort a les persones soles . Però és clar que la solitud sí que té un efecte greu en la salut .
Diversos estudis en el passat ja han mostrat que pot haver algun mecanisme biològic vinculat a la soledat . Potser la soledat causa canvis en les funcions del sistema immune o incrementa la resposta inflamatòria en l'organisme ' .
' Però l'estudi va observar un nivell més bàsic , el nivell social ' .
I es va veure que en sentir només un individu està menys involucrat amb el seu ambient i per tant té menys probabilitats d'involucrar amb la seva cura personal .
Ja que s'espera que la població a tot el món continuï envellint i que el nombre de persones grans s'incrementi dràsticament , sent necessari trobar millors estratègies per ajudar aquests individus a tenir una millor qualitat de vida .
Investigar les malalties cròniques d'aquests individus no és suficient . Hi ha moltes més coses en els asils d'ancians i en les seves comunitats que estan afectant la seva salut . Si no investiguem aquests factors estarem passant per alt un factor de risc molt important ' .
No crec que puguem canviar la genètica , però sí que podem intervenir quan una persona està sola i ajudar a prevenir una mica del seu deteriorament funcional .
En la investigació , vaig trobar que les persones en risc de desenvolupar malaltia cardiovascular , o amb ella, tenien més probabilitats de morir a causa d'aquests trastorns si vivien sols.
En l'estudi , els que vivien sols mostrar 14% més risc de morir per qualsevol causa i 8,6% de morir per malaltia cardiovascular que els que vivien acompanyats .
APRENDRE A VIURE SOLS
Els psicòlegs consideren que algú està sol quan no manté comunicació amb altres persones o quan percep que les seves relacions socials no són satisfactòries .
Tres característiques defineixen la solitud : és el resultat de relacions socials deficients , constitueix una experiència subjectiva ja que un pot estar sol sense sentir-se sol o sentir-se sol quan es troba en grup , i , finalment , resulta desagradable i pot arribar a generar angoixa .
La solitud , llevat d'excepcions , és una experiència indesitjada similar a la depressió i l'ansietat . És diferent de l' aïllament social , i reflecteix una percepció de l'individu respecte a la seva xarxa de relacions socials , bé perquè aquesta xarxa és escassa o perquè la relació és insatisfactòria o massa superficial . Es distingeix dos tipus de solitud : l'emocional , o absència d'una relació intensa amb una altra persona que ens produeixi satisfacció i seguretat , i la social , que suposa la no pertinença a un grup que ajudi l'individu a compartir interessos i preocupacions . Sembla , per altra banda, que la solitud està relacionada amb la capacitat de les persones per manifestar els seus sentiments i opinions.
Hi ha dos tipus de solitud : la personal ( absència d'una relació íntima amb algú ) i la social ( manca d'amistats )
Quan la nostra habilitat per relacionar-nos és deficient , augmenta la probabilitat que ens quedem sols ja que les relacions que mantenim són menys entusiastes i empàtiques . En general, les persones amb problemes de neurosi es mostren convençudes que no resulten amables ni dignes de ser apreciades , i rebutgen qualsevol tipus d'amics potencials amb l'objectiu de protegir-se del possible rebuig . La solitud està molt relacionada amb la pèrdua de relacions amb aquest conjunt de persones significatives en la vida de l'individu i amb les que s'interactua de forma regular . La definició més comuna de solitud és la de manca de companyia i que es tendeix a vincular amb estats de tristesa , desamor i negativitat , obviant els beneficis que una solitud ocasional i desitjada pot reportar .
L'ABSÈNCIA D'UN SER ESTIMAT
Quan ( per separació a la parella , mort d'un ésser estimat o una altra causa ) desapareix de la nostra vida algú que hem estimat o que ocupava un espai estel · lar en la nostra quotidianitat , ens envaeix una sensació de solitud , un buit , un res emmudit que ens sumeix en la tristesa i la desesperança . Hem de suportar la dolorosa percepció d'orfandat , d'absència d'una persona insubstituïble . Ens veiem perduts i sense referències en les que abans ens recolzàvem per afrontar la vida .
Som éssers socials que necessitem dels altres per fer-nos a nosaltres mateixos . I no només per cobrir les nostres necessitats d'afecte i desenvolupament personal , sinó també per refermar i revalidar la nostra autoestima , ja que aquesta es genera cada dia en la interrelació amb les persones que ens envolten .
La pèrdua és irreemplaçable però no ha de ser irreparable . Aquest buit o , millor , la seva silueta , quedaran aquí però si ens permetem sentir la tristesa i ens proposem superar-la a base de confiança en nosaltres mateixos , podrem reunir forces per establir noves relacions que cobreixin almenys parcialment aquest dèficit d'amor que l'absència del ésser estimat ha causat . Hem d'intentar que la manca d'aquesta persona no es converteixi en una manca general de relacions. Aquesta solitud és dolorosa , però pot convertir-se en positiva si la interpretem com a oportunitat per aprendre a viure el dolor sense quedar-nos bloquejats . I per generar recursos i habilitats per continuar transitant satisfactòriament per la vida . Hem d'interioritzar i controlar el dolor, sabent part inherent a la vida , aprenent a no témer-lo ia no mantenir-nos al marge del sofriment com si d'una debilitat o incapacitat es tractés . Qui sap sortir del dolor està preparat per gaudir la plenitud en moments venidors .
LA SOLEDAT SOCIAL
La de qui amb prou feines parla més que amb la seva família, els seus companys de treball i els seus veïns és una solitud molt comuna en aquest món nostre. Ens sentim incapaços de contactar amb un mínim de confiança amb qui ens envolten , tenim por que ens facin o ens rebutgin . Plantem un mur al nostre voltant , ens tanquem a la nostra petita cèl · lula (en ocasions , fins i tot unipersonal ) i vivim el buit que nosaltres mateixos creem i que justifiquem amb plantejaments com " no m'entenen " , " la gent només vol fer-te mal" , " per l'únic que els interesses és per treure't alguna cosa " , " cada vegada que confies en algú , t'emportes una punyalada " . Si la solitud és desitjada no cal objectar , encara que la situació comporta perill : l'ésser humà és social per naturalesa i una xarxa d'amics amb què compartir aficions , preocupacions i anhels és un fonament difícilment substituïble per establir una vida feliç . És una fita difícil i les estructures i hàbits socials de la nostra civilització frenen aquesta tenacitat de fer i mantenir amistats , però val la pena empenyorar el millor de nosaltres en l'intent .
Aquesta solitud no desitjada es pot convertir en angoixa , si bé alguns s'acostumen a viure sols. Aquesta actitud es revestirà d'una aparença de fortalesa , autosuficiència , agressivitat o timidesa . I tot , per amagar la inseguretat i la por que no se'ns vulgui o no se'ns respecti .
Hi ha també altres solituds indesitjades , com aquestes a les que es veuen abocades persones grans , mestresses de casa, els qui mostren una orientació sexual no convencional , o els qui pateixen certes malalties , incapacitats físiques o psicològiques o imperfeccions estètiques .
UN ESTAT TRANSITORI . RES MÉS
La soledat és una situació que hem d'aspirar a convertir en transitòria i que convé percebre com no forçosament traumàtica . Podem canviar en moment de reflexió, de conèixer-nos a fons i de trobar-nos sincerament amb la nostra pròpia identitat . Hi ha un temps per comunicar-nos amb els altres i un altre ( que necessita de la solitud ) per establir contacte amb el més profund de nosaltres mateixos . Hem de "parlar " amb els nostres pors , no podem ignorar ni quedar-nos bloquejats per ells . És convenient que , en ocasions , optem per la solitud . En suma , hem d'equilibrar els moments en què ens expressem i atenem els altres , i els que dediquem a pensar , en solitud , en les nostres pròpies coses .
COM VÈNCER LA SOLEDAT NO DESITJADA : PASSOS ÚTILS
? Diagnòstic : quin tipus de solitud és la que estem patint ja Quines circumstàncies es deu.
? Conèixer-nos bé . Deixem a un costat la por de mirar dins Nosaltres , i afrontem la necessitat de saber com som : Les nostres il · lusions i ambicions , limitacions i pors , qui Vull ser , com em veuen , com em veig ...
? Fora la timidesa . Prenguem la iniciativa per aconseguir noves relacions . Establim quines persones ens interessen i elaborem una estratègia per contactar amb elles .
? No hi ha res a perdre . La por al rebuig és un fre per entaular noves amistats o amors . L'objectiu és important , no ens caminem amb melindros .
? Sense victimismes . El món resulta a vegades cruel , vulgar i materialista , d'acord. Però segur que hi ha altres persones que poden estar desitjant conèixer algú com nosaltres .
? Tancar-nos en nosaltres mateixos és reconèixer la derrota . A la majoria la solitud ens fa mal , i ens va millor tenir amb qui parlar , intimar ia qui estimar .
? No som tan rars com de vegades pensem . Només cal parlar en profunditat i confiança amb qualsevol persona per comprovar-ho. Podem " omplir" més gent de la que creiem i ens poden resultar atractives moltes persones que tenim molt a prop.
Animar-nos a buscar relacions
Com es diagnostica
És fonamental per al terapeuta diagnosticar correctament la solitud i determinar si en realitat existeix. Perquè moltes persones es defineixen com a " soles " sense ser-ho en realitat .
QUÈ ÉS LLAVORS LA SOLEDAT ?
Psicològicament es defineix com l'absència , real o percebuda , de relacions socials satisfactòries , que es presenta amb símptomes de trastorns psicològics i desadaptació , com ansietat , depressió , insomni , abús de drogues i alcoholisme .
Pateixen de soledat dels individus que té manca de :
? Una persona afectuosa de qui dependre ,
? Algú que l'atengui ,
? Oportunitat d'expressar sentiments íntims a una altra persona ,
? Un grup d'amics del qual sentir-se part ,
? Algú que necessiti del seu amor ,
? Algú que ho desitgi físicament ,
? Persones amb qui compartir valors i interessos ,
? Amics per compartir activitats recreatives ,
? Relacions en el treball ,
? Un sentit de confiança en els amics íntims ,
? Intimitat física en forma regular ,
TRACTAMENT
És important destacar que existeix la solitud crònica en aquelles persones que no han estat capaços d'establir relacions satisfactòries per un període de diversos anys i almenys a través de dues etapes de la seva vida , com podrien ser l'adolescència i l'adultesa jove , o l'adultesa jove i l'edat madura .
També hi ha la soledat temporal , que inclou un estat d'ànim breu i ocasional de solitud , per exemple després de la feina , o durant els caps de setmana .
Els problemes de soledat es tracten en el mateix context en què s'analitza la depressió .
L'experiència dels psicòlegs amb persones solitàries , suggereix que la majoria d'aquestes no semblen ser significativament més exigents que altres persones , i que no obstant això tenen amistats que serien insatisfactòries per a la majoria de la gent .
Per tant , l'entrenament en general inclou canvis conductuals específics en la forma d'iniciar i aprofundir les seves relacions socials del pacient , tant en el moment actual , com abans que sorgís el problema .
S'investiga : a ) la quantitat de temps que el pacients passa amb les amistats , b ) la capacitat de la persona per " obrir-se" davant d'altres , parlant dels seus sentiments i pensaments íntims , C ) les conductes " afectuoses " que els amics atorguen al pacient , ( per determinar fins a quin punt cada amic pot ser fiable i quant pot dependre d'ells , especialment en els moments de crisi) i d) la intimitat física , que inclou la regularitat d'aquests contactes i la satisfacció que el pacient obté del aspecte físic de cada relació .
És molt probable que hi hagi una sobre posició d'aquests quatre elements , però serveixen per avaluar la naturalesa de la solitud del pacient . Perquè pot ser solitari per les dificultats que té per a iniciar una relació , o per aprofundir-les.
D'altra banda , els pacients crònicament sols sovint revelen molts símptomes de depressió , com inactivitat , pèrdua d'energia i pèrdua de plaer en activitats que per a la majoria resulten agradables . Se senten aïllats , diferents als altres , es queixen que ningú els entén , que a ningú li importen .
Aquesta actitud es pot canviar . I el nou enfocament terapèutic per tractar la solitud com un problema clínic , permet desenvolupar estratègies cognitives i conductuals .
La Logoterapia : Enriqueix l'enfocament cognitiu conductual en un cas de trastorn obsessiu - compulsiu de personalitat ?
INTRODUCCIÓ
Tot intent de restaurar la normalitat en una realitat danyada , pressuposa un coneixement previ i suficient de la seva naturalesa i de les seves virtualitats potencials i actuals . Com més si la realitat de la qual es tracta és l'ésser personal que és l'home , i el mal que pateix comporta el trastorn de la personalitat. En conseqüència , darrere de qualsevol abordatge psicoterapèutic hauria d'haver un plantejament antropològic actuant com a referent .
Com s'afirma totes les teories psicoterapèutiques , des de sempre , han tingut , en les seves bases , una concepció antropològica de partida , una altra cosa és que , ara per ara , moltes d' elles es mantinguin implícites -quan no ignorades - en praxi clíniques merament funcionalistes i alienes a qualsevol marc referencial de tal caràcter , i que per tant , es vegin perillosament reclamades a recaure en abordatges terapèutics que , ignorant la integritat de l'ésser humà , es limiten a tractar els seus trastorns sense indagar ni actuar més enllà de les seves dimensions psíquica i somàtica .
Aquest article pretén defugir tal risc abordant el tractament d'un pacient afectat d'un trastorn de personalitat obsessivocompulsiu des de la conjunció de dues teràpies d'acreditada solvència : la Teràpia cognitivoconductual i la Logoterapia . A continuació em s'aproximi als seus respectius enfocaments , per a indagar el grau de compatibilitat i de complementarietat que , per al cas en qüestió , ofereixen ambdues teràpies , amb el propòsit final d'elaborar i aplicar una teràpia integrada de reestructuració cognitiva- conductual sistèmica , present- passat - futur amb aportacions de la logoteràpia .
L'ENFOCAMENT COGNITIU - conductal
L'ús de psicoteràpies cognitiu -conductuals ha experimentat un gran auge durant els últims anys , gràcies a la seva adaptabilitat metodològica i tècnica , que ofereixen davant els canvis que es produeixen al llarg de les successives fases d'una patologia , i per la versatilitat de l'arsenal terapèutic que permet , al psicoterapeuta , canviar d'eines de treball sense necessitat de tenir en compte una estricta classificació del trastorn , a més , dels índexs d'eficàcia - constatats per diferents investigacions - i en relació amb els objectius plantejats a curt , mitjà i llarg termini , especialment durant el tractament de síndromes d'ansietat , en què aquestes teràpies a taxes de recuperació o de franca millora que giren al voltant del 80 %.
En la fonamentació teòrica de l'enfocament cognitiu - conductual cal apreciar l'existència de quatre elements originaris relacionats, tots , amb l'aprenentatge : el que s'ha anomenat el conductisme metodològic - pres al marge de les bases teòriques del conductisme radical , i l'única de les seves aportacions que conserva la teràpia cognitiu - conductual , el Condicionament Instrumental o aprenentatge operant , que relaciona la persistència o extinció dels comportaments adquirits amb les conseqüències dels mateixos , l'aprenentatge social desenvolupat després de reparar en la importància crítica de la imitació en els processos d'aprenentatge , i , finalment , des del punt de vista terapèutic , la teràpia cognitiva emotiva conductual que, des de l'establiment i estudi dels models cognitius , s'allunya del conductisme radical i centra l' atenció sobre la relació influent que els pensaments mantenen amb l'afectivitat .
A partir de tals paradigmes , l'enfocament terapèutic cognitiu - conductual s'ha anat configurant i enriquint gràcies a la seva obertura a les diferents línies d'investigació que se succeeixen , i incorporant elements i desenvolupant tècniques procedents i orientades pels resultats de les mateixes , a la mesura que resulten compatibles amb els seus plantejament bàsics i suposen un valor afegit en relació amb l'eficàcia . En conseqüència , cal afirmar que l'enfocament cognitiu - conductual és , principalment , un marc metodològic des del qual deriven línies terapèutiques que poden incloure hipòtesis procedents d'altres orígens sempre que hagin estat suficientment avalades científicament .
De tot això es dedueix que el model terapèutic cognitivoconductual genèric es desenvolupa i projecta per enfrontar els trastorns psíquics reparant , fonamentalment , els comportaments pertorbats i les cognicions distorsionades per restaurar la normalitat mitjançant tècniques de reestructuració cognitiva , afectiva i conductual capaços de rectificar els aprenentatges desadaptatius substituint-los pels correctes , alhora que s'afavoreix el desenvolupament d'habilitats generals d'adaptació per , finalment , ajudar a modificar comportaments , normalitzar les seves respostes emocionals i les seves relacions socials .
Una de les crítiques que rep aquest enfocament assenyala la freqüent aparició de retrocessos i encara de recaigudes , durant i després de finalitzat el tractament , la qual cosa seria conseqüència de l'escàs èmfasi en l'esbrinament exacta de la naturalesa i origen causal del símptoma , és a dir : la teràpia cognitivoconductual repararia en el trastorn , només lateralment en la causa i , implícitament , es mouria al marge de la dimensió espiritual .
La logoterapia
Com és sabut , la logoteràpia és un mètode de tractament psicoterapèutic el fonament intel · lectual radica en l'anàlisi existencial com a " intent d'una antropologia psicoterapèutica " : una antropologia que contempla l'home des del paradigma que integra les tres dimensions de la seva existència : somàtica , psíquica i No ètica o espiritual , una antropologia , doncs, que concep la persona en tota la integritat del seu ésser biològic , psicològic i espiritual , i que , interpel · lada per la seva circumstància vital , ha d'anar donant respostes que impliquen accions : successió d'actes específicament humans , és a dir : actes voluntaris amb sentit de la fi que van conformant la seva pròpia realitat existencial , la seva pròpia vida : una vida , doncs , construïda, realitzada , a cop d'obres dotades de sentit , d'un sentit que constitueix , per l'home , una necessitat urgent i primordial , a la satisfacció està reclamat . Aquestes són, en definitiva , les claus de l'anàlisi existencial .
Però l'anàlisi existencial és també una realitat dinàmica , un procés a través del qual la persona arriba a prendre consciència del seu existencialidad , de la qualitat o manera específica l'ésser de l'home : un ésser lliure perquè és capaç de copsar la seva realitat i la realitat també de l'altre i de tot el que l'envolta ( llibertat ontològica ), de triar entre el conegut ( llibertat psicològica ) i de fer-ho amb sentit , orientat per valors la realització implica la seva pròpia realització personal , llibertat moral . Per tot això , perquè és lliure , l'home és responsable : capaç de donar compte de la seva ser i del seu obrar , davant de si mateix i davant dels altres , i obligat a fer-ho . Un ésser , en suma , convocat a la coherència i , per tant , urgit- per la necessitat de trobada amb el sentit de la pròpia vida : amb la seva voluntat de sentit , aquesta força motivadora la absència o pèrdua li conduiria a la frustració , a buit existencial , fortament neurotizante , que obre la porta de la pèrdua , de la por , de l'angoixa , de la solitud profunda de qui arriba a pensar que el viure no té objecte , que no val res - ni tan sols ell - que , per altra banda , a ningú importa .
Des d'aquesta concepció antropològica , la logoteràpia contempla la situació de l'home sofrent de tot temps que ha de reconèixer la recerca de la voluntat de sentit com la més profunda tasca existencial a la qual s'ha de lliurar . Ja que veu en l'home una naturalesa oberta al món , al món de les coses i al món de les persones " a un món de sentits i de valors , que són els queque mouen els homes a actuar d' una manera o altra " . Un ésser , per tant , el significat rau " a estar preparat i ordenat cap a alguna cosa o algú , " al que vol lliurar-se, cap al que la seva lliure voluntat es determina i del que , en la mesura que sigui, depèn la seva realització personal . Així , doncs , a través del lliurament , l'home es transcendeix a si mateix , exerceix la seva capacitat d'Auto transcendència , es lliga , es fa dependent , actualitzar la seva llibertat perquè , ser lliure és ser capaç de dependre del que estima.
Però l'obertura de l'home també ho és cap a si mateix , la seva llibertat també li fa capaç de distanciar-se prendre distància de si, d'auto distanciar : de contemplar-se en la seva circumstància concreta , física i psicològica i d'adoptar , lliurement , una actitud davant ella .
La mobilització d'aquesta capacitat d'Auto distanciament és l'objecte de la Intenció paradoxal , tècnica logoterápica que es fonamenta en la forta càrrega terapèutica del sentit de l'humor - que ja apreciés Allport - davant l'ansietat d'espera , i en la mesura que aconsegueix que la persona aconsegueix , així , distanciar d'ella , és a dir : mobilitzant la capacitat d'Auto distanciament , s'obriria la possibilitat de trencar el cercle viciós del pensament obsessiu realimentat per l'auto observació ansiosa , mitjançant la derreflexión .
En definitiva, la Intenció paradoxal s'adreça s'aplica dinamitzar recursos de la persona que només es pot trobar en l'àmbit dels fenòmens estrictament humans , és a dir en l'àmbit nooético .
Des d'aquesta perspectiva , la logoteràpia està indicada com a teràpia específica de les neurosis noógenas , ( un 20% del total de les neurosis ) , mentre que, en relació amb aquelles altres en què el factor patogen és d'índole psíquica o somàtica , com a teràpia no específica d'acreditat valor .
Considerant ambdues aproximacions en relació amb el propòsit enunciat , al nostre parer resulta manifest un alt grau de compatibilitat que permet dissenyar una teràpia combinada en la qual l'esforç bàsic de reconstrucció recauria en l'enfocament cognitiu - conductual , sent reforçat aquest per logoteràpia aplicada de forma combinada al llarg del tractament .
TERÀPIA PROPOSTA
La teràpia per passos que proposem , es basa en una teràpia per passos cognitivoconductual ( en color negre ) amb les aportacions realitzades per la logoteràpia ( en color taronja ) .
TROBADA :
Es realitza la reunió atenent les exigències pròpies de les dinàmiques terapèutiques cognitiu - conductuals i logoterápicas ; aconseguint establir :
? Les expectatives del pacient .
? El seu nivell motivacional davant el tractament .
? El grau d'empatia necessari ( connexió empàtica ) .
? El clima de confiança suficient .
El pacient descriu , per escrit, els problemes en un document , del qual s'elaboren :
? Resum .
? Esquema .
Es passen al pacient les següents proves específiques :
? ESCALA existencial, per avaluar les seves capacitats de :
? Acte distanciament .
? Acte transcendència .
? Les relacionades amb el binomi llibertat - responsabilitat .
Per avaluar els seus nivells :
? De voluntat de sentit .
? De frustració existencial .
El pacient llegeix , en veu alta , el document descriptiu dels seus problemes .
El psicoterapeuta pren notes al marge del document per elaborar el mapa cognitiu i processa els resultats obtinguts en els tests .
Elaboració del mapa cognitiu tenint en compte que els esquemes recents són els més importants .
Anàlisi i valoració dels resultats obtinguts en els tests .
Es convida al pacient a recordar , amb gran detall , un esdeveniment recent en què es va activar l'esquema , fent gran èmfasi en què el pacient relacioni la seva conducta amb les conseqüències .
Objectiu important : Atenció sostinguda entre cognició i emoció .
S'orienta al pacient sobre el concepte d'intenció paradoxal i se l'ajuda a formular una en relació amb el seu problema .
Se li suggereix :
Modular ( amb la imatge ) la seva manera de pensar i intentar canviar la seva conducta .
? Orientar al pacient cap a una actuació diferent .
? Observar noves conseqüències positives . Se li explica i instrueix :
En la tècnica de reflexió davant l'auto observació obsessiva , i se l'orienta en l'elaboració d'estratègies adequades al cas.
En consulta :
Assaig a canvi de rols .
Aprofundir en l'anàlisi existencial , orientant al pacient en relació amb els seus valors , posant l'accent en el binomi llibertat - responsabilitat .
El que entenem per adolescència
La recerca d'identitat de l'adolescent
Vida afectiva i emocional de l'adolescent
L'adolescent i el seu món social
Els adolescents i els seus estudis
És l'adolescència una etapa crítica ?
reflexions finals
Bibliografia
L'educació és un art i com a tal ha de procedir amb la lúcida consciència del que domina les regles de l'ofici i amb la creativa prudència del que estima el que fa . Tres són els fonaments que defineixen el fet educatiu : el coneixement de l'educand , la intencionalitat dels fins que es persegueixen i els procediments concrets per assolir ... els quals són necessàriament definits d'acord a la concepció filosòfica de l' home en un espai -temps determinat de la humanitat .
Antonio Escaja Miguel
Introducció
D'inici , volem establir que aquest document té com a base problemàtica la següent interrogant : Per què alguns directius , docents , personal de prefectura , i pares de família no sabem com tractar adequadament els adolescents ?
Bàsicament , el suport conceptual i teòric d'aquest escrit es recolza en diversos autors que han abordat el tema de l'adolescència per ser una etapa crucial en la vida de les persones , entre els quals destaquen : Piaget , Ausubel , Hall , Hurlock , Mead , Tendre , Lofficier , Faure , Aberastury , Knobel i altres .
En correspondència amb això, afirmem que la intenció d'aquestes aportacions dels autors esmentats i pròpies , és la de contribuir a la formació de directius , docents , pares de família i dels mateixos joves que s'eduquen en aquest nivell . Al entès , que amb aquest bagatge acadèmic i cultural tindrà un millor acompanyament i participació dels adults en la formació dels adolescents , que constitueixen un dels pilars més sòlids d'un país .
Desenvolupament
En aquest sentit , per tal de fer comprensible aquest document està estructurat en sis temes , els quals són : El que entenem per adolescència , La recerca d'identitat de l'adolescent , Vida afectiva i emocional de l'adolescent , L'adolescent i el seu món social , Els adolescents i els seus estudis , i per concloure És l'adolescència una etapa crítica ? , temàtiques que a continuació s'aborden :
El que entenem per adolescència
D'inici , la paraula adolescència prové del verb llatí adolescere , que significa " créixer" . La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola indica que aquest vocable ve del llatí i també significa " fer mal " . " L'adolescència és molt més que un esglaó en l'escala que succeeix a la infància . És un període de transició constructiu , necessari per al desenvolupament del" jo " . ( Hurlock , 1990 , pàg . 15 ) . D'una altra manera , molta gent creu que la paraula " adolescència " es deriva del terme " emmalaltir " però , tot i que té molt sentit , és un error . la paraula " adolescència" prové del llatí adolescentia , que al seu torn es deriva del verb llatí adolescere , el qual significa " començar a créixer " ( Rosat , 2012 , pàg . 15 ) .
En altres paraules , l'adolescència és l'edat del disseny d'un projecte de vida , serveix perquè el jove maduri , trobi bones oportunitats per arribar a una personalitat madura , en aquesta consolidació de la maduresa convergeixen factors múltiples , entre els quals sobresurten : emocionals , socials , morals i espirituals , però únicament s'aconsegueix amb l'esforç personal de l' adolescent mateix .
En aquest ordre d'idees , l'adolescència s'ha d'entendre com un procés psicodinàmic somàtic i de realització evolutiva normal , que si no és enfrontat i desenvolupat adequadament pot desencadenar en un estat patològic i conflictiu de l'adolescent .
La recerca d'identitat de l'adolescent
Sobre això, els adolescents viuen intensament el sentiment d'identitat . Tots s'enfronten a la necessitat d'establir la seva pròpia identitat , de donar resposta a la pregunta : qui sóc jo ? Estan presenciant el naixement de la seva intimitat . Tots es plantegen la necessitat de traçar el seu propi camí , de realitzar la seva pròpia vocació , es pregunten també quin és el meu paper en la societat i en el món que m'envolta ? A partir de les investigacions de Stanley Hall a principis d'aquest segle , és fàcil referir-se a l'adolescència com a edat de l'afirmació del jo encara que tota la vida de l'home és un progressiu descobriment del jo i una explicitació constant de la pròpia imatge , autoestima i autoformació . El jo que descobreix l'adolescent , no és el jo en el sentit filosòfic , sinó -com diu Jersild - « un conjunt de molts estats, impressions , emocions psíquiques , la imatge que ell forma del seu aspecte físic i de les propietats tangibles de la seva persona , el concepte que té de si mateix i de les seves possibilitats . Inclou també les actituds per si mateix , les creences , conviccions i valors amb què s'identifica ( Tendre, 1993 , pàg . 22 ) .
És a dir , els adolescents estan en la recerca de la seva pròpia identitat i han de decidir com construir la seva vida . En aquesta part del seu desenvolupament els joves han de ser partícips de tres duels fonamentals : A) El duel pel cos infantil perdut , base biològica de l'adolescència que s'experimenta en els seus organismes; B ) El duel pel rol i la identitat infantils , que els obliga a una renúncia de la dependència i acceptació de responsabilitats que moltes vegades desconeixen , C ) El dol pels pares de la infància als que persistentment tracten de retenir en les seves personalitats buscant refugi i la protecció que ells signifiquen , situació que es veu complicada per la pròpia ; actitud dels pares , que també han d'acceptar el seu envelliment i el fet que els fills , no són adults , però estan en vies de ser-ho . S'uneix a aquests duels , el dol per la bisexualitat infantil també perduda ( Aberastury i Knobel , 1992 , pp.9 - 14 ) .
Per tant , és l'adolescent l'ésser humà més vulnerable per assimilar la influència projectiva de tots els que l'envolten , és a dir , és un receptacle propici per apoderar-se de les influències dels altres i rebre les influències negatives del medi circumdant . Per l'abans exposat, s'entén que entre els joves és on es reflecteixen en forma més marcada els conflictes socials , són les persones més fàcils de ser afectades per la desintegració familiar , per la lluita de classes , pel xoc intergeneracional , la farmacodependència , el suïcidi i altres .
Vida afectiva i emocional de l'adolescent
Els sabers i experiències ens han demostrat , que és de gran utilitat per als adolescents integrar-se a grups de bons amics o amigues , sempre que es reuneixin per fer alguna cosa , amb els quals puguin intercanviar o confrontar punts de vista , opinions i experiències o amb els quals puguin col · laborar .
Però sobretot , en les relacions entre joves i adults s'ha d'establir el principi de desideratum , és a dir , un ideal que cal assolir , que es refereix a l'acceptació d'un mateix, acceptació incondicional de l'altre , responsabilitat , capacitat de frustració , amor , etc .
En de summa importància entendre que , els joves tenen la necessitat imperiosa de reconeixement , de sentir-se importants en la consideració dels altres , de reafirmar-se com persona , els pares i els docents hem de completar la formació dels adolescents , hem de atendre'ls , elevar seva autoestima , convidar-los a integrar-se a grups positius , ja siguin de tipus social , artístic , acadèmic , esportiu , etc . , on aconsegueixin apropiar de sabers , desenvolupar aptituds i destreses i formar-se en valors . Però , no oblidem que el millor educador té com a estratègia fonamental , la d'educar en valors amb l'exemple .
L'adolescent i el seu món social
De fet , avui dia els adolescents viuen una etapa frenètica en el seu ambient familiar , escolar , social o per a alguns , laboral , la qual cosa , els obliga a prendre decisions a aquesta edat , per enfrontar-se als reptes d'una societat dinàmica i de major exigència per a ells .
És molt important fer una aproximació a la vida dels adolescents , endinsar-se en els seus problemes , "posar-se en les seves sabates " , en aquesta canviant etapa dels adolescents , és molt necessari fer un major acostament amistós als nois , per aconseguir d' ells el seu confiança i ajudar-los en els seus problemes , per evitar que prenguin decisions equivocades , que moltes vegades s'estenen o porten conseqüència per a tota la vida .
La demora en el procés de maduració psicosocial provoca en els joves un estat de frustració el símptoma més clar és la seva explosiva agressivitat , que desemboca sovint en actes de violència o en diferents formes de conducta personal delictiva o col · lectiva , i en ocasions , en l'evasió d'una realitat que els és ingrata , és a dir , se senten incompresos o rebutjats . Quan l'adolescent viu en circumstàncies de conflictes , és terra fèrtil per patir impactes d'una realitat plena de frustracions . Precisament en aquest lapse humà , l'espai adolescent és pertorbat pel món adult , establint-se un conflicte intergeneracional , entre pares i fills i / o entre docents i discents .
Els adolescents i els seus estudis
Existeixen alguns adolescents que se'ls veu poc interès en els seus estudis i no volen aprendre , no atenen les classes , distraient als altres, fent que els docents esgotin la seva paciència , de vegades sense permetre'ls coordinar bé les classes , davant d'això els docents han de conservar l'equanimitat i no perdre el control en aquest conflicte i " negociar " l'actitud desitjada dels educands .
Per aconseguir èxit en els estudis cal desenvolupar en els joves tres actituds imprescindibles : primera : canviar de mentalitat que correspon a la necessitat del jove de fer-se autònom , de construir un Projecte Personal de Formació ; desenvolupar una Autoimatge Positiva , augmentar les pròpies capacitats , com són la creativitat , exercir l'esperit crític i aprendre a anticipar les coses ; segona : dedicació , es refereix a plantejar-se objectius , orientar accions cap a la productivitat , apropiar de les eines de l'excel · lència , ser procliu per al rendiment acadèmic i el desenvolupament de les intel · ligències múltiples i tercera : aconseguir la perseverança a través de quatre eixos principals o esforços : personal , intel · lectual , moral i físic ( Lofficier , 1994 , pp . 17-156 ) .
D'una altra manera Faure ( 2007 , pp . 18-19 ) planteja al respecte la següent interrogant : Com hauria de ser llavors una educació que els permetés als estudiants integrar el millor del seu immens potencial natural , que els donarà suport per esdevenir éssers autònoms , sensibles , creatius , amables , etc . ?
Una educació al servei de la vida apunta que els adolescents :
* Siguin capaços de respondre amb confiança i creativitat als desafiaments de la vida .
* Aprenguin a conèixer íntimament i estiguin preparats per qüestionar-se.
* Siguin capaços de sentir i expressar les emocions , tant a si mateixos com als altres .
* Desenvolupin els ensenyaments que els permetin inserir-se en la seva cultura amb un esperit de cooperació i , alhora adquireixin un veritable esperit crític davant totes les formes de creences ( dit d'una altra manera , un amor per la veritat ) .
* Puguin assumir la responsabilitat de la seva vida , i siguin conscients de les conseqüències dels seus actes .
* Adquireixin mitjans per administrar els seus problemes i els seus sofriments .
* Desenvolupin sensibilitat pels problemes i els sofriments dels altres .
* Incorporin una capacitat real d'atenció i de presència en el moment.
És l'adolescència una etapa crítica ?
La nostra experiència ens ha mostrat que moltes vegades, els adolescents són distrets , altius i ofensius , és normal que presentin aquest tipus de comportament , per la seva vida pròpia d'alts i baixos , de variacions brusques i imprevisibles , com a conseqüència dels canvis en les seves relacions humanes , conjuminat a això , es gesten també , transformacions : psicològiques , hormonals i biològiques .
A això , hi ha una discussió en l'estudi de l'adolescència , uns que es pronuncien per una adolescència considerada crisi . En aquest ordre d'idees , aquests autors conceben a l'adolescència com una etapa "crítica " però aquesta crisi sembla provenir tant dels canvis psicobiològics com dels influxos ambientals .
I d'altres que l'entenen com una etapa normal de ser així de les persones en aquest període de la seva vida . És menester precisar , que aquesta anàlisi es realitza des del punt de vista psicoanalític , on l'adolescència es considera com una etapa normal, en l'entès , que aquest període humà , amb els seus canvis , desequilibris , commocions i inestabilitat extremes , és sobretot : procés i desenvolupament; situació peculiar , anomenada per diversos autors com a Síndrome Normal de l'Adolescència . ( Aberastury A. i Knobel , 1992 , pp.35 - 103 ) .
Des d'una altra perspectiva, les investigacions de M. Mead proven que les noies de Samoa no coneixen les pertorbacions psicològiques que sovint afligeixen als nostres adolescents . Encara més , per a elles l'adolescència suposa « un període feliç » , tot el contrari d'aquesta «edat ingrata » amb què de vegades l'anomenem en la nostra cultura occidental . Per la seva banda, David P. Ausubel ha comprovat com els mahoríes de Nova Zelanda segueixen pautes de conducta social que s'aparten notablement dels nostres esquemes . Però fins i tot , com clixés no semblen ajustar-se a la veritat en l'àmbit de la nostra cultura . Segons enquestes promogudes per la Fundació Caldeiro de Madrid i aplicades a nois de batxillerat , almenys el 5% reconeix no tenir problemes i un 2 % afirma « estic travessant una de les etapes més felices de la meva vida » . Sembla , llavors , preferible considerar l'adolescència com un concepte psicosociològic més que un període cronològic . Es explicaria analògicament com aquesta « terra de ningú » situada entre la infantesa i l'edat adulta , que comença amb els primers canvis fisiològics de la pubertat i acaba quan el jove és capaç d'incorporar al món dels adults de manera creativa i en un pla d'igualtat ( Tendre, 1993 , pp . 19-21 ) .
reflexions finals
Per l'anterior, concloem que el desenvolupament de l'adolescència és un procés complex que està supeditat a una diversitat de factors entre els quals sobresurten : fisiològics , psicològics , sociològics , religiosos i culturals , i és propi de cada persona .
Les situacions socioculturals fan que la transició a l'edat adulta sigui per als adolescents més o menys conflictiva , perllongada , complicada , segons sigui el mitjà rural , suburbà o urbà , i depèn també de les diferències culturals i ambientals; influeixen també les diferències socioeconòmiques i el nivell de vida de cada grup .
De l'anterior , desprenem dos compromisos inherents a la problemàtica dels adolescents , en primer terme : que ells coneguin millor aquesta etapa de la seva vida , per participar conscientment en l'edificació de les seves personalitats de manera corresponsable . I en segon terme : els adults : els mestres , pares de família i altres que els acompanyem , hem de conèixer l'adolescent seus problemes, expectatives , ambicions , pors , limitacions i potencial , la qual cosa pot servir-nos per contribuir de la millor manera en la formació dels joves , mitjançant un procés essencialment dialògic .
Els docents hem de dominar amb profunditat la psicologia de l' aprenentatge , per saber com els nostres alumnes aprenen millor , conèixer els seus estils i ritmes d'aprenentatge , endinsar-nos en domini de les intel · ligències múltiples . Així mateix , hem de conèixer la psicologia de l'adolescent , per conèixer amb profunditat com pensen, com tractar-los adequadament , comprendre com és el seu desenvolupament evolutiu (assenyalat per Piaget ) ; ser docent és molt difícil perquè també hem de conèixer la sociologia de l'adolescent , per saber com es relacionen amb els seus companys , docents , familiars i altres persones que formen part del seu context , per orientar-los i donar-los suport amb respecte i tolerància . Així mateix , els pares de família i tutors han de conèixer més i profundament sobre l'adolescència , per atendre els joves encertadament i contribuir al desenvolupament de la seva maduresa per arribar en forma consolidada a l'edat adulta . Els docents i pares de família no podem orientar , donar suport i acompanyar encertadament als nostres alumnes i fills , si no estem preparats prou sobre els sabers i disciplines que abordem en les nostres relacions amb els adolescents . Per això , els docents hem de logar un domini profund sobre les disciplines ja esmentades i els pares participar en tots els esdeveniments formatius impartits en la " Escola per a Pares " .
El camp de les neurociències té característiques compartides amb les disciplines filosòfiques i fins i tot amb la física moderna , perquè en totes es descobreixen misteris indesxifrables que requereixen una dosi de misticisme per concebre'ls en les seves manifestacions .
Durant de les meves visites al Santa Fe Institute a NM , em sorprenia el reconeixement de l'existència de tantes nocions , com el Big Bang , la radiació còsmica , o de partícules subatòmiques que s'estudien com a entitats tangibles i concretes , sense que la seva presència pugui visualitzar-se directament .
Es parlava i es creia en les mateixes com a part d'un sistema de coneixements establerts i precisos .
Captar tot això , per a mi , sempre ha requerit certa varietat de la mística empírica . El que fes quan estudiés la " mitologia " psicoanalista .
Monografias.com
Aquest tipus de racionament , com veurem , ens serà de gran utilitat en l'estudi del fenomen de la consciència .
L'acte- consciència o self- awareness
António Damasio , potser personifica el més destacat de tots els investigadors , del segle XX , que han fet un esforç rigorós i científic per explicar aquest fenomen tan elusiu i difícil d'interpretar , que anomenem : l'auto -consciència --- aquest estat únic - - de trobar- reflexionant sobre un mateix .
Damasio ho ha emprès fent ús de la neurologia , com a base , encara que sempre assistit per l'abstracció metodològica que la psicoanàlisi representa.
En les seves elucubracions , quan conclogués , l'eminent neuròleg va creure haver-nos donat respostes satisfactòries , encara que així mateix entreviera , potser , no haver donat solució als nostres problemes .
Ningú en l'actualitat disputa que aquesta experiència de ser - un- mateix , en percepció , que anomenem " consciència " --- i , la qual no deu ser confosa amb la moralitat , resideix en algun lloc al nostre cervell i que resulta de alguna acció humoral passant dins d'aquest òrgan tan complex en les seves activitats i funcions .
Però , l'explicació d'aquest fenomen és enorme en la seva foscor impenetrable .
Com és possible que de l'activitat química i elèctrica d'un òrgan puguin sorgir les qualias que donen lloc a les inefables i immensament riques experiències que constantment ens impacten , assenyalant les nostres percepcions de l'ego ?
No importa que no ho captem , ja que , tots els científics concorren en una sola idea , i aquesta és que no hi ha hagut un "Big Bang " per determinar l'origen dels nostres pensaments complexos i experiències mentals --- la consciència inclosa .
Teories sobren i hipòtesis abunden ...
Una teoria recent proposa que la manera d'establir i de trobar la solució a aquest dilema , deriva , com succeeix en la física , i en les matemàtiques de "saber fer-nos les preguntes vàlides " per trobar respostes encertades .
Monografias.com
Figura 1
En aquest sentit , considerem una il · lusió òptica per molts reconeguda : el "triangle impossible" .
El triangle a la figura 1 és una versió esquemàtica de l'anomenat " triangle impossible" o triangle de Penrose en el qual M. Escher va basar moltes de les seves obres artístiques .
La pregunta oportuna i , potser científica , seria :
Com explicar la " existència" , observada en el nostre cervell , d'aquesta figura geomètrica de la manera en què la percebem ? --- Ja que per a nosaltres és tan " real" , com una al · lucinació és per a qui la adverteix.
Però , és molt més endavant ( figura 2 ) , quan observant el triangle des d'una perspectiva diferent , que realitzem que la nostra apreciació és merament il · lusòria .
Monografias.com
Escultura del triangle impossible a Perth Austràlia ...
Figura 2
Llavors , la vàlida qüestió esdevé :
Com expliquem que la nostra percepció ens burlés d'aquesta manera , distorsionant la realitat ?
I , quins són els mecanismes neurals que l'expliquen ?
No és que la nostra autopercepció sigui un simple truc visual o de l'emoció, sinó que és possible que aquesta sigui una distorsió , producte de programes d'adaptació que formen part vital de l'activitat cerebral , però d' un caràcter indesxifrable , que tot i no entenem .
És com si la distorsió fora , una altra expressió subreptícia de la naturalesa funcional del cervell humà i de com, aquest òrgan extraordinari , es comporta de maneres fosques .
Qualias
Són constructes d'ordre filosòfic subjectes a crítiques i acceptació per la seva habilitat , especial , d'aclarir les nostres nocions de la consciència .
Per exemple , qualsevol es pregunta ( si un està dotat dels elements -receptors requerits a la retina ) : Com és possible distingir el vermell , o la vermellor , en un tomàquet ?
La resposta és que el que es percep és una impressió rica en qualia, perquè ella és independent dels atributs del tomàquet .
Monografias.com
Cascada , per M. C. Escher
Llavors , un es pregunta : Com s'explica la presència d' qualias de la manera que les percebem ? Ja que aquestes poden consistir en fantasies , o miratges de discerniment i , potser , en res més .
Valdria la pena, llavors , dir que és tan possible explicar la realitat d'una qualia com igualment ho és la d'explicar la del triangle impossible .
Però , hi ha més . Avui s'entén que qualias posseeixen la funció adaptiva que la visió de color ens ofereix i que aquestes ens ajuden a llegir les expressions facials , més discretes , amb què altres ens responen --- com seria el enrogiment facial .
El que , havent llegit en una revista científica , creurem , sense problemes , encara que no sigui confirmat per l'evidència subministrada .
És permissible , llavors , adoptar la posició que el que anomenem consciència és un truc de autopercepció , cerebral --- o una il · lusió apòcrifa sense bases per sustentar-la.
Si és així , llavors aquest fenomen tan elusiu , que anomenem " consciència " és només un truc més que ens proposa l'activitat cerebral ? Com el triangle de Penrose o una lucinació qualsevol.
Però , en aquell temps , si la consciència o l'acte mateix d'estar conscient és un truc , de què ens serveix abordar aquesta falsa noció per anhelar definir-la com funció i per voler determinar el seu locus ?
La consciència definida --- la captura del foc fatuo
Monografias.com
La consciència no és foc follet . Tot i ser tan elusiva , és una mica del nostre major interès, que es confon i es torna menys conspicu , mentre més atenció li prestem .
El que ens recorda de tantes partícules subatòmiques reconegudes per inferència , la més famosa : a que resultés de l' Experiment del Neutrino de Cowan i Reiner .
En aquestes característiques , la consciència , ens recorda el que postulés Heisenberg quan , en la física , concebés la seva Principi de la Incertesa , amb les propietats alternatives de partícules que no podien coincidir en espai si es mesuraven la seva velocitat i posició . ( Vegeu els meus articles sobre la simetria ) .
Per a molts la consciència consisteix en una abstracció que és indefinible pels nostres mètodes coneguts, i , que per a altres és una concepció que no posseeix límits ben establerts i que no té valor heurístic .
Però , sigui com sigui , aquest enigma és un fenomen poderós en el seu magnetisme intel · lectual , científic i alhora filosòfic . Fenomen el qual hem , arbitràriament , negat a altres animals , per no ser membres de l'exclusiu club de la nostra espècie súper- dotada intel · lectualment .
No obstant això , basats en l'estudi de síndromes de lesió cerebral , sabem que la consciència , almenys en les seues manifestacions , hi ha --- encara que no entenguem el què és ni d'on ve --- i que a més , disfressada com altruisme , existeix en algunes altres espècies .
Però , tot i així, res sembla ser conclusiu ... Perquè el camp està ple d'incongruències i contradiccions .
En l'únic en què tots, els que estudien aquest dilema , semblen estar d'acord, és en la noció de que sigui --- el que al final resulti sent --- la consciència : que aquesta funció resideix en el cervell i en cap altre òrgan del cos .
El problema egregi
L'inconvenient que sembla desafiar , per aconseguir el seu enteniment , és el de discernir el següent : com s'estableix , com s'aconsegueix i d'on prové l'auto - cognició ?
Les qualias , com a noció , han entrat en el quadre per oferir-nos algunes esperances , però res més que algunes esperances en la solució d'aquest puzle , ja que res definitiu ens aporten d'una manera pràctica .
Si la consciència és propietat del cervell : Llavors , és part ¿ de tot o de fragments del cervell ?, Emergeix aquesta quan el cervell adquireix un grau específic de complexitat funcional ? --- O , simplement emergeix , perquè està present dins l'encèfal de manera inextricable ?
O, només algunes parts del cervell estan conscients , i d'altres no ?
L'evidència que avui s'accepta , sobre l'últim enunciat , és que estem inconscients de la major part de les activitats mentals del nostre cervell .
Llavors queden preguntes encara més profundes que condueixen a la determinació de : en quin nivell d'activitat les funcions de percepció , memòria i llenguatge participen en l'establiment d'aquest fenomen tan important ?
La realitat , com Damasio concedeix , roman aquesta: i és, que no la sabem ...
Molts neuròlegs , Damasio , notable entre ells, han trobat en les preguntes , que els filòsofs d'abans es formulaven , elements d'índole metafísica per adaptar-les a la fisiologia del cervell i aplicar-les a les nocions establertes de les neurociències en un esforç de tractar d'il · luminar el camí --- el que no s'aconsegueix . ( Vegeu : Looking for Spinoza ... per António Damasio ) .
L'últim que ens resta , és preguntar-nos: Què propòsit conclusiu ens servirà haver establert i definit la consciència i determinar el seu locus --- si és que algun hi ?
Monografias.com
Conscient i inconscient ...
Com a fenomen d'adaptació , potser determinar , ens ajudi a entendre els aspectes més delicats i nobles de les nostres funcions mentals , de les que estem tan orgullosos perquè ens són tan especials i úniques --- ja que ens confirmen com l'homo S. sapiens , digne d'albergar una ànima immortal --- com així pensen alguns .
Però, és això tot el que ens proporcionarà ?
Confrontant tants i tan diversos endevinalles , molts dels més destacats dels neurocientífics moderns , amb Francis Crick al capdavant, han decidit que el que deu aspirar és a aconseguir una correlació neural de la consciència . Destacar les parts del cervell que per la seva naturalesa i activitats implementen els estats de cognició . Creient que amb aquesta solució --- no tan simple com aparenta ser --- el problema filosòfic cessaria d'existir en la seva totalitat .
L'únic avantatge que aquesta "solució " ofereix és que transforma la consciència en un problema empíric que pot ser subjecte a l'exploració pràctica .
Acabaria sent d'aquesta manera :
Què és la consciència ?
Quines parts del cervell s'activen quan aquesta passa?
¿ De quina manera especial s'activen aquestes regions , quan l'estan representant ?
Per aconseguir-ho postula l'ús de tècniques d'imatgeria cerebrals de caràcter computat , que fins ara són inexistents .
Monografias.com
Però hi ha altres aspectes del fenomen que la consciència representa i que són menys accessibles a l'estudi directe . Aquests són els que involucren la subjectivitat --- com són el sentiment del lliure albir , i l'ètica . Que avui es creu que resideixen a l'escorça cingulada anterior , regió localitzada en el lòbul frontal .
Pacients amb danys en aquesta regió es queixen que les seves accions tenen lloc sense la seva participació directa , com existeix en el mutisme aquinético .
Perquè és aparent , que com es comprèn ser el cas amb les lleis de la física i de la metafísica . Que la consciència --- com succeeix amb la gravetat , la massa i les càrregues magnètiques --- ha de posseir lleis definides per establir la seva existència .
Però, quines són aquestes lleis ?
No les sabem .
Però , si la consciència és un truc , fruit de la imaginació . Llavors , de què millor alternativa poguéssim ocupar en lloc de tractar de trobar- una explicació a aquest dilema ? --- Ja que l'explicació és inabastable per la seva naturalesa pròpia .
I , quan fent-ho així estiguem , preguntem-nos: Qui va crear aquest truc tan desagradable perquè les nostres existències humanes , haurien d'acceptar com una endevinalla sense possible solució ?
Preguntem-nos, quan percebem alguna cosa, com aconseguim observar , fent-nos les següents preguntes :
1 . En què consisteixen , exactament , les activitats del nostre cervell quan percebem que alguna cosa és una " emoció " ?
2 . Per què aquesta activitat especial posseeix propietats il · lusòries que ens indueixen a creure que són estranyament úniques ?
3 . Què fa que aquesta impressió es produeixi i d'on prové ?
4 . I , de què ens serveix com a procés adaptiu ? Per què ser així estructurada ? I , per què té tants aspectes que fan del seu enteniment , alguna cosa especial i important per a nosaltres ?
Modestament , hem d'admetre que no ho sabem .
Monografias.com
Escorça cingulada anterior
Quan experimentem aparença d'una " sensació " al cervell --- sabem que la percebem i que podem diferenciar i donar-li nom específic . El que no sabem és el com i el per què aquesta passa.
Potser sigui un fenomen d'utilitat evolutiva que roman irresolt , però que ens proporciona avantatges d'adaptació fins i tot desconegudes .
És com el triangle que abans parléssim , que és una percepció que ens enganya , però amb quina finalitat ho fa , i per què estarem millors per haver estat enganyats d'aquesta singular manera --- és el que no entenem .
És que , com alguns proposen , el Déu que creés l'Univers es vanta de ser-nos un misteri indesxifrable , del que podríem aconseguir molts coneixements --- però sense entendre en la seva totalitat .
La consciència posseeix aspectes veritablement desconcertants en si , ja que no sembla ser essencial en la seva desenmarañe per a la nostra funció intel · lectual , emocional o per preservar la nostra existència . És com si no "desitja " ser desenmarañada .
Llavors , ¿ per què Déu , o la natura , les hi va arreglar per instituir ?
No seria , perquè el seu enteniment ens donaria accés a coneixements d'ordre superior --- com Prometeu robant el foc sagrat .
Monografias.com
Prometeu
O potser , perquè el desig d'aconseguir el seu enteniment ens dotaria d'ambicions intel · lectuals i vanes , que , com a éssers únics , elevaria nostres hubris en aspectes d'exaltació insospitada .
O perquè ens dóna testimoni que tenim una vida espiritual que transcendeix la del cervell , amb elements de morfologia física sense aspiracions místiques .
Desafortunadament , i , potser per la seva complexitat extrema , l'estudi de la consciència àdhuc roman dorment , encara que tants es vanen d'haver explicat --- sense haver-ho aconseguit en el més mínim .
Preferim considerar-la com endevinalla tot esperant solució --- com tants dels "troballes " a la disciplina de la física : descrits sí --- però molt distants d'haver estat revelats i molt menys d'haver estat entesos .
en resum
La consciència ha estat una entitat misteriosa que ha desafiat en la seva complexitat enorme , el nostre discerniment .
Voler comprendre i endinsar-nos en ple al seu significat ha estat l'ambició de filòsofs , físics , psicòlegs i neurocientífics : sense haver , finalment , assolit .
En aquesta lliçó , un cop més , fem un esforç a definir un problema , a discutir la seva situació --- en termes de la seva comprensió --- ia analitzar l'estat de les nostres tasques científiques cap a una solució .
Com deia Gandhi : La victòria està en la lluita ...
_____________________________
La imperfecció com a teràpia
Per penetrar a fons en la problemàtica condició de l'home cal partir de la seva deliberada , subratllo , deliberada ambició de pretendre desunir de la seva finitud .
De fet , la història de la humanitat s'estrena amb una preferència de l'home per ser perfecte . El relat bíblic , redactat , quan encara no existien els manuals psiquiàtrics per savis en els temps del rei Salomó , documenta de manera poètica però profunda , el primer trastorn ontològic - existencial de l' home .
Indubtablement , l'home no va aparèixer en la història amb la vocació de quedar-se de braços creuats , afanyat a posar noms als animals del camp , els ocells del cel ia cada ésser vivent (Gen. 2, 19 ) i , ell , per la seva banda, romandre en un somni profund .
La vocació de l'home és la de viure saltant d'un despertar a un altre. I que , en molts casos , equival a viure creuant d'infracció en infracció . De fet , el mateix relat subratlla que va ser creat a " imatge i semblança de Déu" , és a dir , amb prou espurna com per decidir subjectar-se a un mandat o desatendre'l , com va ser en el present cas .
En general , l'home no sintonitza amb cap prohibició . Per transgredir només necessita que li impedeixin alguna cosa. L'home no ignora que a través de les seves decisions s'espavila la seva ment i allarga el seu coneixement . Si finalment va fer el pas cap al " arbre del bé i del mal " és perquè no tenia aquest coneixement i ho requeria per viure i per sobreviure .
Però resulta que el primer pas va ser l'equivocat , no per haver incomplert l'ordre divina , sinó per haver deliberat desencertadament , la qual cosa ens permet assumir que l'errar és de marca antropològica . Necessitem que hagués estat més beneficiós per a la humanitat iniciar provant l'Arbre de la Vida i , seguidament , degustar l'Arbre de la Ciència del bé i del mal . Tots dos eren agradables a la vista i bons per menjar. Però l'home encara li faltava astúcia ia Déu , en canvi , li sobrava . Heus aquí que va dir : "Mirin que l'home ha vingut a ser com un de nosaltres , doncs es va fer jutge del que és bo i dolent . No vagi ara allargar la seva mà i prengui també l'arbre de la Vida . Doncs al menjar de aquest arbre viurà per sempre " (Gen. 3, 22 ) . Dit i fet . En un obrir i tancar d'ulls el van desallotjar del jardí .
No sabem amb certesa si el primer gest d'afirmació humana , atenent-nos a la narració bíblica , va ser equivocada o no des del punt de vista diví , ja que el nostre punt de vista és molt distant del seu. La veritat és que mai sabrem quina era la veritable intenció divina . Malgrat que els filòsofs han parlat del mal com si fossin Déu , tots els seus arguments de teodicea es van a les escombraries . Déu no es maneja des de conceptes humans . A aquest propòsit , el salmista argüeix que "els pensaments del Senyor són més alts que els nostres pensaments , i els seus camins són inescrutables " . Així que fins i tot es pot afirmar que la prohibició va ser una subtil suggeriment perquè l'home no se sotmetés ni tan sols a la seva Paraula .
Transgredint l'home aconseguir la seva plena llibertat ja sigui per adorar o per blasfemar . I si des del seu primer despertar , l'home va topar amb la serp que, per descomptat , no estava enrotllada en un arbre , com la pinta Miquel Àngel a la Capella Sixtina , sinó acollida en el més íntim del seu ésser , és perquè l'home està marcat per la capacitat d'autodeterminar . El caràcter decisional de l'home és d'abans del desacatament i així es va conservar durant i després del mateix. L'obediència , igual que l'amor , ha de ser un acte gratuït i qui no és lliure de desobeir o de deixar d'estimar , tampoc és lliure per obeir o conservar una relació amorosa .
No obstant això , ens queda clar que en el moment en que va trencar el primer precepte transcendent , l'home estava interessat en un altre assumpte . Li atreia més indagar la naturalesa del bé i el mal d'observar una advertència divina . La qual cosa prova que el primer pas va ser racional . Va poder més la curiositat , la fam de saber, que el respecte a l'autoritat. L'Adam del Gènesi és el més ranci progenitor de Descartes qui pensant que existia perquè pensava , va arribar a plantejar el dubte com a mètode d'investigació
A diferència del Testament cristià , el Testament hebraic presenta un Déu partidari del ajusticiament . Un Ésser diví que no mereix ni tan sols el qualificatiu d'humà . Que sense dir " aigua va" , propina càstigs que només un paranoic podria aplicar . La diferència entre els dos Testaments és abismal . En temps del Nou , en lloc de rebre una túnica de pell com refereix el Gen ( 3, 21 ) Adam hagués obtingut la millor roba , li haguessin col · locat un anell al dit , sabates als peus i celebrat amb música i ball ( Lc . 15 , 22-24 ) .
La Bíblia hebraica no té en compte que aquest insurrecte , fet a imatge i semblança divina , si bé tenia la pila de conèixer ben carregada , no així el seu xip neuronal que encara no tenia un programari per al maneig en situacions de dificultats . Aquest programa ho aconseguiria una mica després , quan es va descobrir nu i llançat fora de l'Edèn . Mentrestant , es va limitar a amagar ja mal cobrir " coent unes fulles de figuera " (Gen. 3, 7 ) .
No obstant això , amb l'assumpte de la transgressió no va entrar el mal al món com insistia el bisbe d'Hipona . Va entrar el pecat , la desobediència a Déu . El Gènesi no explica el mal al món . El mal , almenys en la versió de la mentida , ja circulava lliurement pel paradís . Altres més ben equipats que l'home ja havien desobeït . En efecte , abans que l'home desconegués el mandat diví , ja existia el Pare de la mentida ( Jn. 8, 44 ) que va ser qui va proposar la farsa més descarada , afirmant , sense pudor , que de cap manera anaven a morir , sinó que serien com déus .
El mal no va entrar al món pel pecat sinó que - seguint una lògica implacablement bíblica - el pecat va entrar al món per la capacitat de decidir pròpia de l'home qui no sent una titella moguda per fils ni tan sols divins , disposa del poder d'instal · lar en la història un regne de violència com el de Caín o una civilització de la generositat , com Abel .
El drama de la nostra imperfecció ha estat utilitzat pels adversaris del despertar com a mecanisme de control de la consciència . De fet , el concepte de Imperfecció , per ser un concepte multidimensional , ha servit per a tots els usos . Per combatre els infidels per mitjà de les Croades , per cremar heretges que no acceptaven els dogmes establerts , per penjar blasfems o per prohibir les idees de lliurepensadors com es va poder veure amb el Tractat sobre la tolerància de Voltaire , escrit en 1773 i inclòs per la Jerarquia Catòlica , tot just tres anys després , en l'Índex dels llibres prohibits .
_________________
sexólogo hospitalet llobregat
