Curar Depresión

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

C/ Avda Diagonal (cantonada Passeig de Gràcia)

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa_psicologo@yahoo.es

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena

- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.

- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona

- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona

- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada

- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005

- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007

- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

QUÈ SÓN ELS ANTIDEPRESSIUS?

Els antidepressius són medicaments que alleugen els símptomes de la depressió. El seu desenvolupament va començar als anys 50 i des de llavors han estat usats amb regularitat. Avui en dia hi ha fins a gairebé trenta classes diferents d'antidepressius que poden ser principalment de cinc tipus:

· tricíclics

· IMAOs (Inhibidors de la monoaminoxidasa)

· ISRSs (Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina)

· IRSNs (Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina i noradrenalina)

· NaASEs (noradrenèrgics i antidepressius serotoninèrgics específics)

COM FUNCIONEN?

Encara que no se sap amb certesa, es creu que els antidepressius funcionen incrementant l'activitat de certes substàncies químiques cerebrals conegudes com neurotransmissors. Aquests passen senyals d'una cèl·lula cerebral a una altra. Les substàncies químiques principalment relacionades amb la depressió semblen ser la serotonina i la noradrenalina.

PER A QUÈ ES FAN SERVIR ELS ANTIDEPRESSIUS?

· Depressió de moderada a severa (no depressió lleu)

· Ansietat severa i atacs de pànic

· Trastorn obsessiu compulsiu

· dolor crònic

· Trastorns de la conducta alimentària

· Trastorn d'estrès posttraumàtic

Si no sabeu per què li han recomanat un antidepressiu, pregunti al seu metge.

QUÈ TAL FUNCIONEN?

Després de 3 mesos de tractament, les proporcions de persones amb depressió que han millorat bastant són:

· del 50% al 65% si han rebut antidepressius

· del 25% al ​​30% dels que han rebut placebo (pastilles sense principis actius).

Pot sorprendre que aquells que reben placebo millorin, però això passa amb totes les pastilles que actuen sobre la manera en què ens sentim -el efecte és similar amb els analgèsics-. Els antidepressius ajuden, encara que com molts altres medicaments, part del benefici és causa de l'efecte placebo.

Són els nous antidepressius millors que els antics?

Sí i no. Els medicaments més antics (Tricíclics) són tan eficaços com els nous (ISRSs), però en general, els nous semblen tenir menys efectes secundaris. Una de les principals avantatges de les noves medicines és que no són tan perilloses si algú pren una sobredosi.

Quin tipus d'antidepressiu m'han recomanat?

Al final d'aquest fullet pot trobar una llista d'antidepressius, els seus noms comercials, i el tipus al qual pertanyen.

¿ELS ANTIDEPRESSIUS TENEN EFECTES SECUNDARIS?

Si-el seu metge li podrà aconsellar en aquesta matèria-. Vostè li ha de recordar sempre qualsevol afecció mèdica que pateix actualment o que hagi patit en el passat. A continuació presentem els efectes secundaris que vostè pot notar amb els diferents tipus d'antidepressius.

tricíclics

Aquests normalment ocasionen sequedat de boca, un lleuger tremolor, acceleració del ritme cardíac, restrenyiment, somnolència i augment de pes. En gent gran especialment, poden causar confusió, problemes en començar i en acabar d'orinar, marejos a causa de la baixada de la tensió arterial i caigudes. Si vostè té problemes cardíacs, el millor és no prendre cap medicament d'aquest grup. Els homes poden notar problemes d'erecció o retard en l'ejaculació. Els antidepressius tricíclics són perillosos en sobredosi.

ISRSs

Durant el primer parell de setmanes de tractament, pot sentir-se marejat i més ansiós. Algunes d'aquestes pastilles poden produir indigestió, però això es pot atenuar prenent durant els àpats.També poden interferir en la seva vida sexual. Han estat descrits casos de violència, però són rars.

La llista d'efectes secundaris pot semblar preocupant -hi ha més informació sobre ells en els fullets que s'inclouen amb cada Medicament-. No obstant això, la majoria de la gent pateix pocs efectes secundaris (i això si pateix algun). Els efectes secundaris normalment desapareixen en un parell de setmanes a l'acostumar el cos a la medicació. És important tenir la llista sencera, de manera que es puguin reconèixer els efectes secundaris en cas que es produeixin. Llavors es podran discutir amb el metge.

Els més seriosos -problemes en orinar, problemes de memòria, caigudes, confusió- són rars en persones sanes i joves o de mitjana edat. És comú, si un està deprimit, tenir idees de suïcidi o de autolesionar-se. Parli'l amb el seu metge -les idees de suïcidi desapareixeran quan la depressió comenci a mejorar--.

IRSNs

Els seus efectes secundaris són similars als dels ISRSs, encara que la venlafaxina no hauria usar-se si es pateixen problemes cardíacs seriosos. La venlafaxina pot augmentar la tensió arterial, pel que pot ser necessari vigilar periòdicament.

IMAOs

És estrany que aquest grup d'antidepressius es prescrigui avui dia. Els IMAOs poden causar un nivell perillós d'hipertensió si es consumeixen aliments que continguin una substància anomenada tiramina. Si vostè accepta prendre un antidepressiu IMAO seu metge li donarà una llista d'aliments a evitar.

NaASEs

Els seus efectes secundaris són similars als dels ISRSs. Poden ocasionar somnolència i augment de pes però causen menys problemes sexuals.

Per obtenir una llista completa d'efectes secundaris, visiteu emc.medicines.org.uk i escriviu el nom del medicament en la secció de "buscar" al principi de la pàgina web.

¿ES POT CONDUIR O MANEJAR MAQUINÀRIA?

Alguns antidepressius causen somnolència i disminueixen la rapidesa dels reflexos - els tricíclics són els més propensos a esto--. Es poden prendre certs tipus d'antidepressius si un condueix, però cal recordar que la depressió interfereix en la concentració i fa més probable que es tingui un accident. En cas de dubte, consulti al seu metge.

¿ELS ANTIDEPRESSIUS SÓN ADDICTIUS?

Els fàrmacs antidepressius no causen la mateixa addicció que els tranquil·litzants, l'alcohol o la nicotina, en el sentit que:

· Un no ha d'anar augmentant la dosi per obtenir el mateix efecte

· Un no té ànsia de seguir prenent els antidepressius si els deixa de prendre.

No obstant això, fins a un terç de les persones que deixen de prenen els ISRS i IRSNs pateix símptomes d'abstinència que poden durar entre 2 setmanes i 2 mesos. Aquests inclouen:

· molèsties estomacals

· símptomes gripals

· ansietat

· marejos

· somnis vívids o malsons

· sensacions corporals com descàrregues elèctriques (veure referències)

En la majoria dels casos aquests símptomes són lleus, però en un petit nombre de persones poden ser greus. Ocorren amb major probabilitat amb paroxetina (Seroxat) i venlafaxina (Efexor). En general, és millor disminuir la dosi d'un antidepressiu poc a poc en lloc de suspendre'ls de sobte.

Algunes persones refereixen que després de prendre un ISRS durant diversos mesos han tingut problemes en suspendre el fàrmac i senten que s'han tornat addictes a ella. La majoria de metges diria que el més probable és que el problema inicial ha tornat de nou.

El Committee of Safety of Medicines del Regne Unit va revisar l'evidència en el 2004 i va concloure: "No hi ha evidència clara que els ISRSs i altres antidepressius relacionats tinguin un risc significatiu de dependència o demostrin el desenvolupament d'una síndrome de dependència d'acord amb els criteris internacionalment acceptats ".

ANTIDEPRESSIUS ISRS, IDEES DE SUÏCIDI I JOVES

Hi ha evidència d'un augment de les idees de suïcidi (encara que no d'actes suïcides) i altres efectes secundaris en joves que han pres antidepressius. Per això, els ISRS no estan autoritzats al Regne Unit per al seu ús en menors de 18 anys. No obstant això, el National Institute for Clinical Excellence (NICE) ha dit que la fluoxetina, un antidepressiu ISRS, pot ser usat en els menors de 18 anys.

No hi ha evidència clara d'un augment del risc d'autolesions i pensaments suïcides en adults - però les persones madurem a ritmes diferents--. Els adults joves són més propensos al suïcidi que els més grans, així que qualsevol adult jove necessita una vigilància estreta si pren un antidepressiu.

I SOBRE L'EMBARÀS?

Sempre és millor prendre la menor quantitat possible de medicaments durant l'embaràs. No obstant això, si es necessita medicació per mantenir-se bé, el millor és discutir els riscos i beneficis amb el metge. Hi ha una llista de factors a considerar. Per exemple, un hauria de considerar:

· el nivell de severitat d'episodis previs

· les conseqüències d'una recaiguda sobre la mare i el nadó

· informació actualitzada sobre la seguretat d'antidepressius en l'embaràs

· altres tractaments com la teràpia cognitivoconductual.

Per a més informació, consulteu el nostre fullet sobre Salut mental durant l'embaràs.

I SOBRE LA LACTÀNCIA?

Moltes dones donen el pit mentre prenen medicaments antidepressius, però de nou, és aconsellable discutir-ho amb el metge. A més dels factors descrits amb anterioritat un hauria de tenir en compte:

· Els avantatges de la lactància materna

· la quantitat de medicació antidepressiva que entra a la llet materna

· el risc de recaiguda si es canvia el medicament antidepressiu després de tenir un nen

· el fet de tenir un nen prematur o amb algun problema de salut.

I SOBRE EL NADÓ?

Un nadó prendrà només una petita quantitat d'antidepressiu de la llet materna. Després d'una poques setmanes els nadons tenen ronyons i fetges molt eficaços, capaços de descompondre i eliminar medicaments com fan els adults, per la qual cosa el risc per al nadó és molt petit.

Alguns antidepressius, com la imipramina, nortriptilina i sertralina, només entren en la llet materna en quantitats molt petites- val la pena discutir-ho amb el metge o farmacèutic.

COM S'HAN DE PRENDRE?

· Un ha de mantenir-se en contacte amb el metge durant les primeres setmanes. Amb alguns dels antics medicaments tricíclics el millor és començar amb dosis petites i anar incrementant-les durant un parell de setmanes. Si un no torna al metge per ajustar la dosi, pot acabar prenent una dosi massa petita. Això no cal normalment amb els ISRSs, la dosi amb la qual es comença és generalment la dosi de manteniment. L'incrementar la dosi per sobre del que es recomana no és més eficaç.

· No cal descoratjar-se per la presència d'efectes secundaris. Molts d'ells desapareixeran en pocs dies. No s'ha de deixar de prendre la medicació a menys que els efectes siguin realment desagradables. Si és així, s'ha de concertar una visita urgent amb el metge. Si un se sent pitjor és important informar al metge perquè pugui decidir si les medicines són les adequades.El metge també estarà interessat a saber si un se sent més nerviós.

· Cal prendre'ls diàriament - si no, no funcionen.

· Cal tenir paciència per veure els seus efectes. No actuen immediatament. La majoria de persones nota que triguen entre 1 i 2 setmanes a començar a percebre els seus beneficis i fins a 6 setmanes a obtenir l'efecte complet.

· Cal perseverar- deixar de prendre els medicaments massa aviat és la raó més comuna per la qual la gent no millora i per la qual la depressió torna.

· Intentar no beure alcohol. L'alcohol de per si pot empitjorar la depressió, però també pot causar somnolència i alentir els moviments si a més s'estan prenent antidepressius. Això pot portar a problemes amb la conducció - o amb qualsevol activitat que requereixi concentració.

· Cal mantenir-los lluny de l'abast dels nens.

· ¿Temptacions de prendre una sobredosi? Cal discutir-ho amb el metge el més aviat possible i donar els medicaments a una altra persona perquè els guardi.

· comentar amb el metge qualsevol canvi important sobre com se sent un quan la dosi d'antidepressius es modifiqui.

DURANT QUANT DE TEMPS CAL PRENDRE'LS?

Els antidepressius no tracten necessàriament la causa de la depressió ni l'eliminen per complet.Sense cap tractament, la majoria de les depressions milloren en uns vuit mesos.

Si es deixa la medicació abans de vuit o nou mesos, els símptomes són més propensos a tornar. El més recomanable és prendre antidepressius durant almenys sis mesos a partir del moment en què un hagi començat a sentir-se millor. Durant aquest temps, val la pena pensar en el que pot haver desencadenat la depressió i les formes d'evitar que torni a passar.

Si un ha tingut dos o més episodis depressius, el tractament hauria de prolongar-se durant almenys dos anys.

¿I SI TORNA LA DEPRESSIÓ?

Algunes persones han tingut diverses depressions greus, i pot ser que, fins i tot quan millorin, hagin de seguir prenent antidepressius durant diversos anys per evitar una recaiguda. Això és especialment important entre la gent d'edat avançada, ja que tenen més probabilitats de patir diversos episodis de depressió. En alguns casos es pot recomanar altres fàrmacs com el liti. A més de la medicació, la psicoteràpia també pot ser útil.

QUÈ PASSARIA SI NO PRENGUÉS ELS ANTIDEPRESSIUS?

És difícil contestar aquesta pregunta depèn molt del per què han estat prescrits els antidepressius, de la severitat de la depressió i de la seva durada. En general s'accepta que la majoria de depressions es resolen naturalment en uns 8 mesos. Si la depressió és lleu el millor és provar alguns dels altres tractaments que s'esmenten més endavant en aquest mateix fullet. Si un no pot decidir-se, el millor és discutir-ho amb el metge.

QUINS ALTRES TRACTAMENTS HI HA PER A LA DEPRESSIÓ?

No n'hi ha prou amb prendre només pastilles. És important trobar maneres que facin que un se senti millor i tingui menys probabilitats de recaure. Aquestes poden incloure el trobar algú amb qui es pugui parlar, fer exercici amb regularitat, beure menys alcohol, menjar bé, fer servir tècniques d'autoajuda per relaxar-se i trobar maneres de resoldre els problemes que han causat la depressió.Per a alguns consells sobre autoajuda, llegiu el nostre fullet sobre la depressió.

psicoteràpies

Hi ha diverses psicoteràpies eficaços per a la depressió. La teràpia de suport és útil en casos lleus.La Tècnica de resolució de problemes pot ajudar a aquells casos en què la depressió hagi estat causada per dificultats a la vida. La teràpia cognitiu-conductual es va desenvolupar per tractar la depressió, i ajuda l'individu a observar la manera en què es veu a si mateix, al món i als altres. Per a més informació sobre aquestes i altres formes de psicoteràpia, llegiu els nostres fullets en psicoteràpia i teràpia cognitivoconductual.

Remeis a base d'herbes

Hi ha un remei a base d'herbes anomenat hipèric. Es fa a partir de l'herba de Sant Joan i està disponible sense prescripció. Sembla funcionar de la mateixa manera que alguns antidepressius, però algunes persones noten menys efectes secundaris. Un problema és que pot interferir en el funcionament d'altres antidepressius. Si un pren algun altre medicament, ha de parlar-ho amb el seu metge.

fototerapia

A vegades un nota que es deprimeix cada hivern però s'anima quan els dies són més assolellats. És el que es coneix com a trastorn afectiu estacional. Si és el cas, seran útils uns llums especials.Aquests llums consisteixen en una font de llum brillant que s'ha de fer servir per un cert període de temps cada dia i que compensa la falta de llum solar durant l'hivern.

COM SÓN AQUESTS TRACTAMENTS EN COMPARACIÓ AMB ELS ANTIDEPRESSIUS?

Estudis recents suggereixen que en el termini d'un any, moltes psicoteràpies són tan eficaços com els antidepressius. En general es considera que els antidepressius funcionen més ràpid (consulteu les referències). Alguns estudis suggereixen que el millor és combinar els antidepressius amb la psicoteràpia. Desafortunadament, algunes d'aquestes teràpies no estan disponibles a través de l'NHS en algunes parts del Regne Unit.

L'hipèric, o herba de Sant Joan, s'usa àmpliament a Alemanya. Sembla ser tan efectiu com els antidepressius en depressions lleus, encara que no hi ha molta evidència en la literatura sobre la seva efectivitat en depressions moderades o severes.

L'exercici i els llibres d'autoajuda basats en la teràpia cognitiva-conductual poden ser tractaments eficaços per a la depressió. Si vostè té més preguntes sobre antidepressius que no han estat resoltes en aquest fullet, miri la secció de lectures recomanades i parli amb el seu metge o psiquiatre. També és recomanable discutir-ho amb familiars i amics.

Depressió

Per a altres usos d'aquest terme, vegeu Depressió (desambiguació) .

La depressió (del llatí depressio, que significa «opressió», «encongiment» o «abatiment») és un trastorn de l' estat d'ànim , ja sigui des del punt de vista de la psicologia o des del punt de vista de la psiquiatria , però sempre dins l'àmbit de la psicopatologia . Segons el model mèdic , la psiquiatria la descriu com un trastorn de l'estat d'ànim i el seu símptoma habitual és un estat d'abatiment i infelicitat que pot ser transitori o permanent.

Depressió

El terme mèdic fa referència a un síndrome o conjunt de símptomes que afecten principalment a l'esfera afectiva: la tristesa patològica, el decaïment, la irritabilitat o un trastorn de l'humor que pot disminuir el rendiment en el treball o limitar l'activitat vital habitual, independentment que la seva causa sigui coneguda o desconeguda. Encara que aquest és el nucli principal de símptomes, la depressió també pot expressar-se a través d'afeccions de tipus cognitiu , volitiu o fins i tot somàtic . En la major part dels casos, el diagnòstic és clínic, encara que ha de diferenciar-se de quadres d'expressió semblant, com els trastorns d'ansietat. La persona afectada de depressió pot no vivenciar tristesa, sinó pèrdua d'interès i incapacitat per gaudir les activitats lúdiques habituals, així com una vivència poc motivadora i més lenta del transcurs del temps. El seu origen és multifactorial, encara que cal destacar factors desencadenants com ara l'estrès i sentiments (derivats d'una decepció sentimental , la contemplació o vivència d'un accident , assassinat o tragèdia , el trastorn per males notícies , pena , i l'haver travessat una experiència propera a la mort ). També hi ha altres orígens, com una elaboració inadequada del dol (per la mort d'un ésser estimat) o fins i tot el consum de determinades substàncies (abús d'alcohol o d'altres substàncies tòxiques) i factors de predisposició com la genètica o un condicionament educatiu. La depressió pot tenir importants conseqüències socials i personals, des de la incapacitat laboral fins al suïcidi . Des de la biopsiquiatría , a través d'un enfocament farmacològic, es proposa l'ús deantidepressius . No obstant això, els antidepressius només han demostrat ser especialment eficaços en depressió major / greu (en el sentit clínic del terme, no col · loquial).

El terme en psicologia de conducta (veure teràpia de conducta o modificació de conducta ) fa referència a la descripció d'una situació individual mitjançant símptomes. La diferència radica que la suma d'aquests símptomes no implica en aquest cas un síndrome , sinó conductes aïllades que poguessin si de cas establir relacions entre si (però no qualitats emergents i independents a aquestes respostes).Així, la depressió no seria causa de la tristesa ni del suïcidi, sinó una mera descripció de la situació del subjecte. Podria potser establir una relació amb el suïcidi en un sentit estadístic, però tan sols com una relació entre conductes (la del suïcidi i les que integrin el quadre clínic de la depressió). És a dir, en aquest sentit la depressió té una explicació basada en l'ambient o context, com un aprenentatge desadaptatiu.

Malenconia I, Alberto Durero ( 1514 ).

Classificació i recursos externs

Melencolia I (Durero). Jpg
Wikipedia no és un consultori mèdic

[ edita ]

Història

Article principal: Història de la depressió .

Coneguda en els seus inicis amb el nom de malenconia (del grec clàssic μέλας, "negre" i χολή, "bilis"), la depressió apareix descrita o referenciada en nombrosos escrits i tractats mèdics de l'Antiguitat. L'origen del terme es troba, de fet, en Hipócrates , encara que cal esperar fins a l'any 1725 , quan el britànic Sir Richard Blackmore rebateja el quadre amb el terme actual de depressió. Fins al naixement de la psiquiatria moderna, el seu origen i seus tractaments alternen entre la màgia i una teràpia ambientalista de caràcter empíric (dietes, sortides, música, etc.) però, amb l'adveniment de la Controvèrsia de la biopsiquiatría i l'enlairament de la psicofarmacologia , passa a ser descrita com potser una malaltia més. La seva alta prevalença i la seva relació amb l'esfera emocional l'han convertit, al llarg de la història, en freqüent recurs artístic i fins i tot en bandera de moviments culturals com el romanticisme .

[ edita ]

Etiologia

L'origen de la depressió és complex, ja que en la seva aparició influeixen factors genètics , biològics i psicosocials.

Hi ha evidències d'alteracions dels neurotransmissors , citocines i hormones que semblen modular o influir de manera important sobre l'aparició i el curs de la malaltia. La psiconeuroimmunologia ha evidenciat trastorns en el eix hipotàlem-hipofisari-adrenal relacionats amb els neurotransmissors, així com alteracions immunològiques associades a citocines en el trastorn depressiu major (per exemple, es redueixen el nombre de transportadors de serotonina en limfòcits de sang perifèrica de pacients deprimits). Això sembla apuntar a una forta relació entre la serotonina i el sistema immune en aquesta psicopatologia .

No obstant això, és destacable que encara no s'ha descobert cap alteració biològica estable i comú a totes les persones amb depressió, és a dir, cap marcador biològic, pel que no podem parlar de malaltia en el seu sentit literal. Per això s'estableixen altres termes que no impliquen "malaltia" en el sentit més clàssic, sinó parlem d'un trastorn mental , malaltia mental o una psicopatologia .

Per exemple, l'alteració en l'eix hipotàlem-hipofisari-adrenal pot ser interpretada com un correlat biològic ( correlació ), però no implica necessàriament una explicació de l'hipotètic síndrome . L'alteració funcional en l'eix pot o no aparèixer en una persona deprimida, abans, durant o després. La relació correlacional suposa que "tenir depressió" és més probable durant l'alteració en aquest eix, però aquesta diferència orgànica és estadística i no serveix per diagnosticar. És a dir, no pot ser considerada un marcador biològic de malaltia.

Alguns tipus de depressió tendeixen a afectar a membres de la mateixa família, la qual cosa suggeriria que es pot heretar una predisposició biològica. En algunes famílies la depressió severa es presenta generació rere generació. No obstant això, la depressió severa també pot afectar a persones que no tenen una història familiar de depressió.

Les persones amb poca autoestima es perceben a si mateixes i perceben al món en forma pessimista. Les persones amb poca autoestima i que es aclaparen fàcilment per l'estrès estan predisposades a la depressió. No se sap amb certesa si això representa una predisposició psicològica o una etapa primerenca de la malaltia.

Des de la psicologia de conducta, s'entendria que l'autoestima i la depressió suposen ambdues descripcions d'aprenentatges adquirits, sent la causa de la depressió principalment social, és a dir, apresa. Per exemple, l'evitació i el condicionament han demostrat tenir un paper fonamental en l'adquisició i manteniment d'aquest problema.

En els últims anys, la investigació científica ha demostrat que algunes malalties físiques poden comportar problemes mentals. Malalties com ara els accidents cervell-vasculars , elsatacs del cor , el càncer , la malaltia de Parkinson i els trastorns hormonals poden portar a una malaltia depressiva. La persona malalta i deprimida se sent apàtica i sense desitjos d'atendre les seves pròpies necessitats físiques i en prolonga el període de recuperació. La pèrdua d'un ésser estimat, els problemes en una o en moltes de les seves relacions interpersonals, els problemes econòmics o qualsevol situació estressant a la vida (situacions desitjades o no desitjades) també poden precipitar un episodi depressiu. Les causes dels trastorns depressius generalment inclouen una combinació de factors genètics, psicològics i ambientals. Després de l'episodi inicial, altres episodis depressius gairebé sempre són desencadenats per un estrès lleu, i fins i tot poden ocórrer sense que hi hagi una situació d'estrès.

En tot cas, la depressió és descrita des de la medicina amb una sèrie de símptomes. Així, qualsevol problema psicològic que compleixi aquests criteris pot ser diagnosticable com depressió. Ja sigui un problema de neurodegeneració, ja sigui apresa, en tots els casos parlaríem de la síndrome. Si bé, el diagnòstic mèdic ha d'indicar si és d'origen neuroanatòmic, hormonal o psicològic. Cal aclarir a aquest aspecte que les hipòtesis biològiques anteriorment esmentades es referien al psicològic; molt diferent del paràgraf anterior, que es referia a problemes neuroanatòmics o endocrins millor coneguts, com ara alteracions en la glàndula tiroide .

És a dir, encara no s'ha trobat cap marcador biològic de la depressió, de manera que cap de les alteracions biològiques atribuïdes a la depressió pot ser usada per al diagnòstic de malaltia. Es parla per tant de psicopatologia , que pot ser descrita en un quadre clínic ( nosologia )

Molècula de Serotonina. L'eix serotonina -dopamina sembla complir un paper fonamental en el desenvolupament dels trastorns depressius. En aquest descobriment es funda l'efecte dels moderns antidepressius, inhibidors de la recaptació de serotonina.

[ editar ]

Epidemiologia

Les xifres de prevalença de la depressió varien depenent dels estudis, en funció de la inclusió només de trastorns depressius majors o d'altres tipus de trastorns depressius. En general, se solen recollir xifres de prevalença en països occidentals d'aproximadament 3 per cent en la població general, i per al trastorn depressiu major, una incidència anual de l'1 al 2 per mil.

Tots els estudis coincideixen que la prevalença és gairebé el doble en la dona que en l'home, i que alguns factors estressants vitals, com el naixement d'un fill, les crisis de parella, l'abús de substàncies tòxiques (principalment alcohol) o la presència d'una malaltia orgànica crònica s'associen amb un risc incrementat de desenvolupar un trastorn depressiu major.Quant a l'associació familiar deguda a factors genètics, l'existència d'un parent de primer grau amb antecedents de trastorn depressiu major augmenta el risc entre 1,5 i 3 vegades enfront de la població general.

[ edita ]

Classificació

[ editar ]

Trastorn depressiu major, episodi únic o recidivant

Codi CIE-10: F32 , F33

També coneguda com depressió major, depressió unipolar o depressió clínica, es dóna en el pacient que té un o més episodis depressius majors . Si l'episodi és únic, el diagnòstic éstrastorn depressiu major d'episodi únic, mentre si hi ha hagut més d'un episodi, es diagnostica trastorn depressiu major recurrent. El terme depressió unipolar s'oposa al de depressió bipolar o trastorn maníac-depressiu, i indica que l'estat d'ànim es manté en un sol pol emocional, sense existència de períodes de mania . Els criteris que estableixen tant el DSM-IVcom el CIE-10 per al trastorn depressiu major són:

  • Criteri A: La presència d'almenys cinc dels símptomes següents, durant almenys dues setmanes:
    • Estat d'ànim trist , disfórico o irritable durant la major part del dia i durant la major part dels dies
    • Anhedonisme o disminució de la capacitat per gaudir o mostrar interès i / o plaer en les activitats habituals
    • Disminució o augment del pes o de la gana
    • Insomni o hipersomnio (és a dir, dificultats per descansar, ja sigui perquè es dorm menys del que s'acostumava o perquè es dorm més; vegeu els trastorns en el somni )
    • Alentiment o agitació psicomotriu
    • Astènia (sensació de debilitat física)
    • Sentiments recurrents d'inutilitat o culpa
    • Disminució de la capacitat intel · lectual
    • Pensaments recurrents de mort o idees suïcides
  • Criteri B: No han d'existir signes o criteris de trastorns afectius mixtos (símptomes maníacs i depressius), trastorns esquizoafectius o trastorns esquizofrènics .
  • Criteri C: El quadre repercuteix negativament en l'esfera social, laboral o en altres àrees vitals del pacient.
  • Criteri D: Els símptomes no s'expliquen pel consum de substàncies tòxiques o medicaments, ni tampoc per una patologia orgànica.
  • Criteri E: No s'explica per una reacció de dol davant la pèrdua d'una persona important per al pacient.

[ editar ]

Trastorn distímic

Article principal: Distimia .

Codi CIE-10: F34.1 Els criteris per a aquest tipus de trastorn depressiu són:

  • Criteri A: Situació anímica crònicament depressiva o trista durant la major part del dia i durant la major part dels dies, durant un mínim de dos anys.
  • Criteri B: Han d'aparèixer dos o més d'aquests símptomes:
  • Criteri C: Si hi ha períodes lliures dels símptomes assenyalats en A i B durant els dos anys requerits, no constitueixen més de dos mesos seguits.
  • Criteri D: No existeixen antecedents d'episodis depressius majors durant els dos primers anys de la malaltia. Si abans de l'aparició de la distímia es va donar un episodi depressiu major, aquest hauria d'haver remès per complet, amb un període posterior a aquest, major de dos mesos, lliure de símptomes, abans de l'inici de la distímia pròpiament dita.
  • Criteri E: No existeixen antecedents d'episodis maníacs, hipomaníacs o mixtos, ni es presenten tampoc els criteris per a un trastorn bipolar .
  • Criteri F: No hi ha criteris de esquizofrènia , de trastorn delirant o consum de substàncies tòxiques (vegeu addicció ).
  • Criteri G: No hi ha criteris de malalties orgàniques.
  • Criteri H: Els símptomes originen malestar i deteriorament de les capacitats socials, laborals o en altres àrees del funcionament del pacient.

[ editar ]

Trastorn adaptatiu amb estat d'ànim depressiu o mixt (ansietat i ànim depressiu)

Codi CIE-10: F43.20 , F43.22

Per trastorn adaptatiu o depressió reactiva , s'accepta l'aparició de símptomes quan aquesta ocorre en resposta a un esdeveniment vital estressant, i no més enllà dels tres mesos següents a la seva aparició. Es parla de depressió reactiva quan el quadre és més greu de l'esperable o té major repercussió funcional de la que caldria esperar per aquest factor estressant. Ha d'existir, llavors, un criteri de "desproporció" per al seu diagnòstic.

[ editar ]

Trastorn depressiu no especificat

F32.9

Es denomina trastorn depressiu no especificat a aquella situació en la qual apareixen alguns símptomes depressius, però no són suficients per al diagnòstic d'algun dels trastorns previs. Aquesta situació pot donar-se quan hi ha un solapament de símptomes depressius amb un trastorn per ansietat ( síndrome ansiosa-depressiva ), en el context d'un trastorn disfòric premenstrual o en quadres de trastorn depressiu post-psicòtic (residual) en l'esquizofrènia.

[ editar ]

Altres tipus

Duel patològic : En el DSM-IV es contempla una situació de dol que pot precisar tractament, encara que sense complir els criteris de cap dels trastorns previs.

[ editar ]

Classificació de la Fundació Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental

Des d'un punt de vista diagnòstic i terapèutic, la FEPSM assenyala la improcedència de les classificacions actuals (depressió major, distima) i la utilitat i vigència de criteris clàssics, com depressió malenconiosa , depressió no malenconiosa , depressió psicòtica i depressió orgànica .

[ editar ]

Situacions particulars

[ editar ]

La depressió en les dones

La depressió es dóna en la dona amb una freqüència que és gairebé el doble de la de l'home.

Potser factors hormonals podrien contribuir a la taxa més alta de depressió en la dona. Una altra explicació possible es basa en el context social que viuen les dones, relatives al sexisme ( gènere ).

En particular, en relació amb els canvis del cicle menstrual , l' embaràs , el avortament , el període de postpart , la premenopausa i la menopausa. Les hormones sexuals femenines ( estrògens i progesterona ), a causa d'una existència de menors nivells d'estrògens, semblen exercir per tant un cert paper en la etiopatogènia de la depressió.

D'altra banda, el sexisme amb la seva conseqüent estrès, falta de recursos econòmics i determinats valors socioculturals es relacionen amb menys autoestima en les dones, així com més problemes psicològics.

Un estudio reciente del Instituto Nacional de Salud Mental de los Estados Unidos ( NIMH ) demostró que las mujeres que presentaban predisposición a padecer el síndrome premenstrual ( SPM ) grave se alivian de sus síntomas físicos y anímicos (por ejemplo, de la depresión) cuando se les suprimen sus hormonas sexuales a través de un tratamiento farmacológico. Si ese tratamiento se interrumpe, las hormonas se reactivan y, al poco tiempo, los síntomas vuelven. Por otro lado, a las mujeres sin SPM, la supresión temporal de las hormonas no les produce ningún efecto. 15 16

La depresión posparto es un trastorno depresivo que puede afectar a las mujeres después del nacimiento de un hijo. Está ampliamente considerada como tratable. Los estudios muestran entre un 5 y un 25 por ciento de prevalencia , pero las diferencias metodológicas de esos estudios hacen que la verdadera tasa de prevalencia no esté clara. 17

En recientes estudios se ha demostrado una asociación entre la aparición de depresión en mujeres de edad avanzada y un aumento de la mortalidad (por diferentes causas, principalmente por accidentes vasculares cerebrales ). 18

Les hormones sexuals femenines semblen modular d'alguna manera el desenvolupament i la gravetat dels quadres depressius.

[ editar ]

La depresión en los varones

Aunque la prevalencia global es inferior entre los varones, la tasa de suicidio consumado en ellos es cuatro veces más alta que en las mujeres. Sin embargo, los intentos de suicidio son más comunes en la mujer que en el hombre. A partir de los 70 años de edad, la tasa de suicidio en el hombre aumenta, alcanzando el nivel máximo después de los 85 años. 19 20 21

La depresión también puede afectar la salud física del hombre, aunque en una forma diferente a la de la mujer. Algunos estudios indican que la depresión se asocia con un riesgo elevado de enfermedad coronaria en ambos sexos. Sin embargo, sólo en el varón se eleva la tasa de mortalidad debida a una enfermedad coronaria que se da junto con un trastorno depresivo. 22

[ editar ]

La depresión en la vejez

El inicio clínico de la depresión en el anciano puede cursar con una pobre alteración del estado de ánimo. Incluso puede aparecer enmascarada con otros síntomas principales, tales como la pérdida de apetito, alteraciones de la memoria, insomnio, síntomas somáticos, ansiedad o irascibilidad. Puede simular un cuadro de demencia senil, hablándose entonces de pseudodemencia depresiva.

Cuando un anciano se deprime, a veces su depresión se considera erróneamente un aspecto natural de esa etapa de la vida. La depresión en los ancianos, si no se diagnostica ni se trata, provoca un sufrimiento innecesario para el anciano y para su familia . Cuando la persona de edad avanzada acude con el médico , puede describir únicamente síntomas físicos. Esto ocurre porque el anciano puede mostrarse reacio a hablar de su desesperanza y tristeza. La persona anciana puede no querer hablar de su falta de interés en las actividades normalmente placenteras, o de su pena después de la muerte de un ser querido, incluso cuando el duelo se prolonga por mucho tiempo.

Las depresiones subyacentes en los ancianos son cada vez más identificadas y tratadas por los profesionales de la salud. Los profesionales van reconociendo que los síntomas depresivos en los ancianos se pueden pasar por alto fácilmente. También los profesionales detectan mejor los síntomas depresivos que se deben a efectos secundarios de medicamentos que el anciano está tomando, o debido a una enfermedad física concomitante. Si se elabora el diagnóstico de depresión, el tratamiento con medicamentos o psicoterapia ayuda a que la persona deprimida recupere su capacidad para tener una vida feliz y satisfactoria. La investigación científica reciente indica que la psicoterapia breve (terapia a través de charlas que ayudan a la persona en sus relaciones cotidianas, y ayudan a aprender a combatir los pensamientos distorsionados negativamente que generalmente acompañan a la depresión) es efectiva para reducir a corto plazo los síntomas de la depresión en personas mayores. La psicoterapia también es útil cuando los pacientes ancianos no pueden o no quieren tomar medicamentos. Estudios realizados acerca de la eficacia de la psicoterapia demuestran que la depresión en la vejez puede tratarse eficazmente con psicoterapia. 23

[ editar ]

La depresión en la infancia

La depresión en la niñez se empezó a reconocer sólo en los años 70. El diagnóstico se acoge a los mismos criterios que en el caso de los adultos, aunque la sintomatología puede ser algo más confusa. Su prevalencia en la infancia es del 1-2 por ciento y, en la adolescencia, del 4-5 por ciento. 24 El niño deprimido puede simular estar enfermo, rehusar a ir a la escuela , juega menos o deja de hacerlo, expresa el deseo de no querer separarse de los padres o tiene miedo de que uno de los padres se muera. En la primera infancia pueden desarrollar síntomas atípicos como somatizaciones difusas, trastornos alimenticios, enuresis , etc. El adolescente puede expresar mal humor, disminuir el rendimiento escolar, presentar conductas desafiantes o presentar brotes de irritabilidad. En ocasiones expresa el trastorno anímico con el desarrollo de conductas de riesgo (consumo de sustancias psicotrópicas, comportamientos parasuicidas, etc.). Dado que los comportamientos normales varían de una etapa de la niñez a la otra, es a veces difícil establecer si un niño está simplemente pasando por una fase de su desarrollo o si está verdaderamente padeciendo de depresión. A veces, el niño tiene un cambio de comportamiento notorio que preocupa a los padres, o el maestro menciona que el "niño no parece ser el mismo". En esos casos puede sospecharse un trastorno depresivo.

El Instituto Nacional de Salud Mental de los Estados Unidos ( NIMH ) ha identificado el uso de medicamentos para la depresión en niños como un área importante de investigación. Las Unidades de Investigación en Psicofarmacología Pediátrica (Research Units on Pediatric Psychopharmacology, RUPP), respaldadas y financiadas por el NIMH, conforman una red de siete centros de investigación donde se llevan a cabo estudios clínicos. Estos investigan la eficacia de medicamentos usados para tratar varios trastornos mentales en niños y adolescentes. Entre los medicamentos en estudio, se cuentan algunos antidepresivos que han demostrado ser efectivos en el tratamiento de niños con depresión. 25 No obstante, los estudios controlados referidos al tratamiento farmacológico de la depresión infantil son escasos y sus resultados, en general, ambiguos y, en muchos casos, polémicos. 26

La existencia de trastornos depresivos en la infancia comenzó a abordarse en la literatura médica a partir de la década de los años setenta.

On the Threshold of Eternity . El pintor holandés Vincent van Gogh , aquejado de un grave trastorno mental (quizá un tipo de psicosis que incluía estados de fuerte depresión), pintó este cuadro en 1890 , en el que presenta a un anciano en un estado de desesperación.

[ editar ]

Origen por motivo genético o causas ambientales

Un informe de Psychology Today sobre la búsqueda del origen genético de la depresión afirma: “Los datos epidemiológicos disponibles sobre las principales enfermedades mentales dejan claro que las causas no son únicamente genéticas”. El informe da el siguiente ejemplo: “De los estadounidenses nacidos antes de 1905 , el 1% padecía depresión a los 75 años de edad. De los que nacieron medio siglo después, un 6% padecía depresión a los 24 años de edad”. De ahí que el estudio concluya que un cambio tan espectacular en un espacio de tiempo tan breve solo puede deberse a factores externos o sociales. 27

[ editar ]

Evaluación diagnóstica

El diagnóstico de la depresión es clínico. Deben descartarse, en primer lugar, causas orgánicas, farmacológicas o tóxicas compatibles con un cuadro similar al de un trastorno depresivo, pero es en último término la entrevista clínica la que ofrece los datos necesarios para el diagnóstico, cuando se cumplen los criterios establecidos más arriba.

Una buena evaluación diagnóstica debe incluir una historia médica completa. ¿Cuándo comenzaron los síntomas , cuánto han durado, qué tan serios son? Si el paciente los ha tenido antes, el médico debe averiguar si los síntomas fueron tratados y qué tratamiento se dio. Quien diagnostique también debe preguntar acerca del uso de alcohol y drogas , y si el paciente tiene pensamientos de muerte o suicidio . Además, la entrevista debe incluir preguntas sobre otros miembros de la familia. ¿Algún pariente ha tenido depresión y, si fue tratado, qué tratamientos recibió y qué tratamientos fueron efectivos?

Actualmente tienen competencias en este diagnóstico los psiquiatras (licenciados en medicina, especializados en psiquiatría), psicólogos clínicos (licenciado o grado en psicología, especializado en psicología clínica) y en España, según el sitema universitario previo a los grados, también tienen competencias en ello los licenciados en psicología.

Existen también varios cuestionarios estandarizados que pueden ayudar a discriminar si existe o no un trastorno depresivo: como la Escala de Depresión de Yesavage , 28 la Escala de Depresión de Zung , 29 el Inventario de Depresión de Beck , 30 el Test de Depresión de Goldberg 31 o el Test de Depresión de Hamilton . 32 Algún estudio ha evaluado incluso la eficacia de dos simples preguntas para un diagnóstico rápido de elevada fiabilidad . 33

Desde la terapia de conducta el objetivo del diagnóstico está en realizar una evaluación individual, cuyo datos permitirán el diseño individual de tratamiento y controlar dicho proceso. Los cuestionarios no serían usados para comparar distintos sujetos o para comprobar si alcanza una determinada puntuación. Sino que permiten comparar la puntuación antes y después del tratamiento, como una medida de control sobre las variables psicológicas en cuestión.

[ edita ]

Tractament

Independientemente de que se llegue a un diagnóstico fino del tipo de trastorno depresivo, si la situación anímica supone una limitación en las actividades habituales del paciente, o una disminución de su capacidad funcional en cualquiera de sus esferas (social, laboral, etc.) se considera adecuada la instauración de un tratamiento. El fin del tratamiento es el de mejorar la situación anímica, así como restaurar un adecuado funcionamiento de las capacidades socio-laborales y mejorar, en general, la calidad de vida del paciente, disminuyendo la morbilidad y mortalidad, y evitando en lo posible las recaídas.

La selección del tratamiento dependerá del resultado de la evaluación. Existe una gran variedad de medicamentos antidepresivos y psicoterapias que se pueden utilizar para tratar los trastornos depresivos.

Los psiquiatras tienen competencias en recetar medicamentos. Los psicólogos (y la persona específicamente formada en ello, por ejemplo mediante un máster) tienen competencias en psicoterapia u otras formas de intervención psicoterapeuta desde la modificación de conducta y terapia de conducta (véase psiquiatría y psicología ). En ámbos casos, dependiendo del diagnóstico del paciente (según el modelo médico )y de la gravedad de los síntomas (muy especialmente el la terapia de conducta )

Según la revista científica Psicothema , que realizó una revisión en el año 2001, concluyó que tan sólo en el trastorno bipolar y esquizofrenia resultaba mejor tratamiento el farmacológico que el psicológico. Es decir, para el resto de trastornos revisados en este artículo algunas psicoterapias muestran experimentalmente mejores resultados que el psicofarmacológico. 1No hay datos tan claros sobre la combinación de ambos tratamientos.

[ editar ]

Farmacológico

Artículo principal: Antidepresivos .

El tratamiento con antidepresivos es el único que ha demostrado una evidencia significativa de efectividad en depresiones mayores (graves) y en depresiones psicóticas (solos o en combinación con psicoterapia. Recuérdese que "grave" refiere a un diagnóstico clínico, no al uso coloquial del término). 34 Para el resto de depresiones, la psicoterapia se ha mostrado más eficaz que el tratamiento farmacológico. 1

De hecho, cuando determinados problemas personales como aislamiento, falta de apoyo, déficits en habilidades sociales, determinadas creencias... están relacionadas con la depresión, su tratamiento con antidepresivos tiene una alta tasa de recaída a los pocos años. [ cita requerida]

No s'han evidenciat diferències entre l'eficàcia dels diferents tipus d'antidepressius, les principals diferències rauen més en el tipus d'efectes secundaris que poden provocar. En general, els pacients presenten millor tolerància als moderns inhibidors selectius de recaptació de serotonina que els clàssics antidepressius tricíclics i heterocíclics.

La decisió d'emprar un o altre es basa en criteris com la bona resposta a un fàrmac determinat en episodis previs o en familiars de primer grau, la tolerància als possibles efectes secundaris, les interaccions possibles amb el tractament habitual del pacient, el preu o l'existència d'alguna contraindicació relativa, per la presència d'una altra malaltia.

Cal tenir en compte que l'efecte antidepressiu triga unes dues setmanes a aparèixer, augmentant progressivament fins a la seva pic de màxima eficàcia al voltant dels dos mesos. Encara no és conegut del tot perquè triga aquest període.

Els principals grups de fàrmacs antidepressius són els antidepressius tricíclics , els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) i els inhibidors de l'enzim monoamino-oxidasa (IMAO), tot i que s'estan incorporant nous grups com els inhibidors selectius de la recaptació deserotonina i noradrenalina (com la venlafaxina ) o els inhibidors selectius de la recaptació de noradrenalina ( reboxetina ). En major o menor grau, tots ells poden presentar alguns efectes secundaris, principalment sequedat de boca, restrenyiment, marejos, nàusees, insomni o cefalea, sent els de les últimes generacions els més ben tolerats.

El tractament amb antidepressius s'ha de mantenir durant sis a dotze mesos, per evitar el risc de recaigudes, encara que l'efecte complet pot aconseguir al mes de l'inici del tractament.Cal tenir en compte que la causa més freqüent de resposta terapèutica feble és una mala complimentació del tractament indicat (abandonaments, oblits, etc.). Al voltant del 25 per cent dels pacients abandonen el tractament en el primer mes, un 44 per cent en el primer trimestre, i un 60 per cent dels pacients dins dels sis mesos inicials.,

Recentment s'han publicat resultats que fan pensar que la fluoxetina (Prozac) no és en realitat un medicament tan efectiu contra la depressió com s'havia anunciat i cregut (a causa del que sembla haver estat una manipulació comercial de les dades científics presentats inicialment).

La fluoxetina se ha popularizado con su nombre comercial más extendido:Prozac . Su eficacia y un viento favorable a corriente de una sociedad medicalizada lo han situado más allá del ámbito farmacológico, muy cerca de la cultura popular. Puede rastrearse la presencia de la "píldora de la felicidad" en la literatura , la música , el cine o latelevisión .

[ edita ]

Psicoteràpia

Moltes formes de psicoteràpia , fins i tot algunes teràpies a curt termini (10-20 setmanes), poden ser útils per als pacients deprimits. Ajuden els pacients a analitzar els seus problemes ia resoldre'ls, a través d'un intercanvi verbal amb el terapeuta. Algunes vegades aquests diàlegs es combinen amb "tasques per fer a casa" entre una sessió i una altra. Els professionals de la psicoteràpia que utilitzen una teràpia "de comportament" procuren ajudar a que el pacient trobi la forma d'obtenir més satisfacció a través de les seves pròpies accions. També guien al pacient perquè abandoni patrons de conducta que contribueixen a la seva depressió com a causa i conseqüència (mantenidors)

L'última revisió sistemàtica sobre el tema, de Hollon i Ponniah (2010), indica que hi ha tres psicoteràpies que han demostrat ser eficaços i específiques per al tractament de la depressió, que són la psicoteràpia interpersonal, la psicoteràpia cognitiva i la psicoteràpia conductual. Altres formes de psicoteràpia com la psicoteràpia dinàmica breu i la focalitzada en l'emoció, es consideren possiblement eficaços, encara que necessiten més estudi.

En els quadres depressius severs, per obtenir millors resultats (en especial els que són recurrents) en general es requereixen medicaments, i ocasionalment s'indica teràpia electroconvulsiva ( TEC ) en condicions especials, al costat d'una psicoteràpia, o abans d'ella. No obstant, la teràpia electroconvulsiva és cada vegada menys practicada al món.

[ editar ]

Psicoteràpia interpersonal

La psicoteràpia interpersonal part de la idea que la depressió està provocada per moltes causes però que es dóna en un context interpersonal, i entendre aquest context és bàsic per poder recuperar-se de la depressió i evitar recaigudes futures.

Aquest tractament es fa en 16 sessions d'1 hora, que comprenen tres fases. En la primera fase (1 ª -3 ª), el terapeuta explica en què consisteix la depressió i estudia amb el pacient l'entorn i el moment en què va aparèixer. En la segona fase (4 ª -12 ª), s'estableix un tema de conversa (o àrea problema) que està relacionada amb l'inici o el manteniment de la depressió. Hi ha 4 temes: la no superació de la mort d'un ésser estimat (dol complicat), el conflicte amb un ésser estimat (disputa de rol), el bloqueig per adaptar-se a un canvi vital (transició de rol) o la manca de relacions amb els altres (dèficit interpersonal). Durant aquesta fase es dialoga amb el terapeuta per arribar a superar la pèrdua de l'ésser estimat, resoldre el conflicte, adaptar-se al canvi o millorar les relacions amb els altres. En la tercera fase (13 ª -16 ª), es revisen els èxits i s'acomiaden terapeuta i pacient.

[ editar ]

Teràpia cognitiva

La teràpia cognitiva part de la idea que la depressió es produeix per una alteració en la manera de pensar, que al seu torn afecta la forma de sentir i de comportar. El terapeuta ajuda al pacient a analitzar els errors que hi ha al seu pensament (el que es diuen distorsions cognitives) perquè el pacient pensi d'una manera més realista, que l'ajudi a sentir-se millor ia prendre decisions per resoldre els seus problemes. El terapeuta sol manar tasques per a casa i experiments perquè el pacient posi a prova la seva forma de pensar.

[ editar ]

Teràpia conductual

Sota el terme de teràpia conductual, s'inclouen diferents formes de tractament que tenen en comú l'anàlisi de la conducta del pacient. Se li ajuda al pacient a programar activitats gratificants ia organitzar el seu temps. També se l'ajuda a ser més assertiu i més sociable, utilitzant el joc de rol i ajudant-li a exposar-se a situacions socials que sol evitar per pors diversos.

[ editar ]

Psicoteràpies psicodinàmiques breus

La psicoteràpia psicoanalítica elabora estratègies d'aflorament del jo intrapsíquic, ocult en l'inconscient del pacient, i origen de la simptomatologia. El trastorn depressiu s'expressaria com a resultat de la pugna entre els mecanismes de defensa del pacient i els seus impulsos . Les tècniques de psicoteràpia psicodinàmica breu pretenen investigar i il · luminar aquests conflictes per a la seva resolució en l'esfera conscient, a través d'un nombre limitat de sessions.

[ editar ]

Altres tractaments: TEC, luminoteràpia, herbolària

La teràpia electroconvulsiva ( TEC o "electroshock") s'ha emprat en ocasions en pacients amb depressió greu i en situacions en què els pacients que no podien prendre antidepressius . La TEC pot ser efectiva en casos en que els medicaments antidepressius no proporcionen un alleujament suficient. En els últims anys la TEC s'ha perfeccionat molt. Abans d'administrar el tractament, que es fa sota anestèsia de durada breu, s'administra un relaxant muscular . Es col · loquen elèctrodes en llocs precisos de l' cap , per enviar els impulsos elèctrics . L'estimulació ocasiona una convulsió breu (aproximadament 30 segons) dins del cervell. La persona que rep TEC no percep conscientment l'estímul elèctric.Per obtenir el màxim benefici terapèutic, es requereixen diverses sessions de TEC, usualment programades amb una mitjana de tres per setmana.

La luminoteràpia o fototeràpia presenta una eficàcia científica provada en tot tipus de depressions, molt especialment en les depressions lligades als canvis estacionals.

Fatiga, somnolència excessiva, desànim i irritabilitat poden sorprendre a una persona que durant la major part de l'any porta una vida normal i, quan arriben els mesos de fred, s'aprecia un canvi considerable en el seu caràcter, independentment que existeixi o no una depressió lleu o manifesta la resta de l'any. Si la tendència persisteix i augmenta el desànim a mesura que els dies s'escurcen, llavors és molt probable que estigui patint algun tipus de trastorn afectiu estacional (SAD, per les sigles, en anglès, de seasonal affective disorder). Les persones que pateixen aquest tipus específic de depressió experimenten un estat d'ànim malenconiós únicament durant els mesos de tardor i hivern, i la seva tristesa s'abat només fins que tornen la primavera i l' estiu .

En els últims anys, l'ús de herbes per al tractament tant de la depressió com de l'ansietat ha generat un gran interès. La planta coneguda popularment com herba de Sant Joan ocorazoncillo o fins i tot hipèric (el nom científic és Hypericum perforatum ) és una herba molt utilitzada a Europa per al tractament de la depressió moderada, i ha captat recentment l'atenció dels investigadors de tot el món . Ha estat usada durant segles com a part de molts remeis naturals i populars. En Alemanya , el Hypericum s'utilitza avui dia per al tractament de la depressió més que qualsevol altre antidepressiu. No obstant això, l'eficàcia d'aquesta herba no s'ha aclarit perquè els estudis científics que s'han dut a terme es van realitzar únicament a curt termini i van utilitzar dosis diferents.

La FDA dels Estats Units va fer un anunci oficial per a la salut pública el 10 febrer de 2000 . En ell s'afirma que l'herba de Sant Joan sembla actuar a través d'una de les vies metabòliques usades per altres medicaments (alguns agents anticonvulsivos ).

Hypericum perforatum o herba de Sant Joan.

[ edita ]

Notes

  1. a b c El gra i la Sedàs dels tractaments psicològics. Psicothema, 13 (3), 523-529
  2. Jackson, Stanley W., Historia de la melancolía y la depresión.
  3. Hernández, E., Lastra, S., Urbina, M., Carreira, I. y Lima, L. (2002). Serotonin, 5-hidroxiindoleacetic acid and serotonin transporter in blood peripheral lymphocytes of patients with generalized anxiety disorder. J. Int.. Immunopharmacol , 2 (7), 893-900.
  4. Lima, L. (1992). Bases biológicas de los trastornos afectivos. Interciencia , 17 (2), 86-91.
  5. Faraj, BA, Olkowski, L. y Jackson, RT (1994), Expression of high-affinity serotonin transporter in human lymphocytes. Int. J. Immunopharmac. , 16 :561-567.
  6. Karkowski, LM y Kendler, KS (1997). An examination of the genetic relationship between bipolar and unipolar illness in an epidemiological sample. Psychiatr Genet. , 7 (4):159-163.
  7. Barondes, SH (1998). Mood Genes: Hunting for the Origins of Mania and Depression . New York: WH Freedman & Co.
  8. Weissman, MM, Myers, JK (1978). Affective disorders in an US urban community. Arch. Gen. Psychiat. , 35 :1304-1311.
  9. Blazer, DG, Kessler, RC, McGonagle, KA y Swartz, MS (1994). The prevalence and distribution of major depression in a national community sample: The National Comorbidity Survey. Am. J. Psychiat.. , 151 :979-986.
  10. American Psychiatry Association (1994). DSM-IV. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales . 3a. ed. Washington: APA.
  11. Fundación Española de Psiquiatría y Salud Mental. Consenso en el tratamiento de las depresiones (2005). ISBN 84-9751-134-4 . Capítulo 1. Páginas 2-3.
  12. Blehar, MD y Oren, DA (1997). Gender differences in depression. Medscape Women's Health , 2 :3. Revisado de: Women's increased vulnerability to mood disorders: Integrating psychobiology and epidemiology. Depression , 1995; 3 :3-12.
  13. Whooley, MA y Browner, WS (1998). Association between depressive symptoms and mortality in older women. Arch Intern Med , 158 :2.129-2.135.
  14. Estrogen replacement and response to fluoxetine in a multi-center geriatric depression trail. American Journal of Geriatric Psychiatry . 1997.
  15. Rubinow, DR, Schmidt, PJ y Roca, CA (1998). Estrogen-serotonin interactions: Implications for affective regulation. Biological Psychiatry , 44 (9), 839-850.
  16. Schmidt, PJ, Neiman, LK, Danaceau, MA, Adams, LF y Rubinow, DR (1998). Differential behavioral effects of gonadal steroids in women with and in those without premenstrual syndrome. Journal of the American Medical Association , 338 :209-216.
  17. Agency for Health Care Research and Quality: Perinatal Depression: Prevalence, Screening Accuracy, and Screening Outcomes.
  18. Whooley, MA, Browner, WS (1998). Association between depressive symptoms and mortality in older women. Arch Intern Med , 158 :2.129-2.135.
  19. Mann, JJ, Waternaux, C., Haas, GL et al. (1999). Towards a clinical model of suicidal behavior in psychiatric patients. Am J Psychiatry , 156 :181-189.
  20. García-Resa, E., Braquehais, D., Blasco, H., Ramírez, A., Jiménez, L., Díaz-Sastre, C., Baca García, E. y Saiz, J. (19??). Aspectos sociodemográficos de los intentos de suicidio.Actas Esp Psiquiatr
  21. Schmidtke, A., Bille-Brahe, U., DeLeo, D. y cols. (1996). Attempted suicide in Europe: Rates, trends and sociodemographic characteristics of suicide attempters during the period 1989-1992. Results of the WHO/EURO Multicentre Study on Parasuicide. Acta Psychiatr Scand , 93 :327-338.
  22. Ferketick, AK, Schwartzbaum, JA, Frid, DJ y Moeschberger, ML (2000). Depression as an antecedent to heart disease among women and men in the NHANES I study. National Health and Nutrition Examination Survey. Archives of Internal Medicine , 160 (9), 1261-1268.
  23. Lebowitz, BD, Pearson, JL, Schneider, LS, Reynolds, CF, Alexopoulos, GS, Bruce, MI, Conwell, Y., Katz, IR, Meyers, BS, Morrison, MF, Mossey, J., Niederehe, G. y Parmelee, P. (1997). Diagnosis and treatment of depression in late life: Consensus statement update.Journal of the American Medical Association , 278 :1186-1190.
  24. Kashani, JH y Sherman, DD (1981). Childhood depression: Epidemiology, etiological models, and treatment implications. Integrat. Psychiat. , 6 :1-8.
  25. Vitiello, B. y Jensen, P. (1997). Medication development and testing in children and adolescents. Archives of General Psychiatry , 54 :871-876.
  26. Toro, J. (1996). Antidepresivos en la infancia y la adolescencia. En: Vallejo, J. y C. Gastó (Eds.) Antidepresivos en la clínica psiquiátrica. 1996. Madrid: Mosby/Doyma.
  27. Qui té la culpa? ¿Nosotros o Nuestros Genes?
  28. Test de Depresión de Yesavage
  29. Escala de Depresión de Zung
  30. Inventario de Depresión de Beck
  31. Test de Goldberg
  32. Test de depresión de Hamilton
  33. Arroll, B., Khin, N., y Kerse, N. (2003). Screening for depression in primary care with two verbally asked questions: Cross sectional study. British Medical Journal , 327 :1144-1146.
  34. Bueno, JA, Gascón, J. y Humbert, MS Tratamiento farmacológico de los trastornos afectivos: I. En: E. González Monclús (Ed.), Psicofarmacología aplicada. 1993. Barcelona: Organón Española.
  35. Álamo, C., Santos, C. y García-Bonilla, JM (1988). Nuevos antidepresivos. Farmacología del SNC , 2 :2.
  36. Soler Insa, PA y Gascón, J. (1999), Coord. RTM-II (Recomendaciones Terapéuticas en los Trastornos Mentales) . 2a. ed. Barcelona: Masson.
  37. National Institute for Health and Clinical Excellence. Depression . Diciembre 2004. London: NICE
  38. Inútiles, el Prozac y otras “píldoras de la felicidad” - La Jornada
  39. Desde hace un lustro especialistas mexicanos desconfían del Prozac - La Jornada
  40. James P. Jr. McCullough (2003, Aug 27). Treatment for Chronic Depression: Cognitive Behavioral Analysis System of Psycotherapy (CBASP) . Guilford Press. ISBN 1-57230-965-2 .
  41. Frank, E., Karp, JF y Rush, AJ (1993). Efficacy of treatments for major depression.Psychopharmacology Bulletin , 29 :457-475.
  42. Robins, LN y Regier, DA (1990). (Eds). Psychiatric Disorders in America: The Epidemiologic Catchment Area Study . New York: The Free Press.

[ edita ]