Psicólogo en Lliçà - Psicólogos

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa_psicologo@yahoo.es

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i

Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999

L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.

Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena

- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.

- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona

- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona

- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois

- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada

- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005

- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007

- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)

Tratamientos Psicologicos, Sexologicos y de Pareja

Atención Psicológica en Consulta:

Xavier Conesa Lapena (Col. nº 4.977)

Carme Serrat Bretcha (Col. nº 3.866)

Tel: 93 570 71 54

C/Gaietà Vinzia, 11-13 MOLLET

C/Santa Anna, 28 BARCELONA

conesa_psicologo@yahoo.es

Reserva telefónica de visitas y entrevistas: Tel.93 570 71 54 (24 horas)

Xavier Conesa Lapena

· Colegiado número 4.977 Psicologo-Sexologo

· Psicólogo Clínico. Universidad de Barcelona 1980

· Miembro Numerario de la Academia de Ciencias Medicas de Catalunya y Baleares

· Miembro Numerario de las Secciones de Sexologia y Salud Mental (ACMCB)

· Psicoterapeuta Humanista. Universidad Pontifia Comillas. Instituto de Ciencias Sanitarias y de la Educación 1.987

· Psicodramatista. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.988

· Eutonia. Técnicas de relajación. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación 1.989

· Terapeuta grupal. Ayuntamiento de Barcelona (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.990

· Sexologia. Terapia de pareja. Institut Català de Psicologia (Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya) 1.994

· Terapeuta Cognitivo-Conductual. ISEP. (Institut Superior d'Estudis Psicològics) 1.995

· Curso de Psicofarmacologia para Psicólogos. Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya 1.999

· Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia. Universidad Ramon Llull. Desde 1.997

· Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia Universidad de Barcelona. Desde 1.998

· Coordinador del Grup de Treaball de Sexualitat del COPC

Carme Serrat Bretcha

· Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

· Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

· Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

· Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

· Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

· Terapeuta Sexual i Familiar

· Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

· Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

-Psicología clínica en adultos y adolescentes:

  • trastornos de ansiedad
  • estrés,
  • depresión,
  • baja autoestima,
  • crisis vitales,
  • fobias,
  • miedos,
  • problemas de personalidad,
  • bajo control de impulsos,
  • terapia familiar,
  • adicciones,
  • informes psicológicos,
  • técnicas de relajación,
  • anorexia y bulimia,
  • dificultades en las relaciones sociales,
  • dolores sin origen médico.
  • trantornos del sueño,
  • terapia de grupo,
  • liberación emocional
  • ataques de pánico
  • trastornos obsesivo compulsivo.

-Tratamientos Sexológicos:

  • Disfunciones sexuales masculinas y femeninas
  • Disfunción Eréctil (Impotencia ).
  • Eyaculación Precoz
    • Incompetencia eyaculatoria.
  • Deseo Sexual inhibido en los hombres
  • Disfunción orgásmica ( Anorgásmia )
  • Vaginismo ( Dificultad a la penetración )
    • Dispareunia ( Dolor en el acto sexual en las mujeres )
  • Tratamiento integral en los problemas de parejas .
  • falta de deseo sexual
  • inhibición sexual
imagen

-Psicología infantil:

  • problemas escolares y de comportamiento,
  • miedos,
  • enuresis,
  • problemas familiares.
  • transtornos alimenticios en niños,
  • dislexia,
  • logopedia,
  • hiperactividad,
  • dificultades para dormir,
  • miedos nocturnos,
  • fobias escolares,
  • trantornos de conducta,
  • deficit de atención,
  • asesoramiento a padres,
  • dificultades en la lecto-escritura

http://www.sexologo.galeon.com

-OTRAS TERAPIAS COMPLEMENTARIAS:

-Hipnosis para resolver conflictos profundos www.hipnosisbarcelona.galeon.com

-Tratamientos con Flores de Bach www.fbach.galeon.com

-Luminoterapia para transtornos depresivos www.luminoterapia.galeon.com

-Tratamiento específico del colon irritable www.elcolonirritable.galeon.com

-Tratamientos de los problemas sexuales y de la pareja: www.sexologo.galeon.com

Aquest article sorgeix a partir de l'experiència de treball realitzada amb pacients internats en un hospital psiquiàtric, en la qual es va dur endavant la contemplació de dos aspectes: d'una banda, la necessitat de considerar les condicions de vida i les mancances dels pacients institucionalitzats al nosocomio durant el període d'internament, i també considerant la post-internament d'aquests, i d'altra banda, donar compte de la manera com els professionals de la salut mental brinden la seva assistència a aquests pacients, apostant a reflexionar en entorn de les nostres pràctiques en aquest terreny.

Paraules clau: Pacient, rehabilitació, bogeria, salut mental, model asilar, hospital psiquiàtric, centre diürn.

Conegut segurament per tots o gairebé tots els que exercim la professió de Psicologia, és el fet que ronden moltes creences al voltant del nostre camp clínic de treball, principalment en l'àmbit de les institucions de salut mental; aquestes creences, provenen fonamentalment de la societat a la qual pertanyem i que també formem amb la nostra presència i les nostres pràctiques.

Creences que s'han forjat al llarg del temps, que han configurat models respecte a la bogeria i el seu tractament, sent un dels més remarcables, el model asilar, que implicava aïllar el boig i extreure-li la bogeria; segregant i separant-lo de la societat.

És així que les institucions de salut mental s'han convertit en referents de dipòsits humans replegats, desconnectats d'un món circumdant, l'objectiu consisteix a contenir persones i tractar bàsicament amb medicació i teràpia d'electroshock.

Les creences que circulen al voltant de la bogeria fins i tot fins ara són múltiples, i qui no haurà sentit a algú dir alguna vegada: "vostès treballen amb bojos, i és millor deixar-los quiets, aïllats, perquè es poden tornar violents, perillosos, hostils ".

La veritat és que per sort hi ha molta gent que decideix fer cas omís a aquestes expressions, i dia a dia, des del seu rol aporten amb el seu treball, la seva contribució al tractament o acompanyament terapèutic de cada pacient que es troba internat en una institució psiquiàtrica, abordant cada situació des d'un model integral, de rehabilitació.

Això d'alguna manera, demostra que més enllà de les necessitats i motivacions personals que puguin conduir a un professional de la salut mental a exercir aquesta tasca, de tota manera es privilegia el demostrar davant el medi social, que els pacients que havien estat part d'aquest i en l'actualitat es troben exclosos "esperant" la seva reinserció, no necessàriament són persones que es tornin violentes, i menys encara, que hagin de deixar de ser presos en consideració pels qui d'alguna manera o altra, els vam posar en el lloc en que estan.

D'aquí que sigui necessari fer-se responsable de la part que a cada un ens correspon enfront dels diversos avatars al llarg del temps, que han desembocat en el nostre dies promovent aquestes creences, les quals és la nostra tasca desestructurar en molts casos.

No obstant això, no arriba només amb enderrocar certes afirmacions, si els que ens ocupem en l'atenció de pacients psiquiàtrics hospitalitzats, no promovem una actitud d'acostament, des d'un costat humà, envers els mateixos, ja que de no prioritzar aquest component, cauria en certa manera, en aquesta espècie de reproducció de l'aïllament del símptoma social dipositat en els qui es troben internats.

Hem de ser conscients de la possible complicitat que tenim amb el sistema al qual ens acoblem moltes vegades, passant així a l'ordre del instituït, una complicitat que no implica estar d'acord amb el sistema, sinó des de la implicancia que generem.

Però aquesta tasca no resulta gens senzilla, si des de l'àmbit institucional, no es compta amb un suport que ens permeti desenvolupar la nostra tasca, amb plena llibertat i confiança, i al seu torn, se segueixi sostenint com s'esmentava anteriorment, una forma de funcionament majoritàriament referent (encara que amb alguns canvis), al model asilar.

Així mateix, hi ha diversos elements cridaners des de l'òptica de les necessitats (entengui per necessitat a totes les situacions de carència), no només dels que transiten la seva internament en una institució anomenada de salut mental, sinó també dels altres components que fan a aquesta mateixa. Institució com a tal, travessada per diversos elements que semblés ser, apunten a deixar en evidència els desafiaments i malabars que s'han de dur a terme per sostenir una comesa que de vegades sembla difuminar: promoure la salut mental dels pacients internats, tasca rellevant que a vegades - per no dir constantment ia falta de recursos - semblés transitar per una corda fluixa.

De fet, és molt factible també que en diverses ocasions, siguin les pròpies lògiques institucionals les que portin - arrossegant un pes històric - a fomentar certes pràctiques respecte al malalt mental, que en res col · laboren amb la seva millora durant el seu trànsit per la institució sanitària en la qual es troba internat.

Pacients, àmbit institucional (que involucra l'establiment específic així com als seus funcionaris) i el medi social, conformen un entramat amb característiques rizomàtiques que en el seu conjunt, promouen un determinat producte amb determinades característiques, que al seu torn es troba ubicat en un contexthistòric, polític i cultural que el travessa, davant del qual s'acomoda i respon.

Del que s'ha treballat i destaca en particular dels pacients al llarg del temps, es troba el posicionament que aquests, en la seva gran majoria, adopten respecte al seu trànsit durant l'internament hospitalària, signada principalment per la seva disconformitat en relació al tracte que solen rebre per part de funcionaris de la Institució, així com també per les mancances de recursos als quals es veuen exposats en matèria de béns per a ús personal o compartit (que val aclarir, no conformen productes de primera necessitat, com ara tabac, cigarrets o herba, entre d'altres).

Fonamentalment pel que fa al tracte que reben per part de professionals de salut mental, cal destacar que molts refereixen sentir que no reben un bon tracte per part del personal mèdic i d'infermeria, en relació als assistents socials i psicòlegs, la majoria refereix que no s'atén amb els mateixos.

No és menys important comprendre que quan se'ls ha preguntat si se sent escoltats i si presenten dificultats de comunicació, la majoria dels pacients respongui que no al primer plantejament, i que sí al segon.

L'oferta que es fa al pacient entra en clara "rivalitat" amb la demanda que aquest pretendria construir juntament amb el personal que l'atén, generant-se així un circuit que no arriba a un punt cúlmine, reiterant incessantment pautes de vinculació que sempre resulten improductives per a qui s'hauria de veure assistit en la millora de la seva qualitat de vida i en el respecte dels seus drets com a persona, apostant a la seva dignitat bàsica, trobant-se per exemple inserit en llocs nets, calefaccionados i còmodes.

És inevitable qüestionar per què passa això?; Com certes conductes que haurien de promoure la possibilitat d'atorgar un suport des del institucional en matèria de sostenir, suport, continentación; cedeixen davant d'una funció principalment de contenció, rebuig, aïllament?

Per què els que pateixen, han de seguir patint, sent separats dels seus referents, perdent la seva dignitat, i constantment es segueixin enfrontant al càstig que els imparteix la seva sentència de bogeria?

I potser una de les preguntes més pertinents que pot néixer a partir d'aquestes interrogants sigui fins quan es mantindrà hegemònicament aquesta situació?; Situació que durant molt de temps s'ha erigit com a paradigma, i que notòriament al nostre país, en molts àmbits destinats a atendre la salut mental, se segueix promulgant.

És clar que a les institucions també les formen les persones, per la qual cosa tornem al punt en el qual s'ha de considerar que la promoció d'un canvi en la millora de les condicions de permanència a l'hospital psiquiàtric depèn de l'adequada interacció entre els diferents actors que hi conflueixen.

Cal destacar així mateix que, com d'alguna manera es feia esment anteriorment, l'individu que ingressa a l'hospital prové d'un medi social, i al seu torn és producte d'aquest, un medi social que l'segrega i l'envia a un altre mitjà, en el qual els bojos estan controlats, i allà queden, en l'únic lloc que sembla ser que la societat en la seva majoria coneix per dipositar-los. Allà es troben, qui denuncien - i al seu torn són emergents de - una societat que es malalta.

Exiliar la bogeria, permet evitar la denúncia que els "bojos" realitzen constantment de la societat que els va albergar i que no vol "responsabilitzar" de les mancances que puguin manifestar alguns dels seus membres. Són aquells "bocs emissaris" de la malaltia inherent a la societat, que ha de ser "eliminada" mitjançant la reclusió, fora de la vista de la majoria de les persones.

Per tant, no és només la resposta que s'obté dels treballadors de la institució sanitària la que ha de qüestionar-se, sinó també del conjunt social, que dóna l'esquena a una realitat que resulta indefugible.

La nostra tasca hauria d'apuntar cap a la rehabilitació i reinserció del pacient en aquest mitjà que alguna vegada ho va excloure, de manera que es pugui adaptar novament promovent el menor impacte possible per al pacient, treballant principalment en la forma de re-inclusió, i aconseguint que pugui posicionar des d'un lloc aliè a l'assumpció d'una imatge de si mateix com "malalt mental", per despullar així de classificacions estigmatitzants.

La nostra tasca com a prestadors d'assistència en l'àrea de la salut, i més específicament en el camp de la salut mental, ha de propendir a aportar els elements necessaris per a l'individu, per aplanar-li el camí rumb a la seva reinserció social, la qual cosa també ens posa en el compromís de despullar dels nostres prejudicis davant dels pacients, i alhora promoure un seguiment post-internament per assegurar al subjecte una continuïtat en el seu despreniment de la institució hospitalària que no li causi tant impacte.

Per tant, cal destacar la rellevància que el nostre quefer també té pel que fa a l'acompanyament d'aquests individus, i en aquest trajecte haurien produir canvis ja des de la nostra formació curricular com a professionals de la salut mental, en pro d'oferir un servei els resultats apuntin cada vegada més i millor a l'assoliment del benefici dels pacients, per poder així també rescabalar nostre deute amb els "bojos", a qui els traiem parcialment els seus drets que els són inherents: llibertat, treball, condicions dignes de vida.

Afortunadament, i des de fa diversos anys, s'han creat espais institucionals dins dels hospitals, que conformen llocs en els quals és possible connectar-se amb els "alienats" durant el seu internament, citant a tall d'exemple, els que s'insereixen en una de les principals institucions de salut mental d'Uruguai: l'Hospital Vilardebó.

En aquesta institució, i des de fa ja més de quinze anys, un dels espais que funciona és el Centre Diürn, al qual concorren pacients derivats pel seu metge tractant als efectes de que pugui realitzar rehabilitació. També és d'esmentar l'espai d'Horta orgànica que funciona en el predi de l'Hospital, el qual és treballat pels pacients en conjunt amb psicòlegs, principalment.

Un altre dels espais intrahospitalaris el conforma el programa denominat "Portes Obertes", una sala condicionada per funcionar com a centre recreatiu, en el qual es realitzen diverses activitats com ara gimnàstica, artesanies, música, entre d'altres.Així mateix es brinda un espai d'escolta en el qual el pacient pot compartir necessitats i interessos.

Aquest espai no només apunta a conservar el seu estatus de sala de recreació per als pacients internats, sinó que a més, des de la seva pròpia gestació, ha sabut convertir-se en un espai perquè molts estudiants universitaris de la carrera de Psicologia principalment, poguessin descobrir-se a si mateixos en el seu començament pel trànsit en el tracte amb pacients psiquiàtrics.

Treballant en aquest àmbit, que comencen les seves activitats a la sala de "Portes Obertes" sent estudiants, i continuen al dia d'avui la seva tasca allà sent professionals, arriben a trobar-se amb els seus potencials i estils propis, els quals no estan esbiaixats per una mirada rígida, que imposa pautes de treball. De fet, des del començament, s'espera per part dels coordinadors, que se li indiqui el camí que s'ha de seguir, com parlar amb el pacient, què dir-li i què no, què és el que s'hauria i el que no s'hauria fer amb el mateix.

Aquesta espera, afortunadament, es perllonga indefinidament, mentre una vegada que un s'insereix a treballar en aquest àmbit, descobreix que no ha de seguir un manual de procediments, sinó que es comencen a desplegar al camp amb el pacient, aspectes que han de veure amb la formació universitària, però també entren en joc components que són part de la pròpia idoneïtat dels que assisteixen als pacients, i que aquests components poden arribar a ser molt més eficaços que una guia estandarditzada de pautes d'atenció de pacients mentals hospitalitzats.

Es descobreix que cada situació és única, l'experiència ha de ser pensada segons la instància que es presenta, moltes vegades sense seguir indicacions específiques, les estratègies terapèutiques són elaborades segons cada cas en particular, atenent a la patologia o trastorn que pugui presentar el pacient.

En definitiva, propostes com la del Centre Diürn o "Portes Obertes" constitueixen un espai d'aprenentatge, concebut en primera instància perquè els pacients internats puguin comptar amb un àmbit diferent dins de l'Hospital, que els habiliti a establir un canvi dins de la seva rutina si així ho desitgen, però també està concebut per a aquells estudiants i titulats que estan disposats a abordar el treball amb pacients psiquiàtrics des d'un lloc diferent al que habitualment es pauta des de la formació universitària: s'apunta a la rehabilitació, i aquesta essència s'ha de seguir prioritzant , per a les futures generacions de psicòlegs del nostre país.

Es percep que no només a Uruguai s'ha donat cabuda a aquest fenomen, sinó que aquesta forma de vinculació amb el pacient psiquiàtric ve tenint també la seva repercussió en diversos països d'Amèrica Llatina, i sobre aquesta base, hem de seguir treballant, prioritzant el tracte humà envers el malalt mental, apostant a millorar la seva qualitat de vida, tant dins de la institució de salut mental, com fora d'aquesta, una vegada que torna al medi social, i fomentant des del nostre lloc i rol, que el pacient vegi la seva família i al treball com àmbits amb els quals revincularse.

Cal treballar la identitat on la patologia formi part, però que es pugui reinserir des d'un altre lloc, i que aquest lloc no estigui signat per suplir una manca, ja que s'haurà partir de la base que el subjecte pot fer coses, per la qual que s'haurà ajudar-lo a retrobar-se, promovent a què es empodera del que sap fer.

Conclusions

La nostra missió com a professionals de la salut mental que apuntem a la rehabilitació dels pacients institucionalitzats, no consisteix a fer coses per ells, sinó per a ells, i amb aquesta tasca tenim el compromís de abocar-nos tots els qui d'alguna manera estem vinculats al treball amb altres éssers humans que pateixen un trastorn o una patologia mental.

Hem d'aspirar a que el tractament no quedi només en una entrevista o interrogatori, sortint merament del discurs i apostant a obtenir accions rendibles per al pacient, des d'un pla simbòlic i concret.

Fomentar rutines, itineraris, activitats, treball, amb un rerefons de seguretat i tenacitat, així també com de creativitat, és una eina que ha de ser cada vegada més prioritzada als efectes de sostenir un procés de reinserció psicosocial dels pacients, oficiant els professionals en salut mental com a nexe entre la Institució i un món extramurs, que el pacient, potser només, li costaria molt enfrontar.

Hem propendir a que el pacient ampliï la seva gamma interaccional amb el món extern, buscant que nous sentits es despleguin per a ell, sense generar-li una condemna. Una de les nostres missions ha de ser la de generar solidaritat social per poder evitar així el rebuig, a través de la promoció d'una reeducació, i cal destacar que l'establiment de contacte amb les possibles xarxes socials que donin suport als pacients un cop que es troben egressats del seu internament, però també durant el transcurs que duri la mateixa, és un pilar fonamental en el procés de rehabilitació.

En això també és necessari pensar a la salut com una inversió en termes de crear una sèrie de dispositius que donin compte de la realitat social dels pacients psiquiàtrics.

Actualment, alguns dels centres de rehabilitació psíquica amb què compta Uruguai són l'esmentat Centre Diürn de l'Hospital Vilardebó, i el Centre Diürn Sayago, ambdós dependents de l'Administració de Serveis de Salut de l'Estat.

També hi ha centres de rehabilitació psíquica a les Colònies Etchepare i Santín Carlos Rossi, dependents ambdues del Ministeri de Salut Pública.

Així mateix es troben a Montevideo, el Centre Nacional de Rehabilitació Psíquica i Taller El Ceibo, que depenen de la Comissió Honoraria del Patronat del Psicópata, el Centre de Recerca en Psicoteràpia i rehabilitació social (CIPRES), el Centre Psicosocial Sud Palerm (privat).

A la resta del país, hi ha centres públics de rehabilitació psíquica, alguns dels quals són intrahospitalaris, ubicats en Soriano, Turó Llarg, Artigas, Lavalleja, Tacuarembó, Sant Josep, Paysandú, Rivera, Salt, Rocha, Riu Negre, Préssec, Maldonado i Flors.

Actualment, la creació d'aquests centres s'emmarca dins de les bases per a la reconversió del model d'atenció de pacients psiquiàtrics, a la qual cosa el Programa Nacional de Salut Mental afegeix, entre d'altres: elevar la qualitat d'hospitalització dels pacients en els episodis crítics ; consolidar els Centres de Salut a la comunitat; crear Albergs Comunitaris Permanents (Llars Protegits), i l'accés ple o protegit dels pacients a la vida social i un altre dels punts és, en concordança amb el que es venia exposant, multiplicar els Centres de Rehabilitació.

Si bé és destacable que existeixin aquests centres a tot el país i siguin accessibles als pacients, és també important tenir present que se segueix necessitant una transformació pel que fa a les condicions de internament en tot sentit, així també com al suport que es pugui oferir als pacients una vegada que són donats d'alta de les institucions, i cal preguntar-se constantment què és el que es requereix per canviar aquesta situació, alhora que és important qüestionar per què no canvia l'oferta institucional.

Sempre hi haurà coses que faltaran fer, però sempre hi haurà alguna cosa que es pugui anar fent, portant endavant propostes viables i concretes, identificant les debilitats i fortaleses immanents, en pro d'oferir una millor assistència.

Seria convenient que es pugui seguir pensant i re-pensant la nostra tasca en el marc del compromís social, professional i humà que assumim amb els pacients psiquiàtrics, apostant a contactar cada vegada més amb el que haurem de sentir, cada vegada que un pacient, vulgui que la seva història, sigui escoltada, perquè ells ens necessiten, i perquè ningú està lliure de poder arribar a patir la seva mateixa situació.

Psicólogo en Lliçà - Psicólogos