( La lluna ho pinta tot de plata, en aquest jardí de palau. Tot és tan preciós que per força hi ha de passar coses màgiques.
La princeseta passeja, sola, pel jardí. És una priceseta tossudeta i que vol passar sempre la seva.
Tot d’una, veu una granota lluentejar al mig del caminat.)
PRINCESA.- Ja ho sé! Tu no ets una granota! Ets un príncep!
GRANOTA.- Brrgruà, brrgruàà!
PRINCESA.- Un príncep encantat per una mala bruixa.
( Cull la granota de terra.) Oi que sí?
GRANOTA.- Brrgruà!
PRINCESA.- I quan jo et faré un petó, tornaràs a ser un príncep! ( Li fa un petó.) Vinga, fes-te príncep! En vols un altre? Té! ( La granota no es transforma.)
Com s’entén? Que no he fet el que havia de fer? Les rondalles diuen que “au-to-mà-ti-ca-ment” el príncep substitueix la granota.
GRANOTA.- Brrgruà! ( Fa un bot i desapareix.)
PRINCESA.- Príncep…! Príncep…! ( Busca una mica. Es decep.) Això és una befa! Jo sóc la princesa i aquesta granota m’ha près la cabellera. Potser es pensa que sóc poc princesa, jo? Què volia, doncs? Que no sóc prou bella i prou esvelta i prou delicada, jo? (Rumia.) És a dir, que m’has volgut humiliar? Ara ho veuràs!
(Cridant.) A mi! El rei, els soldats, els patges, els cavallers!
( Apareixen tots de criats amb torxes, homes d’armes, i el rei.)
REI.- Què vols, filla meva? Algú t’ha atacat?
PRINCESA.- Pitjor! Han fet mofa de la vostra filla! Ai, dissortada de mi. Vull prendre venjança! O vull morir, si no!
REI.- Tranquil·litza’t, filla meva! Et prometo que qui hagi estat serà passat a punta d’espasa! Qui és el culpable?
PRINCESA.- Una granota! Ha estat una granota!
TOTS.- Eh?
PRINCESA.- Li he fet un petó i tot, i no ha volgut passar-se a príncep.
REI.- Això ha de castigar-se durament. Saps què farem? Buscarem aquesta granota i serà executada! ( A part) Amb aquesta filla que tinc, convé anar amb peus de plom. Seguim-li la veta… Ací els meus guerrers: trobeu-me la granota culpable.
(Gran moviment d’homes d’armes: cadascun retorna portant una granota.)
PRINCESA.- És aquesta! No… espereu… és aquella! No, no, tampoc! Ai, pare, que no quina és! Mateu-les totes!
REI.- Però princeseta meva, això no pot ser!
PRICESA.- Iiiiii!
( Davant d’aquest estat de nervis, el rei dóna ordre d’execució granotil.) ( Torna un guerrer i saluda el rei.)
GUERRER.- Senyor, majestat: se’ns escapen, les granotes. Elles no porten armadures!
REI.- Porteu tots els gats del poble.
PREGONER.- Oïu, oïu tots! El rei mana que tothom porti el seu gat al jardí de palau. Al convit de granotes.
( Comença a sentir-se u concert de marrameus i grracs.)
REI.- ( En fer-se silenci.) Ho veus, filla meva? Ja no queda cap granota.
GUERRER.- (Al rei.) El que passa, Majestat, és que les granotes han fugir al regne veí. Els gats s’han quedat amb els budells prims.
REI.- Xssst! Calla; almenys, deixem que la princeseta cregui que les havem exterminades. Latranquil·litat primer que tot. I dius que han fugit al regne veí, el monarca enemic meu?
GUERRER.- Sí majestat.
REI.- Celebro: el rei veí meu no podrà dormir, del concert que li faran! ( Es pica la cara. El guerrer fa igual.) Què és això?
GUERRER.- Mosquits, Majestat.
PREGONER.- Bufa! ( Passa i surt, tot picant-se mans i galtes.)
REI.- Ep, això no es pot sofrir! Que vingui el meu savi!
SAVI.- Majestat, voleu saber per què hi ha tants mosquits? Perquè heu foragitatles granotes. Les granotes se’ls mengen: ara els mosquits ho envaeixen tot.
REI.- Dissortat de mi! Haurem de fer tornar les granotes.
( Puja a les muralles de la torre.)
Ei! Monarca veí! Veí meu!
( El rei veí surt a la balconada del seu palau, enllà de la frontera assenyalada per escuts plantats, llances i roba estesa.)
REI VEÍ.- Sí, qui demana?
REI.- Sóc jo, el vostre veí!
REI VEÍ.- Poseu-vos dret, que no us veig. Sou tan tap!
REI.- No us en rigueu de mi, ho sentiu? Si no guerra!
REI VEI.- Bff… guerra, dieu? Ben segur que em voleu demanar alguna cosa.
REI.- No us aprofiteu de la meva situació. Vereu: els mosquits no ens deixa viure. Torneu-nos les granotes, si us plau.
REI VEÍ.- No us le hem pas preses, natros.
REI.- Però s’han refugiat al vostre reialme. Feu-les tornar.
REI VEÍ.- Espereu, que els ho consultaré.
( Pausa, durant la qual Rei, Princesa, Guerrers, etc, van picant-se les galtes)
Escolteu: les granotes accedeixen a tornar a condició que la princesa no digui bestieses.
PRINCESA.- Oh, uh,ah! No el deixeu parlar més! Tireu-li una sageta!
REI.- Calla, caratsus! ( Li clava bufetada.) I no era per mosquits.
( La princesa somica. Se senten granotes.)
Ho veus? Ja s’han acabat els mosquits. I anem a dormir!
( Tothom es retira llevat de la princesa, que continua el seu passeig.)
PRINCESA.- Quina vergonya! Això de la granota príncep devia ser una mentida com una muntanya.
( Es presenta un jove radiant fluorescent.)
Oh… quina visió. Sou un príncep?
JOVE.- Potser sí… Sou bella, molt bella.
PRINCESA.- No és un somni?
JOVE.- I què ha de ser! Sóc de debò un jove…
PRINCESA.- …un jove príncep?
JOVE.- Ara sí; abans, jo era una granota…
PRINCESA.- Iiiii! ( Nova enrabiada, nervis, etc.)
( El jove esclafeix una rialla, es capbussa a l’estany i al cap d’una mica treu el cap… una granota.)