Psicòlegs Mollet

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 – 65 381 188 7(petición de visita)

conesa@gmail.com

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre dePsicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió

.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena

- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.

- Director Institut Superior d’ Estudis Sexològics I.S.E.S.

- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona

- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona

- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada (2005)

- Reconeixement Institucional (1995)

- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005

- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007

- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (2004)

- Col.laboració Universitat de Barcelona

- Docent del Master de Sexologia de l’ Institut Superior d’ Estudis Sexològics

- Formacions realtzades amb el reconeixemnet del Col.legi Oficial de Psicòlegs P.V.

- Formacions de Sexologia amb els màxims Reconeixements

- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Universitat de Barcelona Pràcticum Formador de Psicòlegs (2007 – 2008)

- Docent en “Preparación para Psicólogos para el ejercicio de la Sexologia” Reconegut Ministeri Sanitat

- Docent en “Curso avanzado y de actualización en Sexologia” (2008) Reconegut Ministeri Sanitat

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Psicòleg, Sexòleg i Logopeda Col. nº 3086. Co-fundadora del Centre de Psicologia Apliacada de Mollet del Vallès, entitat dedicada als tractaments psicològics en adults, adolescents i nens.

Dedicada a la Docència i a les Psicoteràpies en diversos àmbits.

Professora d’integració Social, també en l’àrea de l’Atenció a persones en situació de dependència.

Docent en Comunicació alternativa i augmentativa.

Coordinadora de l’Institut Superior d’Estudis Sexològics

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)

Xavier Conesa Lapena

Una interacción entre un profesional y un cliente que lleva a cambios a partir de un estado de adaptación menos a un estado de adaptación más en el cliente de los pensamientos, sentimientos y comportamientos.

En esta página web, el "profesional" en la definición anterior se supone que es un psicólogo , aunque otros profesionales de la salud mental puede tener una licencia para llevar a cabo la psicoterapia.

Psicoterapia, tal como se define aquí, tiene la ética que se puede distinguir de la ética de la consejería que se centran en ayudar a una persona a resolver problemas "normales".

Aunque los medicamentos pueden ser utilizados en combinación con psicoterapia, medicamentos para los presentes efectos no se considerará la esencia de la psicoterapia, psicoterapia, porque realmente depende de la utilización de las experiencias de los propios mental del cliente para lograr los cambios deseados.

C claramente, en la definición anterior, "adaptación" es un concepto muy subjetivo. Mi actitud hacia la materia es la siguiente:

Mientras que generalmente se adhieren a la ley de la cultura en que vive, y si está satisfecho con su vida, entonces no hay ningún problema y sin necesidad de la psicoterapia. En este punto, la ciencia de la psicología llega a un límite y debe parar.

2.

Hay muchas cosas que, sin embargo, que son legales y socialmente aceptables y que sin embargo representan un grave peligro no sólo para la salud mental, sino también para la vida espiritual. Por lo tanto hay una mayor dimensión espiritual a la vida de adaptación , pero no voy a hacer de este un tema en la psicoterapia en general a menos que un cliente tiene un deseo específico para discutirlo.

En general, si te acercas demasiado lejos de la línea, la vida le dejará saber: en primer lugar, susurrando en su oído (es decir, a través de los sueños ) y, seguidamente, a patadas en el trasero que (es decir, a través de la repetición de malos, inconsciente conflictos) y, por último, tirando de la alfombra de debajo de ti (es decir, se termina en la cárcel o el hospital).

Como se puede aprender de lo que sigue, hay muchos acercamientos teóricos a la práctica de la psicoterapia.

Un principio clave sobre el cambio psicológico

PREGUNTA: ¿Cómo muchos psicólogos se necesitan para cambiar una bombilla?

RESPUESTA: Sólo uno, pero la bombilla de la realidad debe querer cambiar.

Esta broma refleja un punto fundamental acerca de la psicología. Cualquier cambio que ocurre en su vida debe venir de usted y su propio esfuerzo. A pesar de un psicólogo puede guiar, nadie puede hacer el trabajo por usted.

Como he dicho en este sitio web, la psicología no se trata de "deshacerse" de los síntomas . A diferencia de la política, e incluso a diferencia de la medicina, la psicología no se trata de hacer la guerra o conseguir el control de nada. En su lugar, se trata de hacer la paz con por escuchar y entender-los síntomas. Y, curiosamente, una vez que escuchar, en lugar de miedo , sus síntomas puede ser iluminado por una profunda sabiduría que se convertirá en una gran bendición para tu vida.

La luz de la verdad o conocimiento, en términos psicológicos, sin embargo, no es suficiente por sí sola para lograr un cambio de comportamiento. Para el cambio psicológico que se produzca, la persona debe reaccionar ante una visión con shock. A ciegas corazón endurecido debe sentir dolor , dolor por todo el daño y el dolor que ha causado a los demás mientras atrapado en su propia ceguera. Ya no culpar a otros de su propia miseria. Por el contrario, verá la fealdad de su propio comportamiento como lo que es. Impresionado por el pasado, será motivado para cambiar el presente.

Y así se puede decir que la única base duradera para el cambio psicológico es el dolor.

Psicoanálisis

En el mundo de hoy, el psicoanálisis puede adquirir una variedad de formas, que varía de médico a médico y de un país a otro. Así se pueden encontrar algunos practicantes que describen su modalidad de tratamiento como una forma de psicoanálisis, cuando puedes encontrar otros practicantes que describen una modalidad de tratamiento similar a la psicoterapia psicodinámica (véase a continuación ).

En su forma pura (es decir, desarrollados por Sigmund Freud en la década de 1900), sin embargo, el psicoanálisis puede ser muy exigente y costosa.

•

Se requiere al día (sí, todos los días!) Visitas al psicoanalista.

•

Se recuesta en una camilla, con el analista sentado fuera de la vista detrás de usted.

Usted está obligado a decir lo que viene a la mente, sin retener nada, esto es técnicamente se llama la libre asociación (véase a continuación ).

•

El analista utiliza el silencio como una técnica para animarle a asociar libremente y casi nunca dice nada, sino para hacer una "interpretación" (es decir, los motivos inconscientes de sus acciones o pensamientos se señalan a usted).

•

No hay excusas para la falta de una sesión, y el pago es necesario si usted asiste a la sesión o no.

•

. . . y esto se prolonga por varios años.

Si usted tiene el tiempo y el dinero, el psicoanálisis puede ser una forma útil de tratamiento psicológico. Por otra parte, cuando yo era un estudiante de doctorado, estaba en el psicoanálisis lacaniano (como una opción personal más allá de lo necesario para mi escuela de psicoterapia estudiante), y la encontré excelente entrenamiento para la psicoterapia en general.

Pero la verdad del asunto es que hoy en día mucho tiempo maneras menos costosas y menos para llevar a cabo la psicoterapia. Usted debe recordar una cosa de este debate sobre el psicoanálisis: está bien si quieres como una forma de tratamiento, sino porque es tan intensa y costosa, nunca deje que el psicoanálisis se le imponen sin ninguna explicación. Eres tú por lo menos tienen derecho a saber lo que está pagando. Por favor, revise la sección sobre los derechos del consumidor si no lo han hecho.

La mayoría de los analistas en el pasado eran los psiquiatras , pero muchos analistas hoy son también los psicólogos. Sólo aquellos que se han graduado de un instituto de formación psicoanalítica y que han completado un análisis de la formación están capacitados para llevar a cabo "el psicoanálisis." La mayoría de los psicólogos, sin embargo, yo incluido, no se ajustan a esta descripción. Tal vez por eso tenemos el tema siguiente, la psicoterapia psicodinámica.

La psicoterapia psicodinámica

La psicoterapia psicodinámica utiliza algunas de las mismas teorías y principios de la comprensión de la mente como lo hace el psicoanálisis, pero utiliza diferentes procedimientos técnicos. (Cuando la psicoterapia psicodinámica utiliza técnicas muy similares al psicoanálisis sin ser tan riguroso como el psicoanálisis, que a menudo se llama la psicoterapia psicoanalítica.)

•

Las sesiones son por lo general sólo una vez por semana. (Clientes altamente motivados, o clientes que son emocionalmente inestables y la necesidad de apoyo adicional, puede que desee conocer a dos o tres veces a la semana-si el costo no es prohibitivo.)

•

El cliente y el psicoterapeuta se sientan cara a cara.

•

El psicoterapeuta suele hablar mucho, en comparación con el " silencio "del psicoanalista.

•

El tratamiento es un proceso interactivo entre el cliente y el psicoterapeuta.

•

El tratamiento generalmente paga un poco de atención al inconsciente motivación y pueden confiar en gran medida de interpretación de los sueños .

•

La duración del tratamiento puede variar de 1 a 12 sesiones ("breve" psicoterapia), a cerca de 20 sesiones (otra definición de la psicoterapia breve), a varios años. No hay un consenso real aquí, así que es una buena idea para discutir la duración del tratamiento con su psicólogo.

Pero ¿por qué tarda tanto la psicoterapia?

Hay esencialmente dos razones. En el sentido práctico, hasta 12 sesiones de tratamiento puede parecer mucho tiempo, especialmente cuando se compara con un minuto de visita al consultorio-15 con un médico. Sin embargo, estas 12 sesiones son realmente equivalentes a un taller de fin de semana en la que se aprende una nueva habilidad. Por lo demás, un año lleno de psicoterapia semanal es aproximadamente equivalente a un 10 días seminario intensivo. Así que recuerde que lo que están aprendiendo, ya sea para obtener una educación, a adquirir nuevas habilidades laborales, o para superar la depresión o la ansiedad, el proceso toma mucho trabajo, dedicación, y una considerable inversión de tiempo y dinero.

En el sentido psicológico, muchas personas tienen una reticencia a hablar sobre sus experiencias privado interno y profundo. Es muy probable que algunos de sus pensamientos privados-el más oscuro y feo-que están tan vergonzoso y alarmante que no se les revelan a nadie, ni siquiera su propio psicoterapeuta. No es de extrañar, entonces, que la psicoterapia puede tener un muy, muy largo tiempo?

Acerca de la psicoterapia psicodinámica breve

La psicoterapia psicodinámica es lo que muchas personas quieren decir cuando hablan de "la psicoterapia." En realidad, muchas variaciones sobre este tema existen, como la terapia centrada en el cliente , la Psicología Analítica de Jung , la psicoterapia existencial , la psicoterapia Gestalt , la psicoterapia de grupo , y así sucesivamente. No voy a discutir aquí los detalles de cualquiera de estas teorías de la consejería o psicoterapia. Vea la página de Recursos Adicionales a continuación.

Algunos elementos comunes a

El psicoanálisis y la psicoterapia psicodinámica

La neutralidad terapéutica

La tarea del psicoterapeuta no debe ser una niñera o un amigo , sino que el psicoterapeuta debe ayudar a los clientes a entender sus inconscientes motivación. Por lo tanto el psicoterapeuta debe actuar con una terapéutica determinada distancia, o la neutralidad terapéutica, nunca en calidad de deseo personal, y siempre manteniendo cada palabra y la acción de la relación terapéutica (también llamada la alianza terapéutica) deliberadamente centrado en el proceso clínico de la curación.

Transferencia

Es común, e incluso se esperaba, para el cliente a experimentar sentimientos por el psicoterapeuta que se llama una reacción de transferencia, estos sentimientos en realidad no es diferente de lo común " amor "o el odio. El psicoanalista Jacques Lacan enseñó que este común "amor" es la creencia en la otra, [ 1 ] es decir, la creencia de que la otra persona tiene algún conocimiento que te falta. (Odio, es el recíproco de amor, significa que su creencia en la otra persona tiene, por alguna razón, se disolvió.) Y en esta transferencia es intensa creencia de cliente en el psicoterapeuta puede causar algunos problemas difíciles que deben resolverse en el trabajo psicoterapéutico .

Por ejemplo, sus sentimientos se asemejan a los sentimientos encontrados (es decir, el amor y el odio) que había tenido en la infancia de sus padres, y usted puede comenzar a tratar su psicoterapeuta de acuerdo con estos sentimientos, todos fuera de proporción con lo que realmente está sucediendo en la psicoterapia . En tal caso, debe darse cuenta de que el psicoterapeuta sólo está haciendo su trabajo de llevar estos sentimientos a la luz, es sus sentimientos, no la persona del psicoterapeuta, que son importantes.

Además, puede llegar a creer que el psicoterapeuta tiene la capacidad personal para redimir a su sentido de inutilidad interior, y para que pueda empezar a sentir especial y llegar a ser muy aficionado, o incluso atracción sexual, él o ella. El cura terapéutica, sin embargo, debe venir de frente, no seduce , su vacío interior.

Así que si la transferencia no se maneja con cuidado conducirá al desastre. Por ejemplo, muchos clientes han visto sus vidas arruinadas por los asuntos sexuales con sus psicoterapeutas, todo porque el psicoterapeuta se los sentimientos eróticos cliente personal y no para ayudar al cliente a entender su significado clínico.

La transferencia también puede asustar a terminar prematuramente la psicoterapia, en lugar de trabajar a través de los sentimientos, especialmente los sentimientos de enojo-en el tratamiento. Por ejemplo, durante el proceso terapéutico que experimentarán muchas emociones que son similares a las emociones intensas y confuso que se sentía como un niño. Decepción. enojo . Confusión. Sentirse incomprendidos. Sentirse devaluado. Sentirse abandonado. Muchos eventos diferentes, algunos de ellos sólo ocurrencias oportunidad durante la psicoterapia, y algunos de ellos intencional intervenciones terapéuticas por el psicoterapeuta-se disparará esas emociones. (Experimentando estas reacciones negativas en el proceso de la psicoterapia en sí se llama transferencia negativa. [ 2 ]) Sólo recuerde que cuando usted se siente una emoción en psicoterapia, la tarea terapéutica consistirá en nombre de ella como una emoción y lo entiendo como una emoción, no quedar atrapados en ella como si fuera su destino indefensos. Porque si te pillan en ella, te sentirás víctima y culpar a la psicoterapeuta para su dolor, y el proceso terapéutico completo se sentirá como el juicio y la crítica. Y luego, en profunda amargura, tendrá que "salir" de la psicoterapia como lo quería alejarse de las emociones originales como un niño.

Contra-transferencia

Contra-transferencia puede considerarse el reverso de la transferencia, es decir, el término describe inconscientemente activado reacciones psicoterapeuta es el del cliente. Si estos sentimientos se toman personalmente, el psicoterapeuta puede enojarse, abusivo, rencoroso, indiferente, o incluso seductora. Si el contra-transferencia se hace demasiado intenso el psicoterapeuta que tenga que terminar el tratamiento y referir al cliente a otra persona, por la propia protección del cliente.

Contra-transferencia, sin embargo, debe distinguirse de los sentimientos del momento psicoterapeuta en el sobre la situación psicoterapéutica, ya que estos sentimientos pueden ser utilizadas clínicamente. Por ejemplo, si su terapeuta comienza a sentirse aburrido, podría ser un indicio de que está inconsciente, evitando una cuestión importante.

Por lo tanto, las reacciones emocionales de psicoterapeuta en el tratamiento no son "correctas" ni "malo." La verdadera cuestión es si estos sentimientos se utilizan clínicamente, para el beneficio terapéutico.

Libre Asociación

En el lenguaje técnico del psicoanálisis, la libre asociación es un proceso mental por el cual una palabra o una imagen espontánea trae a la mente palabras o imágenes. En tanto el psicoanálisis y la psicoterapia psicodinámica puede ser muy importante que usted acaba de decir lo que viene a tu mente, sin censurar a ti mismo, porque este proceso le permite a su psicoterapeuta a hacer interpretaciones psicológicas sobre su defensa . Por ejemplo, como se identifica un pensamiento o una imagen mental que se produce junto con un sentimiento, usted puede enfocar su atención en que el pensamiento o la imagen y pregúntese lo que otros pensamientos o imágenes vienen a la mente. A raíz de las "pistas" de una cadena de asociaciones puede conducir a la experiencia original que engendró el sentimiento en el primer lugar.

El mayor obstáculo para la libre asociación y al progreso de la psicoterapia en sí-es la experiencia de la niñez de tener que guardar las cosas que dicen y hacen con el fin de evitar ser criticado por un padre exigente. Cuando esta defensa continúa en la edad adulta, no sólo obstaculiza su capacidad de honestos y de comunicación interpersonal íntima, pero también hace que te sientas miedo de decir cualquier cosa de forma espontánea en la psicoterapia. Sin saber lo que está oculto en su inconsciente , usted se sentirá miedo de que cualquier cosa que diga puede ser más revelador de la verdad de lo que quisiera.

El, pero difícil, una solución sencilla a este dilema consiste en comprometerse a llegar a la verdad de su vida, no importa lo doloroso que puede ser. En toda la realidad, la verdad no te va a matar, por el contrario, la verdad os hará libres de la esclavitud a su miedo inconsciente.

Resistencia

Un concepto terapéutico final a considerar es la resistencia. Freud define la resistencia como "todo lo que interrumpe la marcha de los trabajos de análisis," [ 3 ], tales como llegar tarde, falta una sesión, "frena" sus pensamientos en el momento (es decir, negarse a hablar de ellos) o evitar un tema en particular. En su sencillo y práctico sentido más, los resultados de la resistencia de miedo , a menudo el temor de tener que hacer frente y renunciar a la propia víctima de la ira . En otras palabras, la tarea de tratamiento es el miedo y la compleja tarea de ser capaz de reconocer y superar la tendencia a mentir a ti mismo.

Sin embargo, Lacan nos advirtió de no confundir la resistencia con la defensa [ 4 ] y formuló la famosa afirmación de que "no hay resistencia a otros análisis que la del propio analista." [ 5 ] En otras palabras, si el terapeuta hace interpretaciones o intervenciones que son clínicamente inexacta, el cliente se ponga a la defensiva, y que se interrumpa el trabajo terapéutico. En la llanura Inglés, esto significa que un cliente sólo explorar material terapéutico la medida en que se siente cómodo en el momento, el psicoterapeuta, por lo tanto, siempre debe ser consciente de hasta qué punto el cliente está dispuesto a ir y no "empujar" el cliente más allá de estos límites temporales. Imprudente intento de empujar un cliente puede terminar empujando el derecho del cliente a la psicoterapia.

Terapia Cognitiva-Conductual

En realidad, hay varios tipos de terapias cognitivo-conductuales (escrito de comportamiento en Inglés británico), y todos ellos utilizan la misma premisa general: en contraste con el énfasis en la psicodinámica idea de inconsciente motivación, las terapias cognitivo-conductuales hincapié en la capacidad de las personas hacer cambios en sus vidas sin tener que entender por qué se produce el cambio. Por lo tanto, estas técnicas terapéuticas suelen realizarse en menos tiempo y por lo tanto menos costosa que la psicoterapia psicodinámica.

Como una compensación al costo, sin embargo, el cliente normalmente debe hacer un trabajo considerable, tales como asignaciones de tarea de escritura y la práctica de las técnicas aprendidas en la oficina. La falta de completar las tareas que le sean asignadas se toma como una falta de motivación y una falta de voluntad para cambiar los comportamientos.

La más o menos puro terapias cognitivo-como Aaron Beck, la Terapia Cognitiva, se centran en el cambio de determinados patrones de pensamiento . La premisa, en palabras de Beck, es que "la forma en que percibimos las situaciones influye en cómo nos sentimos emocionalmente," y así por el cambio de pensamientos, a continuación, los comportamientos también cambiarán. Las terapias de comportamiento puro, como el condicionamiento clásico o condicionamiento operante, se centran en cambios de conducta. Y algunas formas de tratamiento, como la Terapia Racional Emotiva Conductual (TREC)-desarrollado por Albert Ellis-mezcla de elementos cognitivos y de comportamiento. REBT se llamaba Terapia Racional Emotiva (RET), el cambio de nombre refleja el entendimiento de que las creencias racionales, las emociones y los comportamientos son interdependientes y que la psicoterapia debería funcionar en todos estos niveles. En este sentido, es interesante señalar que las formas de psicoterapia psicodinámica de enfoque en las experiencias de comprensión, y, como un "efecto secundario", procesos de pensamiento y comportamientos se cambian también.

Esto lleva a una simple moraleja: Si quieres entrar en una casa, no importa si usted consigue a través de la puerta principal o la puerta de devolución de dinero. ¿Qué forma de psicoterapia que usted elija depende sólo de la preferencia personal, tiempo y . Algunas terapias que hacer maravillas con una persona son un rotundo fracaso con otra persona. Usted debe prestar atención a este hecho, especialmente si usted tiene Managed Care .

¿Cuál es la diferencia entre la terapia cognitiva-conductual y la psicoterapia psicodinámica?

La terapia conductual, en su forma pura, como acondicionado-no es realmente muy diferente de adiestramiento de animales. Usted puede enseñar a un animal para responder a comandos verbales o de comportamiento, pero el animal no tiene que entender una cosa sobre ella la propia conducta, sino que responde simplemente al refuerzo o el temor de castigo .

Sin embargo, las terapias cognitivo-conductual la mayoría son una mezcla de técnicas conductuales y técnicas cognitivo-de ahí el nombre cognitivo-conductual y por lo que tienen que ver con una cierta cantidad de conciencia reflexiva. Sin embargo, este tipo de conciencia no tiene por qué ser extenso. Se podría comparar a aprender a conducir un automóvil y detenerse en una señal de alto, simplemente porque usted se dice que si no se detienen se corre el riesgo de ser perseguidos por la policía y multado. Hay algunos procesos filosóficos pasando aquí, pero no es necesariamente muy sofisticados. Y así, de la misma manera, aprender a respirar profundamente cuando se enoja , por ejemplo, es relajante, pero es un proceso relativamente simple.

•

La biorretroalimentación utiliza dispositivos electrónicos para medir los procesos fisiológicos tales como la frecuencia respiratoria, frecuencia cardíaca, temperatura de la piel; conductancia de la piel (que varía con la transpiración), y la tensión muscular, que se mide mediante un proceso llamado electromiografía de superficie (EMG). Una unidad de biofeedback procesa las señales electrónicas y "retroalimenta" la información al usuario en forma de sonidos o gráficos en una pantalla de ordenador. No hay magia aquí, simplemente por la práctica que un cliente puede aprender a modificar estos procesos fisiológicos distintos. El objetivo general consiste en el cambio de un estado de excitación nerviosa a un estado de relajación profunda.

equipo de biofeedback suele ser bastante caro, y cualquier profesional que lo utiliza clínicamente deben recibir una formación técnica considerable, por lo general de las organizaciones de formación de biofeedback (ver Recursos adicionales , a continuación). Algunas compañías, sin embargo, que el biofeedback dispositivos sencillos para el auto-tratamiento en casa. Estos dispositivos pueden ser de utilidad para aquellas personas que tienen dificultades con la relajación de las técnicas más imaginativas.

•

Las técnicas de relajación luchar por el mismo objetivo que el biofeedback, pero con estas técnicas no hay necesidad de ninguna máquina. Usted acaba de aprender a reconocer la sensación de tensión en su cuerpo y luego aprender a liberar la tensión. Es un proceso simple, pero requiere práctica. Enseño a tres tipos de relajación: relajación muscular progresiva (en el que tensar y relajar los músculos diferentes, progresivamente, a través de su cuerpo), imágenes guiadas (en el que visualizar imágenes relajantes y situaciones), y autogénica (en el que se aprende a crear un sensación de calor y pesadez en todo el cuerpo). Haga clic en los enlaces para cursos cortos en el auto-administrarse la relajación muscular progresiva y la formación autogénica .

•

Recursos adicionales

Biofeedback:

Asociación de Psicofisiología Aplicada y Biofeedback proporciona amplia información sobre el biofeedback.

Biofeedback Instituto de San Francisco proporciona información y de trato en San Francisco.

Terapia centrada en el cliente:

Ryan índice de Mateo de artículos sobre la terapia centrada en el cliente

-Terapia de Comportamiento Cognitivo:

Albert Ellis Instituto proporciona información acerca de Terapia Racional Emotiva Conductual: autoayuda, referencias psicoterapeuta, talleres, conferencias, formación y publicaciones.

Beck para la Terapia Cognitiva del Instituto de Investigación y proporciona información acerca de la Terapia Cognitiva: talleres, conferencias, formación y publicaciones.

La Asociación Nacional de Terapeutas Cognitivo-Conductual proporciona información actualizada sobre la psicoterapia cognitiva-conductual, incluyendo una base de datos investigable de Referencia Nacional de certificados de comportamiento terapeutas cognitivos.

REBT FAQ - Preguntas y respuestas sobre la Terapia Racional Emotiva Conductual del Instituto Albert Ellis.

Preguntas y respuestas sobre la Terapia Cognitiva del Instituto de Beck.

Consejería de crisis:

La consejería de crisis - Fines de Lucro Información No, Orientación y Asistencia de Referencia

Consejería de crisis del Centro de Servicios de Salud Mental.

Familia Teoría de Sistemas:

Allyn & Bacon de Terapia Familiar sitio web ofrece una visión general de importantes sistemas familiares y terapeutas de conceptos históricos.

Familia Teoría de Sistemas y Conceptos proporciona una presentación de diapositivas de los sistemas básicos de conceptos de la familia.

Psicoterapia de Grupo:

Psicoterapia de Grupo Inicio proporciona una introducción a la psicoterapia de grupo para el lego.

Humanista "terapias":

(Muchos profesionales en algunas de estas "formas de vida" no están autorizados , así que ten cuidado.)

Asociación para el Avance de la Terapia Gestalt proporciona información acerca de la terapia Gestalt.

Psicología Existencial, Logoterapia, y la voluntad de sentido es una introducción a la terapia existencial.

Asociación Internacional de Análisis Transaccional proporciona recursos e información acerca de Berna de Análisis Transaccional de Eric (TA).

Significado centrada en Terapia Familiar y la resistencia proporciona una introducción a la terapia existencial en el contexto de la terapia familiar.

El Instituto William Glasser proporciona información y formación en Terapia de la Realidad de Glasser.

La hipnosis:

Sociedad Americana de Hipnosis Clínica - "Fundada por Milton H. Erickson, MD en 1957, ASCH promueve una mayor aceptación de la hipnosis como una herramienta clínica con amplias aplicaciones."

Milton H. Erickson Fundación ofrece información y formación en el estilo de la hipnosis utilizado por el Dr. Erickson, quien fue un maestro en la curación conflictos inconscientes mediante técnicas inusuales y paradójicas.

Sociedad de Hipnosis Clínica y Experimental - "Fundada en 1949, La Sociedad de Hipnosis Clínica y Experimental (SCEH) es una organización internacional ... dedicado al más alto nivel de la investigación científica y la aplicación de conciencia de la hipnosis en el ámbito clínico. "

Sociedad de Hipnosis Psicológica -APA "División 30 reúne a psicólogos y otros profesionales interesados en la hipnosis científica y aplicada. Nuestra misión es educar a la profesión y el público, para desarrollar innovadores clínicas de intervención y nuevos métodos de investigación y los enfoques para evaluar el tratamiento actual. "

Psicología Analítica de Jung:

CG Jung Home Page proporciona información sobre la formación de Jung y el tratamiento.

Psicoanálisis:

Academia para el Estudio de las Artes Psicoanalítica - "Para avanzar en el estudio de la epistemología del psicoanálisis, teoría, práctica, ética, y la educación dentro de un marco psicológico que consiste en la filosofía, las artes y las ciencias antrópico en oposición a la biología, la medicina, y la ciencias naturales. "

La Asociación Psicoanalítica Americana representa a todos los psicoanalistas miembros.

La Escuela Lacaniana de Psicoanálisis en el área de la Bahía de San Francisco, ofrece formación en el psicoanálisis lacaniano.

El psicoanálisis de Wolfgang Albrecht, en Berlín, ofrece enlaces a páginas con información relacionada con el psicoanálisis.

El Instituto Psicoanalítico de California del Norte ofrece una formación psicoanalítica.

El San Francisco Instituto Psicoanalítico es un instituto de formación psicoanalítica en San Francisco.

El San Francisco Sociedad de Estudios lacaniana ofrece conferencias y la información sobre el psicoanálisis lacaniano.

Lacan documentos relacionados ofrece enlaces a numerosos documentos relacionados con Lacan.

Enlaces lacaniana ofrece enlaces a sitios lacaniana y es un recurso amplio para los artículos lacaniano y papeles.

Terapia Estratégica:

Terapia estratégica -de Jay Haley en la terapia.

Páginas relacionadas dentro de una guía a la Psicología y su práctica:

La elección de un psicólogo

Derechos del Consumidor y la Oficina de Políticas

Diagnóstico en Psicología Clínica

Interpretación de los Sueños

Terapia Familiar

Cómo convertirse en un psicólogo

Los límites de la Psicología

Otras aplicaciones de la Psicología

Psicología: clínica o asesoramiento o ...?

Psicología y Psiquiatría

Preguntas y respuestas sobre Psicoterapia

Razones para consultar a un psicólogo

Sanación Espiritual

La terminación de la Psicoterapia

El inconsciente

www.precoz.galeon.com

La parella com a projecte de vida.

Usualment se sol considerar a la constitució d'una parella com un projecte de vida i de fet, les diverses fases que travessa una parella es tenen per projectes de vides, així, moltes persones parlar del seu projecte de vida com una evolució de la parella que podríem consignar amb tres paraules "conviure, casar-se i formar una família" o "casar-se, conviure i formar una família" ordre que canvia segons pautes culturals més o menys preestablertes.

Però, ningú no gosaria a preguntar-se si "una parella" pot ser o no, un projecte de vida realment, és com si en aquesta aspiració no hi hagués cap tipus d'apreciació crítica o reflexió que posi en dubte la veracitat de la parella com a projecte de vida .

Com a molt podem trobar la postura contrària a "la parella com a projecte de vida" sostenint que el seu projecte passa per mantenir-se fora de tota parella argüint diversos arguments com ara "la defensa de la llibertat individual" la qual és un objecte tan preuat en el seu vida, és a dir una cosa a la que no podria renunciar.

També ens trobem amb una posició contrària a la "parella com a projecte de vida" a aquelles persones que tenen una passió definida i orientada a algun tipus d'expressió artística, o professió, a la qual s'han lliurat per complet, i que no tenen cap tipus d'interès de resignar pel projecte de vida típic de "casar-se, conviure i formar una família".

Però, tampoc veiem en ells una reflexió al respecte, només hi ha un rebuig total o parcial a aquesta lògica presentada com a projecte de vida. Així, molts es decideixen per armar una parella però sense conviure, altres, conviure però sense casar-se, i altres tenir fills sense conviure, casar-se o tenir una parella.

Això fa que sigui important que ens preguntem si realment una parella pot ser un projecte de vida, sigui que segueixin el pla complet, (casar-se, conviure i tenir fills) o bé, adoptin part i rebutgin la resta.

El primer que podem destacar és que el pla de vida d'una parella semblés ser el principal obstacle d'un pla de vida individual i això ha de trucar poderosament l'atenció, atès que si ens hem atingut al nostre projecte de vida i ho hem seguit més o menys coherentment hauríem d'haver contemplat el fet d'enamorar i de voler formar alguna parella en algun moment.

No obstant això, no podem avançar en aquestes reflexions fins que no definim realment què és un pla o projecte de vida.

No és estrany que els membres d'una mateixa família comparteixin trastorns afectius, i que aquests problemes, a més, es combinin amb la depressió major. Aquesta conclusió és la que ha publicat recentment un grup de científics a 'Archives of General Psychiatry', que asseguren que hi ha característiques patopsicológicas hereditàries que explicarien la presència conjunta de diversos trastorns diferents entre els diferents membres d'una mateixa família.

Els trastorns afectius són un conjunt d'alteracions mentals que inclouen patologies tan diferents com el dèficit d'atenció, la hiperactivitat, la bulímia nerviosa, la cataplexia, la fibromiàlgia, la migranya, els trastorns obsessiu-compulsiu, de pànic i de estiguis posttraumàtic , la síndrome premenstrual i la fòbia social, entre altres.

Un grup de científics austríacs i nord-americans entrevistar a 64 individus amb depressió major ia 164 dels seus familiars directes (pares, fills, germans ...), així com a 58 subjectes sense depressió ia 152 de membres de les seves famílies. Els resultats de les trobades van demostrar que les probabilitats que la família d'un individu amb un trastorns afectiu pateixi al seu torn un d'aquests problemes és 2,5 vegades superior a les de les famílies sense antecedents de malaltia psiquiàtrica. Per la seva banda, entre els que patien una depressió major, el risc que algú de la seva família patís algun trastorn afectiu eren 1,9 vegades superiors a les dels individus sense antecedents depressius.

En total, el 39% dels familiars dels individus amb algun trastorn afectiu patia alguna d'aquestes patologies enfront del 21% dels membres de les famílies dels individus sans. Els científics van descobrir que la prevalença dels trastorns afectius (ASD segons les seves sigles en anglès, affective spectrum disorders) era independent d'altres possibles trastorns relacionats amb l'abús d'alcohol o un altre tipus de substàncies.

Segons el parer dels experts aquests resultats confirmen una de les seves hipòtesis de partida: diverses de les formes dels trastorns afectius comparteixen alguna anormalitat psicològica hereditària que resulta crítica per al seu desenvolupament posterior.

En aquest sentit, afegeixen, els fàrmacs antidepressius podrien beneficiar els pacients amb ASD gràcies al tractament d'aquest potencial defecte. Aquestes condicions mèdiques ja havien mostrat la seva bona resposta als fàrmacs antidepressius el que feia pensar als autors en una possible relació amb la depressió per mitjà d'algun problema genètic; «el que no significa que estiguin causats per la depressió», matisen. Aquests tractaments permetrien interrompre la cadena de passos etiològics que provoquen l'aparició de la malaltia.

1.

Les dificultats d'aprenentatge provoquen dèficit en habilitats socials, problemes de conducta i problemes emocionals.

Els nens / es que tenen dificultats en l'aprenentatge és més probable quetengan conflictes amb els professors / es i amb els pares i que siguin pitjor acceptats pels otrosniños / es. Per això, és fonamental que els nens / es amb dificultats d'aprenentatge no siguin percibidoscomo culpables i que l'escola no sacralitzi com a únic valor el rendiment escolar.

2.

El dèficit en les habilitats socials, els problemes en la conducta i els problemes emocionals provoquen dificultats en l'aprenentatge.

Els problemes emocionals poden donar lloc a falta deconcentración, disminució de l'interès escolar i baix rendiment.

3.

Les dues hipòtesis anteriors poden ser certes alhora.

Amb independència de quin problemaantecede a un altre, cada un d'ells tendeix a provocar el següent.

4.

Entre aquestes variables hi ha una correlació, però no una relació de causa efecte.

L'actitud máscoherente i persimoniosa és reconèixer els fets i treballar funcionalment mentre no hi hagi másinvestigaciones. No obstant això, no es pot considerar una veritable hipòtesi sinó més aviat una meradescripción de fets

.5. Hi ha un o diversos factors diferents que són la causa comuna de tots aquests efectes.

6.

La relació entre aquestes variables és molt complexa i aquestes correlacions són únicament unaaproximación gruixuda al problema,

perquè tant les dificultats d'aprenentatge com els otrosfactores poden ser dividits en diferents subtipus que té relacions diferents entre si. Què es pot extraure de les relacions entre els problemes emocionals i de conducta i lasdificultades d'aprenentatge? Es pot afirmar que hi ha factors socials (generals i anteriors) oneuropsicológicos (centrals) que expliquen l'associació entre determinats tipus de dificultat ydeterminados tipus de problemes emocionals socials.Els problemes emocionals i socials juguen un paper important en les dificultats d'aprenentatge ien el rendiment. Bé directament, falta de motivació, concentració o conducta; mala relació amb el professor o companys; davant els pares per la seva conducta; baixa autoestima, control extern, ansietat ... O bé com a conseqüències de les pròpies dificultats, com per exemple, provocant conflictes amb el professor, mala consideració dels companys, baixa autoestima, ansietat davant dels resultats, rebuig per part dels pares, problemes de conducta a l'aula o fora d'ella ... En aquest procés és molt important tenir en compte la influència de la família i de l'escola. La seva acció positiva pot trencar el cercle de infleuncias mútues i contribuir a aïllar els problemes, impedint que es generalitzin.

Investigació sobre el maltractament infantil

Els nens que tenen problemes poden tenir un temperament difícil i s'adapten malament a losritmos de comunicació amb els pares, els que plantegen problemes de conducta, els que no tenen dehabilidades socials i els que té rendiment escolar baix per una o altra causa, afavoreixen eldesencadenamiento del maltrato.El maltractament infantil provoca sovint dificultats generals en l'aprenentatge i bajorendimiento, perquè per si mateix i associat a altres factors nocius que l'acompanyen col · loca al niñomaltratadoen una situació en què és difícil trobar motivacions per estudiar, estar concentrat, gaudir d'estabilitat emocional ... Igualment, els nens amb deficiències en l'aprenentatge i bajorendimiento són pitjor acceptats pels pares i és més probable que es provoquin situacions

estressants incrementant així les possibilitats d'un maltractament infantil. Per tant, el maltractament infantil iel baix rendiment escolar es potencien mutuamente.Los estudis permeten extreure dues conclusions principals: 1.Les dificultats d'aprenentatge i el baix rendiment escolar formen part d'un sistema en quese potencien problemes greus com la possibilitat de patir maltractament, i són potenciats pel propiomaltrato infantil i tots els factors que els desencadenan.2.El bon funcionament escolar és un protector de successos greus, com el maltractament i factoresasociados a ell i, al revés, l'absència de maltractament i els factors vinculats, potencien el bon funcionament escolar.

Investigació sobre privació emocional

A partir de les nombroses investigacions realitzades sobre privació emocional en la infància, Lamayoría dels autors afirma que, per a un desenvolupament emocional i social adequat, és necessària, almenys, una figura d'afecció en la infància. La privació emocional greu provoca en els infants una profunda inestabilitat emocional, manca de confiança en l'exploració del món físic i social, desmotivació i dificultats per mantenir plans, per relacionar-se i de concentració ... Aquests factoresllevan no només al fracàs escolar, sinó al fracàs vital generalitzat en gairebé tots els aspectes de la vida.

Les conductes agressives a classe

Les conductes agressives a classe i la seva freqüència són un dels temes que més preocupa a professors, pares i nens.

Tipus d'agressions

Hi ha dues formes d'agressivitat. La primera és la que té com a objectiu solucionar problemes. La segona és més irracional: l'abús i maltractament gratuït d'una altra persona. En aquesta forma deagresividad ha dos tipus de rols, l'agressor i la víctima. Són rols que solen perdurar en el tiempo.Se tracta d'una forma de relació en què l'agressor tracta de dominar i sotmetre la víctima mediantedistintas formes d'agressió (insults, amenaces o violència física).

Els efectes

Proposta d'actuació

L'estratègia d'actuació més adequada és la prevenció. Cal preguntar-se què contenidosemocionales, mentals i conductuals han de promocionar per millorar el benestar dels individus ide la societat. Una proposta preventiva globalitzadora no s'ha de centrar només en l'àmbit escolar, ja que les polítiques socials influeixen en l'àmbit escolar. En el context escolar hi ha quatre dimensions adestacar: la personal, la cognitiva, l'afectiva i la conductual.

Formació de la personalitat

Es destaquen tres objectius principals relacionats amb la personalitat. El primer és millorar suautoestima general i escolar perquè així puguin reconèixer les seves capacitats i possibilitats. El segundoes millorar el seu sentit d'autoeficàcia i saber veure els avantatges de l'esforç i del treball ben fet. Elúltimo és ajudar-los a entendre que bona part del que els passa depèn d'ells mateixos i de la pròpia conducta. Per aconseguir això cal plantejar activitats que puguin realitzar i evitar críticasgeneralizadas. Els nens i les nenes han de ser acceptats i valorats tal com són.

Desenvolupament cognitiu

El que els pares, professors i nens comparteixin una visió positiva de l'ésser humà és també uninhibidor de l'agressivitat. Els alumnes han d'entendre la necessitat de compartir valors i normes. Hoyen dia l'èxit escolar està sobredimensionat, encara que diverses investigacions han demostrat laimportancia de la intel · ligència emocional. La importància de l'èxit escolar té efectes negatius en Elsalumnes amb dificultats d'aprenentatge, ja que són rebutjats i menysvalorats. Cal que Elsalumnes adquireixin també els valors humans universals.

Equilibri afectiu

Des del punt de vista afectiu, el més important és que els nens tinguin una bona història deapego i una adequada xarxa de relacions socials. Un dels valors afectius, l'empatia, puedetrabajarse a través de l'educació incidental, aquella que es realitza durant el desenvolupament de la vidacotidiana, i també a través de l'educació formal, mitjançant simulacions i anàlisi de situacionesreales.

Desenvolupament i adaptació social

Les habilitats socials ajuden a millorar el propi benestar personal i social. La forma en què pares i professors afronten el nivell escolar dels alumnes té una gran importància. No obstant això, enocasiones els programes preventius no eviten l'aparició de problemes de conducta. En aquests casos esnecesario recórrer a programes de disciplina inductiva. Aquestes normes han de ser raonades i convèncer aqui les aplica ia qui les obeeix i han de poder ser discutides i canviades si és el adecuado.Las normes han de ser coherents i ha d'haver un sistema de sancions perquè siguin educativas.Hay tenir en compte que la relació entre pares o educadors i infants és asimètrica: els primerostienen que educar i protegir els últims

Els trastorns depressius constitueixen un grup de trastorns mentals habitualment caracteritzats per un conjunt coherent de símptomes que són l'expressió de l'afectació de diferents funcions psicològiques: afectivitat (tristesa), cognició (desesperança), psicomotricitat (inhibició) i conducta (hipoactivitat). La síndrome depressiu és extraordinàriament heterogeni en relació a les seves causes (des de factors biològics a factors psicològics), la seva evolució (des de la remissió ad integrum fins a la cronicitat o el suïcidi), o la seva intensitat (des estats propers a la normalitat o amb repercussió gairebé exclusiva en l'esfera subjectiva, fins a quadres molt greus amb incapacitació en totes les àrees de funcionament personal).

D'altra banda, cal reconèixer que els límits de la depressió són difusos, i la depressió pot ser conceptualitzada alternativament com a símptoma, síndrome, malaltia, o fins i tot, com una forma de reacció normal de l'ésser humà davant d'esdeveniments de la vida. Això fa que qüestions com la definició, diagnòstic i classificació de la depressió plantegin seriosos problemes teòrics i pràctics (terapèutics) encara no resolts completament. Aquests problemes es reflecteixen en les principals denominacions emprades per definir aquestes condicions. La paraula depressió és la més utilitzada tant en ambients mèdics com popularment, però, és massa genèrica i inespecífica i més implica que totes les depressions són iguals, cosa que no és cert, amb el terme plural de les depressions s'emfatitza la seva heterogeneïtat clínica , el terme de trastorn (s) depressius (s) reflecteix que la condició és clínicament rellevant, i el terme de malaltia depressiva s'empra per aquells casos més greus amb símptomes endogenomorfos i de fonament més biològic que clàssicament han constituït el nucli de les definicions de trastorn depressiu.

En aquest capítol s'intenta fer un abordatge integrador de la conceptualització de les depressions. Partint d'una anàlisi dels elements psicopatològics bàsics (afectes, sentiments, humor) vam realitzar una definició de la síndrome depressiu axial. Posteriorment, es mostren els principals enfocaments per classificar els trastorns depressius, i finalment, es descriu un model de classificació multidimensional de caràcter integrador i clínicament rellevant.

PSICOPATOLOGIA DE L'AFECTIVITAT

Afectivitat, estat d'ànim o humor i sentiment

Per comprendre la psicopatologia dels trastorns de l'ànim, i particularment per diferenciar els trastorns de l'ànim com malalties de les reaccions vivencials anormals i dels problemes afectius de la vida quotidiana és molt important la diferenciació de dos fenòmens psicopatològics subjacents en cadascuna d'aquestes condicions: l'estat d'ànim o humor i els sentiments. Per afectivitat entenem el conjunt dels sentiments i d'estats d'ánimo1. L'estat d'ànim o humor és un estat afectiu de caràcter relativament autònom i durador en el temps, encara que generalment de caràcter autolimitat, que afecta de manera global a les experiències psicològiques i corporals. És, per tant, una manera d'experiència total que afecta primàriament a la percepció del propi jo, i secundàriament a l'experiència del món que envolta la persona2. Els sentiments són vivències molt variables, que en la seva concepció més habitual són de naturalesa psicològica (pena, alegria, ira, ràbia, frustració), però no exclusivamente2. Un filòsof, Max Scheler, ha elaborat una classificació dels sentiments en estrats que ha estat aplicada a la psiquiatria per Schneider3 i Weitbrech4, que té importants implicacions psicopatològiques i neurobiològiques (Fig. 1). D'acord amb aquesta classificació les capes més profundes dels sentiments corresponen a vivències afectives primàries, difuses i poc elaborades lligades a la corporalitat que serien el reflex d'alteracions biològiques. Per contra, les capes més superficials corresponen a sentiments molt elaborats que són dependents de la biografia i les circumstàncies de la persona. La importància d'aquesta concepció dels sentiments és perquè les alteracions de l'ànim comporten principalment una alteració de les capes dels sentiments profundes entre les que sorgeix l'anomenada tristesa patològica, fins al punt que tots dos àmbits-el humor i els sentiments profunds - estan inextricablement units. També té implicacions terapèutiques per als estats depressius, ja que l'alteració de les capes superficials dels sentiments apunten a abordatges psicològics i la de les capes profundes als abordatges biològics. En definitiva, els sentiments i l'humor són fenòmens independents, tot i que les alteracions de l'humor poden condicionar l'alteració dels sentiments sensorials i vitals. La distinció entre alteracions de l'estat d'ànim o sentiments és particularment important per als sentiments psicològics ja que aquests són els més freqüents i aparents, pel que en endavant ens referirem a ells tret que s'especifiqui el contrari.

Tristesa normal i patològica

La tristesa normal i patològica, respectivament, són l'expressió de l'afectació de dos fenòmens psíquics molt diferents: l'humor o estat d'ànim i els sentiments. Parlem de tristesa normal quan aquesta és merament una estimulació del sentiment i de tristesa patològica quan aquesta és l'expressió d'una alteració de l'estat d'ànim.

La tristesa és un sentiment que s'experimenta davant d'una gran diversitat de situacions quotidianes desagradables o adverses, el comú denominador és, en general, la pèrdua d'una mica més o menys important. Es tracta, per tant, d'una experiència psicològica corrent, coherent amb el que la desencadena i amb una intensitat i durada adequats a la situació desencadenant. La tristesa patològica, que no sempre es pot diferenciar nítidament de la normal, es caracteritza per aparèixer sense motiu fàcilment identificable, i quan aquest existeix, no guarda proporció amb el desencadenant, i afecta de manera important al funcionament global. Entre la tristesa normal i la patològica cal esmentar la tristesa disfuncional, que és una tristesa de qualitats normals però que és exagerada tant en intensitat com en durada en relació amb l'esdeveniment desencadenant. Aquesta tristesa pot ser desadaptativa, però no necessàriament és de caràcter morbós ni implica necessitat de tractament.

L'experiència de la tristesa normal és un sentiment fàcilment identificable, comunicable i recognoscible, tant per la persona que el pateix com per la persona a la qual se li comunica. És per tant un sentiment empàtic i relacional. Una persona que se sent afligida o afligida pot contagiar aquests sentiments a una altra persona, i aquesta sentir sentiments similars.

La tristesa patològica és un sentiment qualitativament diferent de la tristesa normal, que els mateixos pacients diferencien molt bé com una qualitat diferent i de vegades inefable de l'estat d'ànim. Tal és així que un malalt deprimit pot ser incapaç de sentir tristesa per un esdeveniment que habitualment li hagués entristit, el que li fa sentir-se com indigne i culpable. D'altra banda, la tristesa patològica s'acompanya d'una sèrie de manifestacions en els àmbits cognitiu, somàtic, i conductual que no solen acompanyar la tristesa normal. La tristesa patològica, probablement per la seva diferent qualitat, no és tan fàcilment comunicable, i de fet, no pocs pacients amb depressions greus els costa expressar aquest sentiment, i alguns fins i tot neguen sentir tristos, ja que la tristesa patològica moltes vegades té un caràcter difús i inefable. Quan els malalts deprimits diuen la seva, aquests són difícilment compresos per altres persones ja que no troben ressonàncies equivalents en les seves pròpies vivències i experiències. Per això molts pacients es queixen, no sense raó, que ningú comprèn el seu estat. Fins i tot dos pacients malenconiosos no poden comunicar la seva tristesa sobre el mateix tema.

La tristesa patològica també es coneix com tristesa vital i com malenconia, termes que en gran part es superposen. El nom de vital fa referència al caràcter corpori de la tristesa ia la seva freqüent associació amb manifestacions somàtiques diverses, mentre que el terme de malenconia fonamentalment fa referència a les diferents qualitats de la tristesa, com ara arreactividad, experiència qualitativament diferent i manca de ressò afectiva .

LA SÍNDROME AXIAL DE LA DEPRESSIÓ

Tradicionalment s'ha considerat la depressió com a símptoma, síndrome o malaltia, i s'han realitzat molts esforços per delimitar les característiques essencials de la depressió amb l'objecte de ser fiablement diagnosticada i tractada. Un diagnòstic comporta implicacions psicopatològiques, etiològiques i terapèutiques, pel que qualsevol esforç en aquest sentit ha de ser vàlid pel que fa a aquestes variables (validesa externa o de criteri). No és el mateix el diagnòstic d'una "depressió" susceptible de ser tractada amb psicoteràpia que una altra amb el mateix nom i susceptible de ser tractada amb tractaments biològics. Les dificultats a definir la depressió a nivell sindròmic, per una banda es deuen a la dificultat de delimitar els diferents símptomes i el propi síndrome de conductes i sentiments normals o proporcionals a determinades situacions vitals, i per una altra a l'enorme variabilitat clínica dels quadres depressius.

Davant l'absència de validadors externs dels trastorns depressius, el diagnòstic ha de ser necessàriament psicopatològic i clínic. Amb el propòsit de delimitar les formes de depressió (amb les seves diferents implicacions), s'han desenvolupat nombrosos intents de delimitació de les característiques psicopatològiques nuclears de la síndrome depressiu. Les diferents denominacions que ha rebut la síndrome nuclear de la malaltia depressiva al llarg del temps (endògena, malenconiosa, autònoma, somatógena, vital, major) reflecteixen les dificultats de la delimitació de les seves característiques fonamentals.

A la taula 2 es recullen les característiques psicopatològiques del que podríem anomenar la síndrome axial de la depresión2. Encara que els diferents components d'aquesta síndrome estan molt cohesionats i tendeixen a donar-se de manera conjunta, en un determinat pacient la seva expressivitat pot variar enormement i un o més dels components poden estar absents. Cap dels components és condició necessària per al diagnòstic de la síndrome, ni tan sols la presència de la tristesa, ja que hi ha formes de depressió, no infreqüents i que plantegen importants problemes diagnòstics per al metge d'atenció primària, en què els pacients no l' experimenten (depressions vegetatives, emmascarades o equivalents depressius). Les alteracions somàtiques, motores, i particularment l'alteració dels bioritmes tradicionalment han estat considerades com a marcadors de l'endogeneïtat de la depressió i d'una bona resposta als tractaments biològics, per la qual cosa se'ls ha atribuït una particular rellevància diagnóstica5. La síndrome depressiu aquí exposat té una finalitat eminentment descriptiva, i quants més components (del A al G) estiguin presents més probable és el diagnòstic del trastorn.

Entre les múltiples definicions dels trastorns depressius majors, la caracterització de malenconiosa és la que ha persistit més en el temps i les seves característiques segons el DSM-IV estan recollides a la taula 2. Els símptomes melancòlics s'associen amb més freqüència a les troballes de laboratori del tipus de la no supressió amb dexametasona; concentracions elevades de cortisol en plasma, orina i saliva, test de provocació amb tiramina anormal, asimetria anormal en la prova d'escolta dicótica i alteracions polisomnogràfiques com reducció en la latència REM.

Nosologia DELS TRASTORNS DEPRESSIUS

En les ciències naturals, la forma de classificar els diferents objectes d'estudi, ha suscitat importants problemes metodològics que tenen una arrel filosòfica sobre com entendre la naturalesa, i que han tingut i tenen importants repercussions pràctiques en el camp de la medicina i més específicament el de la psiquiatria. Els principals enfocaments estan representats per l'aproximació categorial i la dimensional, les principals característiques s'exposen a la taula 3.

En l'àmbit de les malalties mentals, tradicionalment ha predominat l'aproximació categorial al diagnòstic, encara que aquesta ha estat criticada amb poderosos arguments teòrics, empírics i prácticos6. No obstant això, les aproximacions categorial i dimensional no són necessàriament antagòniques, sinó complementarias7 i s'han proposat diversos models integradors per a alguns trastorns mentales8. El cas de les depressions no és una excepció, i malgrat que dins dels trastorns mentals aquest grup de trastorns és un dels candidats més ferms per a un abordatge dimensional, tradicionalment han prevalgut les classificacions categorials.

CLASSIFICACIONS categorials

Si la definició de la síndrome axial depressiu no està exempta de dificultats, la classificació de les depressions planteja encara més problemes, alguns d'ells derivats de la pròpia definició de la síndrome depressiu, i altres derivats de la gran heterogeneïtat (etiològica, clínica i evolutiva) els trastorns depressius.

A la taula 4 es presenta una classificació eclèctica, sistemàtica i clínicament rellevant dels trastorns depressius. Aquesta classificació és molt il · lustrativa des de diversos punts de vista. Primer, com tota classificació categorial, els diferents subtipus estan expressats en termes categorials de presència vs absència. En segon lloc, és molt comprensiva i mostra clarament la gran heterogeneïtat clínica, ja que una simple permutació dels diferents subtipus proporcionaria centenars de possibles formes clíniques de depressió.

No obstant això, aquestes característiques-que són les pròpies de qualsevol sistema classificatori categorial-encara vàlides des del punt de vista didàctic i fins teòrico-tenen importants dificultats des del punt de vista clínic i pràctic. 1 -. Alguns criteris de classificació produeixen subtipus excloents entre si, per exemple depressió endògena vs reactiva, depressió malenconiosa vs distímia. Això és rigorosament erroni des del punt de vista clínic, ja que un pacient pot tenir un trastorn distímic i alhora un episodi depressiu major amb malenconia, i els factors endorreactivos i psicorreactivos poden estar presents alhora, el que de fet és la situació clínica habitual, 2. - Les diferents formes clíniques es poden donar de manera simultània i amb diferent intensitat en un mateix pacient, i més ser canviants al llarg del temps; aquest és el cas de les característiques melancòliques que no sempre apareixen en cada episodi depressiu, 3. - Encara que no està expressament formulat, qualsevol classificació categorial de la depressió porta implícita l'assumpció que la depressió es pot delimitar clarament de la normalitat d'una banda i d'altres trastorns mentals per un altre.

La importància de considerar els diferents patrons d'evolució (Fig. 6), rau en el fet cada vegada més contrastat que, malgrat l'evolució normalment cíclica de la depressió, hi ha una molt elevada prevalença de símptomes residuals (entre el 32 i 38% 25,26 i d'importants dèficits funcionals en els àmbits social i laboral, així com en la qualitat de vida25-27. Aquestes dades posen en dubte la creença bastant generalitzada que la majoria dels trastorns depressius es curen sense deixar seqüeles, i encara que això pot ser cert en el pla simptomàtic, no ho és tant en el pla de la discapacitat residual que provoquen. La consideració d'una dimensió bipolar ens permet diferenciar les depressions bipolars de les monopolars, que tenen importants diferències clíniques i biològiques.

Una característica comuna a la majoria de les nosologies categorials de la depressió és que barregen els plans etiològic, simptomatològic i evolutiu, el que dóna lloc a solapament i confusió en els subtipus. Per contra, una de les característiques fonamentals de la classificació multidimensional que hem descrit és que els nivells etiològic, simptomàtic i evolutiu són considerats de manera independent i alhora de forma integradora. Aquest model no pretén substituir les classificacions categorials l'ús, més aviat, ambdós tipus de classificacions són complementàries i com a tal haurien d'emprar-se conjuntament i avaluar la seva validesa predictiva de manera comparativa, tal com s'ha fet en altres trastorns mentales28-29. Aquest model no pretén ser exhaustiu en cadascuna de les seves dimensions, i per tant ha de considerar-se provisional. Aquesta aproximació sembla ser vàlida des del punt de vista teòric i clínicament útil ja que pren en consideració les principals variables implicades en el pleomorfismo dels trastorns depressius. A més, és un model que permet generar hipòtesis tals com la de que els tres plans estan interrelacionats, el que pot donar llum sobre àrees que coneixem molt poc, com ara les relacions entre els diferents factors etiològics, símptomes clínics i patrons evolutius. Per posar només un exemple, amb rellevants implicacions de patiment personal per al pacient i de política sanitària, seria interessant conèixer els determinants etiològics (biològics, psicològics, socials) i clínics de la important discapacitat que comporten els trastorns depressius.

PSICOANALISIS

Sigmund Fred desenvolupar la psicoanàlisi, va complementar la "psicologia de la consciència" de

Wundt amb el seu "psicologia del inconsiente. Contràriament als anteriors enfocament centrats en la investigació de laboratoris, la psicoanàlisi no va intentar ser una ciència pura. El seu interès no va recaure

en l'acumulació dels coneixements sobre la ment normal sio en l'aplicació immediata de una nova manera de tractar individus que manifesten un comportament normal.

Freud creia que poderosos impulsos biològics principalment de la naturalrza sexual influïen en

el comportament humà, opinava que aquesta tendències ersn inconsiente i que creaven conflictes estre l'individu i les normes sociables.

L'enfocament frecudiano va generar violenta controvèrsia algunes de les quals encara estan latents

avui. Alguns dels seus dicípulos de Freud modificar el seu enfocament bàsics mentre altres es separant d'ell. Encara elmpunto de vista psicoanalística del comportament humà ha tingut enorme influncia en el pensament psicològic no ha passat a formar part de la psicologia experimental.

CONDUCTISME

La psicologia tal com la veu el conductista, va néixer la nova escola conductista que s'havia

desenvolupat a partir dels estudis del comportament animal. Els conductistes pensaven

que no valia la pena intentar imaginar el que la gent veu o sent (com ho feien els estructuralistes) i com pensen (com els funcionallistas). Estudiaven comportaments i fets observables, reemplaçar la introspecció com a mètodes d'investigació per estudis de laboratoris sobre el condicionament , un tipus de aprendizajesi es podia determinar el tipus de resposta que donaria una persona o un animal davant d'un estímul determinat opinaven que es coneixeria el més important de la ment. Amb aquesta orientació la investigació es va dirigir cap a

l'experimentació amb animals i el treball sobre l'aprenent.

Els conductistes feien èmfasi en la importància de l'ambient en la formació de la naturalesa humana i restaven importància a les característiques hereditàries.

Skinner conductista més important sinó una de les persones més destacada de la psicologia. La seva

essencial aportació ha estat en l'àrea del condicionament operant, encara que va utilitzar rates i coloms

per determinar els efectes de diferents programes de reforçament (recompensa).

Una de les investigacions va ser el "bressol d'aire" una àmplia caixa de temperatura controlada on va mantenir la seva filla durant els primers dos anys de vida encara que es va parlar molt d'aquesta caixa mai va ser un èxit comercial. Molt més importància tuvierón les màquines d'ensenyament i els programes de modificació del comportament que desenvolupament emprant els principis del

reforç que havia descobert en les seves investigacions amb rates i coloms.

La major contribució dels conductistes va ser l'ús del mètode científic per estudiar el

comportament, aquest mètode es recolzava en els comportaments i fets observables. El

conductisme també expandir les mirades de la psicologia incloent els estudis sobre animals

com una forma de aprendre més de les persones. Aquesta escola va ajudar a la psicologia a convertir

en una disciplina realment científica i traç el camí cap al futur tot i que no tractaven

els factors psicològics que no són observables com les emocions i pensaments el major desacord amb el conductisme es deu al seu negació de les procés cognitius aquesta preocupació

ha fet sorgir la "revolució cognitiva". El conductisme encara té molt impacte i encara manté una important presència el paronama americà.

PSICOLOGIA HUMANISTA

És la llamda la "tercera força" va néixer perquè ells consideraven l'estretor de les dues primeres

corrent sosté que el conductisme diu moltes coses sobre la conducta però poc sobre les persones i que la psicoanàlisi diu molt sobre els pertorbats mentals i poc dels sans.

L'humanisme ha intentat ampliar els continguts de la psicologia perquè inclogui experiències

humanes com l'amor, odi, por, esperança, alegria, afecte, responsabilitat i sentit de la vida

aquests aspecte de la nostre vida que generalment no són estudiats si s'escriu d'ells en forma científica.

PSICOLOGIA COGNISITIVA

S'ha desenvolupat a partir dels corrents principals de la psicologia Experimental i intenta

descobrir que processos del pensament té lloc en la nostra ment. Els psicòlegs cognitius

no es conformen amb l'anàlisi del comportament en termes de simples conecxiones, estúmulos

resposta sinó que intenta comprendre la forma en què la ment processa la informació que percep

això és com s'organitza, recorda i utilitza la informació.

Aquesta àrea influeix de moltes més maneres en l'estudi de la psicologia.

ÀREES D'ESPECIALITZACIÓ EN PSICOLOGIA

La psicologia és una ciència complexa i amb moltes diferents maneres d'observar la menta i el comportament humà i de aplicar els coneixements obtinguts.

El camp és molt variat que ofereix una rica selecció d'oportunitats professionals per a individus d'interesos, personalitats i habilitats molt disperses.

PSICOLOGIA CLINICA

És la més àmplia de la psicologia. Els psicòlegs clínics diagnostiquen i tracten problemes emocionals i conductuals que fluctuen lleus a molt greus.

Een la pràctica treballen d'una manera similar als psiquiatres que també es dediquen al tractament d'individus pertorbats però aquests tenen una llicenciatura en medicina.

Els psiquitras poden receptar medicaments en canvi els psicòlegs no.

ASSESSORAMENT PSICOLÒGIC

Els psicòlegs orientadors efectuen i interpreten proves psicològiques, entrevistes i observen

als que vénen a demanar ajuda i donen consells práticos per resoldre el problema que va portar el pacient inicilamente. Com resoldre problemes relacionats amb el treball acadèmic, la manera

que pretenc fer la convivència amb els meus companys els psicòlegs orientadors efectún i

interpreten proves psicològiques.

La majoria treballen en escoles.

PSICOLOGIA EDUCATIVA I ESCOLAR

Ajuda als nens superdotats i retardats mentals perquè deasrrollen al màxim la seva

capacitat. Els psicòlegs educatius treballen directament amb els nens i els seus pares

i els seus mestres per obtenir el major profit dels seus anys escolars.

PSICOLOGIA EXPERIMENTAL

Els psicòlegs experimentals estudien processos psicològics bàsics com la sensació, percepció, aprenentatge, memòria, coneixement, motivació i la emoción.ejemplo: Com pot el nom d'algú estar a la punta de la llengua però sense sortir a la superfície? Trbajan principalment en laboratoris i utilitzen animals com a éssers humans en les seves investigacions.

PSICOLOGIA FISIOLÒGICA:

¿Com és possible que el plor del nadó activi les glàndules mamàries de la seva mare i produeixi llet?

¿Com una persona amb una lesió de medul · la espinal tingui reflex patelar encara que no pugui moure les cames voluntàriament?

Aquestes i altres qüestions són les que estudien els psicòlegs investiguen les bases biològiques del comportament especialment nerviós i endrocrí.

Algunes vegades utilitzen a éssers humans amb lesions cerebrals o musculars, és més freqüent la utilització d'animals.

PSICOLOGIA EVOLUTIVA

Els psicòlegs evolutius estudien els canvis que es produeixen al llarg de la vida.

Alguns es concentren èpoques determinades com la infància i la vellesa. Altres estudien

sobre la evoluciónde processos durant tota la vida com ara el desenvolupament del raonament

moral des de la infància fins a l'edat adulta.

PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT

¿Que és el que fa a una persona confiada o recelosa?

Auna persona honesta i una altra deshonesta. Aquestes preguntes són estudiades pels psicòlegs

de la personalitat qie mesuren i descriuen la personalitat a travéz d'entrevistes i proves

que formulen teories sobre el seu desenvolupament.

PSICOLOGIA SOCIAL

Quina és la raó per el que una persona es relaciona amb in grup de gent encara no estigui d'acord amb el que el grup diu o fa?

¿Que és el que atrau mútuament a dos individus?

La psicologia social és la ram que estudia la menera en què impressionem a altres i som influenciats per ells, els psicòlegs socials usa els coneixements per resoldre els problemes

pràctics que sorgeixen en les relacions públiques, en comunitats per mienbros d'arrels ètniques

diferents, en els llocs de treball i en gairebé totes les situacions en què la gent es relaciona.

Tenir consciència, és l'experiència més familiar i discreta que tenim els humans, però també el més gran dels misteris que fa als filòsofs, els biòlegs i els psiquiatres. Avui no es dubta que la consciència té el seu seient en el cervell però. Com és que el cervell dóna origen a una experiència psicològica? . Com és que emergim nosaltres d'aquesta massa neural com a persones conscients de tenir consciència? Estimem que no obstant els avenços, hi ha una "bretxa explicativa" entre la consciència subjectiva i els esdeveniments neurals que la generen.

La aproximació científica al problema, és recent perquè per iniciar-va ser necessari superar tradicionals obstacles filosòfics i problemes metodològics. La principal dificultat és que la consciència és experiència personal i privada.

Tenim advertència del que ens envolta i també dels nostres sentiments, els nostres pensaments i les nostres intencions, en una successió d'estats subjectius que estan integrats i són presidits per un Jo únic i estable. Com a humans tenim un nivell elevat de consciència, l'autoconsciència, que és la capacitat de reflexionar sobre els continguts de la nostra consciència. Parlem de la consciència com si fos una entitat homogènia, però no perdem de vista que una persona pot experimentar en forma successiva o alternant, una varietat d'estats de consciència (18). A la fi del segle XX, la consciència era el tema central de la psicologia. Wund, Helmholtz i altres investigadors disecaban conceptualment les funcions mentals conscients i les estudiaven 1-1 mitjançant la introspecció, però alguna cosa altero el curs d'aquests estudis. En 1913, en el seu manifest

"Per una psicologia científica", John Watson (26) argument que la consciència i els estats subjectius haurien de ser eliminats de la discussió científica. En sustitucion, va proposar l'anàlisi de la conducta explicita, és a dir, públicament verificable. Aquesta nova "Psicologia del comportament" exercí una influència poderosa durant mes de quatre dècades ia la consciència se'l va veure com una cosa massa elusiu per ser estudiat experimentalment. Per la seva banda, Freud, la influència en la psicologia hauria de ser poderosa, postulo que una altra instància mental, l'inconscient, és la font dels nostres desitjos, les nostres fantasies i les nostres accions, i relego a la consciència a un segon pla, en tot cas, "només la punta de l'iceberg" del que és mental.

Aquesta conferència és part del cicle que porta per títol "El retorn de la consciència". Aquest títol es justifica perquè en els últims anys, un nombre creixent de biòlegs, neurocientífics, psicòlegs i filòsofs, han pres de nou compte l'estudi de la consciència com un problema central. Que l'estudi de la consciència està en auge, ho testifiquen més d'una dotzena de llibres importants i centenars d'articles publicats en els últims anys, que s'ocupen del tema des de diferents punts de vista.

Avui dia, també els filòsofs tenen alguna cosa a dir sobre la consciència, però és prudent advertir que els filòsofs actuals contemplen a la consciència, com a part i no part de la natura.

D'aquí que "ànima i esperit" siguin vistos com a conceptes teològics, assumptes de fe i per tant fora de l'abast de la ciència i de la reflexió filosòfica actual.

Tornem de nou a la història. En 1664, R. Descartes va elaborar una teoria sobre la ment i les seves relació amb el cervell, "tan natural i tan d'acord amb el sentit comú" que ha impregnat el pensament occidental fins als nostres dies. El que Descartes va proposar és que la ment, i per tant la consciència, és una entitat de naturalesa immaterial, que es reuneix amb una substància material, el cervell, i va proposar com a centre de reunió la glàndula pineal. Avui dia, el dualisme interaccionista de

Descartes, té pocs partidaris entre els que aborden la consciència amb els mètodes de la ciència.

El model naturalista, derivat de l'anterior, que proposa que la consciència depèn d'un locus cerebral únic on es reuneix la informació en termes espacials i temporals, conegut com el "Teatre Cartesià", s'esfondro també perquè després de més d'un segle de cerca , no s'ha trobat aquest lloc de reunió. Avui dia, la posició predominant és que la consciència és una

"Propietat emergent" del cervell en la seva totalitat.

Per a la majoria dels científics, la consciència, incloent els seus atributs més sorprenents, és abordable en termes de l'activitat global de grans conjunts de neurones interactuants i s'assumeix que els seus mecanismes neurals són susceptibles de ser aclarits. Altres estudis del tema han arribat a la conclusió que la concienca és un procés impossible d'aclarir. Aquesta posició no ha de sorprendre perquè igualment va ser un misteri com és que la informació biològica passa d'una generació a la següent, abans del descobriment del dna.

Varietats d'experiència conscient

Esmento només algunes formes de l'experiència. Totes les facultats de la persona estan suspeses. La persona no veu, no sent, no entén. El Mestre Eckhart descriu alguna cosa similar com el "rapte de Sant Pau", el seu arquetip d'una experiència mística transitòria. També Teresa d'Àvila assevera l'absència de contingut dels sentits, i dels objectes mentals exempta de records i d'entesa. Un s'oblida del seu "propi cos" i de "totes les coses", "un és res, sinó la consciència mateixa". En les experiències budistes tradicionals també es pretén "alguna forma de consciència sense contingut i sense atributs".

Un altre estat de consciència és el tràngol autoinducido per xamans en pobles de caçadors i recol · lectors, amb fins endevinatoris i curatius, en diverses latituds i des de temps prehistòrics. Un exemple més, és el canvi en la consciència induït per l'estimulació sensorial ritmica, característica dels rituals en diverses cultures. Els observadors dels rituals inductors de tràngols, havien albirat ja un efecte directe dels sons rítmics al cervell. Aldous Huxley ho expresso així:

"Cap home, per més civilitzat que sigui, pot escoltar per molt temps el tamboreo africà, o el cant hindu, i mantenir intacta la seva autocrítica conscient".

A la clínica psicopatològica i neurologica, són també notables les alteracions de l'autoconsciència que freqüentment acompanyen a diversos trastorns mentals i algunes vegades constitueixen la seva essència (13, 24). Així, són freqüents "les experiències de despersonalització", en què el subjecte es percep estranyament aliè a les seves pròpies activitats mentals, si bé té advertència del que passa.

És enorme la riquesa experiencial que es deu a la disfunció del lòbul temporal, el paper essencial en la integració sensorio-motriu, l'afectivitat, la memòria i el manteniment de la vigilància i de la consciència és ara conegut.

En certs casos no es tracta d'una obnubilació més o menys profunda que deixa un record confús, sinó d'una evolució completa de la consciència amb amnèsia de tot l'episodi i conversa d'una activitat automatica mes o menys complexa i més o menys adaptada.

Conèixer millor el substrat neural d'aquestes varietats d'experiència normals i patològiques, pot contribuir al millor coneixement de la consciència i de la nostra convicció de ser els agents de nostres pensaments i accions. De fet, una gran part de la psicopatologia s'expressa per alteració de la consciència.

L'evolució de la consciència

En els darrers 150 anys, la ciència ha comprovat l'evolució de les espècies, incloent l'espècie humana. Centenars d'investigacions paleontologiques han permès reconstruir el passat filogenètic l'home i la continuen reconstruint. Podria la consciència escapar al procés evolutiu?

No és d'pensar que així sigui, perquè la consciència és una capacitat adaptativa que en algun grau no és propietat exclusiva de l'home. Estudiar les etapes evolutives que condueixen al cervell ia la consciència humana, usant evidència fòssil, té un lloc en l'estudi de la consciència (8).

En els mamífers, els sistemes neurals evolucionar per respondre amb eficàcia a la creixent complexitat dels ingressos sensorials. S'estima que fa 200 milions d'anys va fer la seva aparició l'escorça cerebral primitiva i amb això va fer possible un cert grau de consciència de les experiències globals del món circumdant. Algun grau de consciència confereix un avantatge evolutiu als mamífers sobre els rèptils, mancats de neocorteza. El procés culmina en l'Homo sapiens amb els nivells més elevats de consciència; l'autoconsciència que com hem apuntat és la capacitat única dels humans de reflexionar sobre els continguts de la seva consciència (16).

En el seu llibre "The Origins of Consciousness in the Breakdown of the Bicameral Mind" (11), J.

Jaynes preveu alguns passos en l'evolució de la consciència. Segons Jaynes va haver una fase (identificada pel període de les llegendes homèriques) en què l'experiència d'al · lucinacions era modal.

En aquesta fase, critica per al desenvolupament de l'estructura social, Jaynes suggereix que particularment en els moments de prendre decisions, els individus experimentaven la influència de "veus dels déus", com al · lucinacions auditives imperatives.

Podem atribuir a la mentalitat dels micènics un caràcter bicameral. La voluntat, la planificació, la iniciativa, estan organitzades sense consciència pròpia i després són comunicades verbalment a l'individu en el seu llenguatge familiar, algunes vegades amb una aura visual d'una figura d'autoritat o només una veu que havia d'obeir.

Més tard, amb el desenvolupament creixent del llenguatge i l'escriptura, l'individu va ser capaç de prescindir d'aquesta experiència i, com una part integral d'evolucion de la consciència, distingir i reflexionar amb autonomia.

Jaynes proposa que la ment bicameral és una etapa de la mentalitat que va precedir a l'adveniment de la "veritable" consciència i va acompanyar a un tipus de funció cerebral mes simetrica. El desenvolupament de la asimetria i de l'estructura del llenguatge cada vegada més complexa és per Jaynes la clau de l'evolució de la consciència durant un període curt, els ultims 5000 anys.

Com hem indicat, cap a 1960, la psicologia abandonament el conductisme radical i els psicòlegs cognitivistes rescatar la consciència i la van posar de nou en el centre de les seves indagacions. La

Psicologia cognitiva experimental es dóna en diverses formes, però totes elles comparteixen l'interès central a estudiar les estructures i els processos mentals, que vinculen els estímuls ambientals amb les respostes dels organismes. Recentment, els psicolegs cognitivistes han diferit mes finament seus conceptes, s'han unit amb col · legues del camp de la neurobiologia, la computació i la lingüística i construeixen pas a pas una ciència de la ment. Un dels productes més saludables d'aquest corrent, ha estat el despertar de l'interès en la consciència en diferents camps del coneixement. Convé destacar que les investigacions han enfocat també als processos mentals inconscients. Sense entrar de plens en el tema, donat el caràcter introductori d'aquesta presentació, direm que com en el teatre, els esdeveniments fenomenològics ocupen l'escenari, però després de la cortina ocorren complexes activitats, en aquest cas, neurals, que són subjacents a les experiències conscients i que no reporten en la consciència. Des del punt de vista cognitivista, s'ha proposat un model psicològic, en què la consciència és vista com el producte final de la interacció d'una representació mental del Jo, que resideix en la memòria de treball, i interactua amb processos perceptuals de memòria i de pensament. Em referirem ara a dos conjunts de fets sobre la psicologia de la consciència que intriguen i requereixen ser presos en compte. Un, és la dissociació en el temps entre l'activitat del cervell i els processos conscients, i un altre, les observacions en persones els hemisferis cerebrals han estat separats quirúrgicament.

Contribucions de la filosofia

En esdeveniments científics i en publicacions recents s'ha posat de manifest una controvèrsia entre dos filòsofs experts en l'estudi de la consciència, David Chalmers professor de filosofia de l' Universitat de Califòrnia i Daniel Dennett, de la Universitat Tufts a Massachusetts. En el seu llibre "Consciousness Explained" (7), Dennett opina que el tema de la consciència pot reduir a un conjunt de problemes que són manejables a nivell neural i només resta conèixer els detalls. Dennett segueix la línia del seu mentor a la Universitat d'Oxford, Gilbert Ryle, qui en 1949, publico un llibre que va fer època, "El Concepte de la Ment" (19), en el qual qualifica la idea d '"un fantasma a la màquina ", com un residu del pensament precientífic.

Dennett pregunta. Que mes necessitem? No hi ha en realitat un problema teòric sobre la consciència, només hem de continuar reunint noves dades i quan tinguem tots els detalls de com interactua el cervell amb l'ambient, tindrem una explicació científica completa de la consciència. No obstant això, altres filòsofs estan convençuts que l'assumpte no serà tan simple. O només és cosa de reunir mes dades experimentals, sinó de postular una nova manera d'interpretar les relacions entre els esdeveniments cerebrals i les experiències conscients, com la teoria de la calor que fa transparent la relació entre la flama del gas i l'ebullició de la caldera . Mes que una sèrie de correlacions que es requereix és una teoria. Després de tot, això no és comú en tots els dominis de la ciència. . Perquè no aquí? En l'actualitat, una nova teoria és inimaginable, només en el sentit que ningú podia haver imaginat la relativitat o la mecànica quàntica abans que fossin inventades.

Aportaciones de la neurobiologia

El coneixement del que en el passat va ser "terra incognita" de la biologia, l'escorça cerebral humana, avança en les dues últimes dècades a una velocitat vertiginosa. Els investigadors compten amb instruments poderosos: els microelèctrodes que permeten explorar el que passa a l'interior de neurones individuals, la electroencefalografia refinada, la ressonància magnetica, la tomografia per emissió de positrons i la magnetoencefalografia, que permeten explorar en forma molt puntual l'estructura i la

funció dels sistemes neurals. Amb aquestes i una altra tecniques, s'han abordat amb èxit aspectes de la ment com l'atenció, la percepció, la memòria, l'aprenentatge i tambien el mes elusiu de tots els fenòmens de la natura: la consciència.

Antonio Damasio, del Departament de Neurologia de la Universitat d'Iowa, és l'autor del llibre "Descartes 'Error" (1994) (5) i també d'un llibre més recent "The Feeling of What Happens"

(1999) (6). Damasio ha mapejat amb admirable minuciositat en centenars de pacients amb dany cerebral, les localitzacions en el cervell de les funcions mentals i les seves alteracions. Una teoria de la consciència, escriu, ha de mostrar com és que adquirim el sentiment d'un Jo propi que es construeix de moment a moment sobre la base d'una imatge del nostre cos, la nostra autobiografia i les nostres aspiracions futures. Damasio proposa una explicació neurobiològica de la consciència que incorpora als estats afectius i al Jo com a subjecte i com a agent. Segons la seva opinió, el format bàsic de la consciència no és el pensament sinó el sentiment. Distingeix entre dos nivells de consciència: la consciència

bàsica i la consciència extensa. La primera és un fenomen biològic simple una representació del lloc i del moment, independentment del llenguatge, el raonament i la memòria de treball i que roman essencialment estable al llarg de la vida d'un organisme. Aquesta consciència és la que compartim amb alguns animals que tenen un cervell desenvolupat. En un sentit, Descartes estava en el correcte, escriu Damasio, quant a que la ment no és una entitat física que té una localització particular en el cervell. La destrucció d'una part del cervell anul selectivament una part de la consciència però no destrueix la totalitat.

El que Francis Crick proposa en el seu llibre "The Astonishing hypothesis" (2) és que la consciència emergeix d'un recés que combina l'atenció amb la memòria de curt termini, i esmenta que aquesta idea ja va ser proposada a principi d'aquest segle per William James. El problema és determinar quins mecanismes transformen la descàrrega de neurones disperses a través de l'escorça visual en una percepció visual unificada. Crick aborda la consciència a partir del sistema visual perquè és el millor conegut des del seu principi a la retina fins a les seves diverses localitzacions cerebrals.

El 1950, Alan Turing, el gran científic britànic de l'computació, publico en la revista "Mind" un treball en què plantejo la qüestió. Poden pensar les maquines? I va proposar el que avui es coneix com la prova de Turing, que per cert cap màquina ha passat amb èxit en forma consistent.

En els anys transcorreguts, els científics de la computació ens sorprenen amb les habilitats de les seves màquines que realitzen milions d'operacions per segon, i que duen a terme processos que el cervell humà és incapaç de realitzar. No obstant això, Christof Koch de l'Institut de Tecnologia de

Califòrnia, ens recorda que "qualsevol organisme es maneja molt bé en el seu ambient, no amb pensament

lògic, sinó sentint, olorant-lo, veient-i movent al seu voltant ". "Els sistemes biològics són fantàsticament eficients en certs tipus de computació". Avui en dia, es construeixen ordinadors molt més poderoses, que s'inspiren en les funcions que porta a terme una neurona i moltes neurones connectades en paral · lel (25).

En comparació amb les computadores modernes, el cervell està limitat per formar amb rapidesa coalicions neuronals perquè les neurones actuen molt lentament. El cervell compensa aquesta relativa lentitud en part usant simultàniament moltes neurones connectades en paral · lel i arreglant el sistema de manera jeràrquica.

. Seran en un futur previsible els ordinadors com cervells conscients? No hi ha dubte que avui es dissenyen màquines que duen a terme algunes de les funcions que fa una neurona, moltes neurones, un cervell i moltes funcions més. De fet, poden resoldre qualsevol problema plantejat en una fórmula lògica. No obstant això, els ordinadors no poden fer altres funcions que les que fa el cervell d'un animal. El que passa és que el cervell posseeix les propietats d'un òrgan

biològic.

Conclusions

És possible que el vel d'ignorància que en el passat ha cobert a la consciència s'esvaeixi acord coneguem millor els mecanismes íntims de l'activitat cerebral. Si la consciència està subjecte a les lleis que governen altres funcions de l'organisme podria ser explicada per activitats del cervell que encara no han estat descobertes. El meu punt de vista, és que la neurobiologia amb les seves tècniques fines,

haurà de revelar en el futur, la base neural de la consciència, i reduir "la bretxa explicativa". Estem només al principi de resoldre el misteri de la consciència.

Per acabar dire que alguns pensen que els avenços en el coneixement que condueix a l'

Naturalització de l'home, posen en dubte la validesa del nostre sentiment íntim d'autodeterminació i els resulta costa amunt reconèixer que el nostre Jo i la nostra ment radiquen en una intricada xarxa neural i aquesta al seu torn depèn de les molècules de DNA.

EN QUÈ CONSISTEIX LA REEDUCACIÓ POSTURAL GLOBAL?

La RPG consisteix a elaborar a través d'un protocol d'avaluació una hipòtesi de causalitat sobre el problema que presenta el pacient, per després per mitjà de postures de tractament i amb les correccions manuals que realitza el terapeuta durant les mateixes, aconseguir modificar la situació, tant morfològica com funcional, identificada com a responsable del problema.

D'aquesta manera es busca aconseguir un canvi clínic en el pacient, tant en quadres simptomàtics d'origen mecànic, com també en alteracions posturals.

En la fisiologia del SNME (Sistema Neuro-Múscul-Esquelètic) i la seva alteració hi ha tres principis fonamentals a tenir en compte:

Individualitat, cada individu s'organitza, funciona i altera corporalment d'una manera única i personal.

Globalitat, cada part del cos es troba interrelacionada amb les altres, per tant l'organització, el funcionament i les alteracions del sistema neuro-múscul-esquelètic es dóna en el marc d'aquesta interrelació.

Causalitat, si pretenem oferir una via de canvi clínic als nostres pacients hem de treballar sobre les causes del problema i no únicament sobre les conseqüències que aquest pot generar.

El mètode de Reeducació Postural Global, es va desenvolupar respectant aquests principis:

El concepte de Globalitat es veu reflectit en l'organització de les cadenes musculars , definides com: «la coordinació neuromotriu organitzada en funció d'un objectiu» P.Souchard. Hi ha dos grans objectius en la coordinació neuromotriu, la funció de control, coneguda com la funció estàtica, i la funció dinàmica. El reclutament més constant de determinats grups musculars per a la funció de control, fa que es puguin descriure cadenes estàtiques amb fins determinats, com ho és la cadena mestra posterior, la cadena mestra anterior, la cadena inspiratòria, etc.

Quan el sistema s'altera constituint una patologia del SNME, pot involucrar una o diverses d'aquestes cadenes musculars, organitzant una cadena lesional. Amb l'objectiu d'elaborar una resposta terapèutica que respecti el principi de globalitat en la patologia i permeti l'abordatge de les cadenes lesionals organitzades en cada pacient, es van desenvolupar les postures de tractament.

Per poder determinar quines postures són necessàries en cada pacient i quines correccions caldria realitzar en elles, la RPG desenvolupar un sistema d'avaluació que consta de quatre passos:

Impressió general

Interrogatori

Examen local de les retraccions, i

Reequilibrament

Aquests passos permeten elaborar una hipòtesi de diagnòstic sobre la qual es va a desenvolupar el tractament, utilitzant les postures que millor s'adapten a aquest objectiu.

La Reeducació Postural Global, permet abordar diferents patologies, i per la possibilitat d'adaptació i dosificació també és possible aplicar-la a pacients de diferents edats.

FONT: http://rpgl.org/ar/que_es_la_RPG

Publicat per ESPAI VITAL en 10:33

MÈTODE DE REEDUCACIÓ POSTURAL

"Veure amb els ulls i amb les mans,

Comprendre amb la intel · ligència i amb les mans,

Fer amb paciència i amb les mans "

Nicole Verkimpe - Morelli

Tècnica

El Mètode de Reeducació Postural "Les Trois Equerres" està basat en l'evolució dels ensenyaments de F. Mézières. Va ser creat i desenvolupat per Nicole i el seu marit Anthony Morelli, tots dos deixebles de F. Mézières, en més de 30 anys d'experiència i d'investigació, i en els últims anys amb la col · laboració del Dr A FT. Ugo Morelli.

El mètode és dictat des de 1988 a França, Argentina i Itàlia.

El Mètode de Tres Esquadres (MTE) respectant els principis bàsics extrets de F. Mézières, ha desenvolupat un protocol de tractament únic, suau i progressiva, dirigit principalment a eliminar el dolor tan aviat com sigui possible abordant la causa primària de la desalineació postural: la retracció de les cadenes musculars tòniques

La funció estàtica està sota control de la musculatura tònica, que escapa completament a la nostra voluntat. Totalment reflecteix, sempre és proporcional a la intensitat del reflex. La seva patologia no és així mai la manca de força, sinó la retracció i l'escurçament.

L'objectiu del MTE és treballar sobre la retracció i l'escurçament múscul conjuntiu. La correcció ha de ser global i no s'han d'oblidar les compensacions. La correcció serà progressiva i estarà acompanyada de la relaxació general del pacient.

Es comença per una Avaluació Global del Pacient en els diferents plans. En primer lloc s'utilitza la sensibilitat propioceptiva del pacient i després la inspecció objectiva. En una bona estàtica, la símfisi del mentó s'ha de trobar en la verticalitat de la símfisi pubiana. Això correspon a l'alineació occipital-dorsal-sacre.

El MTE treballa l'estirament múscul aponeurótico de tota la cadena tònica de tensió amb una relaxació tota del pacient. Això s'aconseguís en una primera fase, la Fase Passiva amb el treball manual del terapeuta. Després d'aquest estirament s'aconseguirà una realineació fisiològica dels membres, això s'aconsegueix en la segona fase, Fase Actiu-Passiva, on el pacient comença simultàniament amb el treball del terapeuta a mantenir una postura més activa Progressivament, l'objectiu és que el pacient aconsegueixi mantenir activament aquestes alineacions, la qual cosa s'aconsegueix en una tercera fase, Fase activa, en la qual s'aconsegueix la regularització de l'equilibri muscular obtingut en les dues fases anteriors

Això s'exerceix a través Tres postures de tractament, que són les Postures bàsiques del ésser humà, la primera Esquadra, on l'objectiu és aconseguir que el pacient adopti una posició supina amb les cames elevades a 90 graus, en la segona Esquadra, posició asseguda amb el tronc i cames a 90 graus i en la tercera Esquadres el pacient es troba aturat a terra amb el tronc flexionat a 90 graus.

Per mantenir les diferents postures de tractament correctament, col · loquem el pacient en tensió amb l'ajuda d'una CINGLA rígida per a la fase passiva i elàstica per les fases. Es poden utilitzar coixins de diferents altures i formes en funció de les possibilitats i condicions del pacient.

En la diferent postura, el Mètode utilitza diverses tècniques com ara: normalització de les articulacions, reflexologia, digitopuntura, pompages, elongació mio-fascial, etc.

L'estudi de les tipologies i el temperament humà enriqueix i complementa el treball postural, permetent al terapeuta adaptar-se a la tipologia psico-morfologia del pacient i així abordar la terapèutica de la malaltia osteo premi-articular, post-traumàtica o no, dismorfisme , tractaments neurològics, etc. amb un ampli bagatge de coneixement.

Una actitud és una forma de resposta , algú o alguna cosa apresa i relativament permanent .

El terme " actitud" ha estat definit com " reacció afectiva positiva o negativa cap a un objecte o proposició abstracte o concret denotat " .

Les actituds són apreses . En conseqüència poden ser diferenciades dels motius biosocials com la fam , la set i el sexe , que no són apreses . Les actituds tendeixen a romans bastants estables amb el temps . Aquestes són dirigides sempre cap a un objecte o idea particular .

Les actituds rares vegades són assumpte individual ; generalment són preses de grups als quals devem la nostra major simpatia .

Les actituds es componen de 3 elements : el que pensa ( component cognitiu ) , el que sent ( component emocional ) i la seva tendència a manifestar els pensaments i emocioni ( component conductual ) .

Les emocions estan relacionades amb les actituds d'una persona davant determinada situació , cosa o persona . Entenem per actitud una tendència , disposició o inclinació per actuar en determinada manera. Ara bé , en l'actitud ( preàmbul per exercir una conducta ) , podem trobar diversos elements , entre els quals Descollarán els pensaments i les emocions . Per exemple , en l'estudi d'una carrera , si l'actitud és favorable , trobarem pensaments positius referents a ella ; així com , emocions de simpatia i gust per aquests estudis . Les emocions són així ingredients normals en les actituds .

Tots tenim determinades " actituds " davant els objectes que coneixem , i formem actituds noves davant els objectes que per a nosaltres són també nous . Podem experimentar sentiments positius o negatius cap als aliments congelats , etc .

Una vegada formada , és molt difícil que es modifiqui una actitud , això depèn en gran mesura del fet que moltes creences , conviccions i judicis es remeten a la família d'origen . En efecte, les actituds poden haver-se format des dels primers anys de vida i haver-se reforçat després. Altres actituds s'aprenen de la societat, com és el cas de l'actitud negativa davant el robatori i l'homicidi ; finalment altres depenen directament de l'individu .

Malgrat tot , hi ha vegades que les actituds poden modificar-se, la qual cosa obeeix a diversos motius . Per exemple , una persona pot canviar de grup social i assimilar les actituds d'aquest.

El que en major grau pot canviar una actitud és la informació que es té sobre l'objecte.

Hi ha diferents tipus d'actituds que a continuació es mencionaran :

1 . - ACTITUD EMOTIVA . -

Quan dues persones es tracten amb afecte , es toca l'estrat emocional

Ambdues . Aquesta es basa en el coneixement intern de l'altra persona .

L'afecte , l'enamorament i l'amor són emocions de major intimitat ,

Que van unides a una actitud de benevolència .

2 . - ACTITUD DESINTERESSADA . -

Aquesta no es preocupa , ni exclusiva ni primordialment , pel propi benefici ,

Sinó que té el seu centre d'enfocament en l'altra persona i que no la considera

Com un mitjà o instrument , sinó com un fi.

Aquesta composta per 4 qualitats : Obertura , Disponibilitat , Sol · licitud i

Acceptació .

3 . - ACTITUD MANIPULADORA . -

Només veu l'altre com un mitjà , de manera que l'atenció que se li atorga

Té com a objectiu la recerca d'un benefici propi .

4 . - ACTITUD INTERESSADA . -

Es pot considerar com la conseqüència natural d'una situació de

Indigència del subjecte : quan una persona experimenta necessitats

Ineludibles , busca tots els mitjans possibles per satisfer-les; per això ,

Veu també en les altres persones un recurs per aconseguir-ho.

5 . - ACTITUD INTEGRADORA . -

La comunicació de subjecte a subjecte , a més de comprendre el món interior

L'interlocutor i de buscar el seu propi bé , intenta la unificació o

Integració de les dues persones .

TEORIES DE L'ACTITUD

TEORIES DE L'APRENENTATGE . -

Segons aquesta teoria , aprenem actituds de la mateixa manera en què aprenem tota la resta . En aprendre la informació nova , aprenem els sentiments , els pensaments i les accions que estan en relació amb ella . En la mesura que siguem recompensats ( reforçats ) per elles , l'aprenentatge perdurarà .

Aquestes teories de l'aprenentatge conceben a les persones com a éssers primàriament passius , l'aprenentatge << depèn del nombre i de la força dels elements positius i negatius prèviament apresos >> .

TEORIES DE LA CONSISTÈNCIA COGNITIVA . -

Segons les teories de la consistència cognitiva , la incoherència entre dos estats de consciència fa que les persones se sentin incòmodes . En conseqüència , canvien o bé els seus pensaments o bé les seves accions per tal de ser coherents .

TEORIA la dissonància cognitiva . -

Festinger sosté que sempre que tenim dues idees , actituds o opinions que es contradiuen , estem en un estat de dissonància cognitiva o desacord . Això fa que ens sentim incòmodes psicològicament i per això hem de fer alguna cosa per disminuir aquesta dissonància .

Altres situacions que poden produir dissonància cognitiva són aquelles en les que fem alguna cosa contrari a les nostres creences més fermes sobre el que és correcte i apropiat , quan sostenim una opinió que sembla desafiar les regles de la lògica , quan passa alguna cosa que contradiu la nostra experiència passada o quan fem alguna cosa que no va amb la nostra idea sobre qui som i per què estem .

D'acord amb l'anàlisi atributiu de la formació i canvi d'actituds . Les persones contemplen els seus comportaments i atribueixen el que sents al que fan .

Una sèrie de factors determinen l'efectivitat de la comunicació persuasiva per canviar actituds . S'inclouen la font del missatge , la manera d'expressar- i les característiques de l'audiència .

www.psicologomollet.com

psicolog -mollet PSICOLOGOS MOLLET